Des que el 1908 Paul Watson va proposar que del 18 al 25 de gener intensifiquéssim tots i junts l’oració per la unitat dels cristians, aquesta bella iniciativa s’ha anat obrint pas lentament però fermament. Com tota acció misteriosa que reposa en la fe, aquesta oració esdevindrà eficaç per la fe obediencial i la confiança plenes que hi posem, per la gràcia de Déu totpoderós en l’amor, que l’escolta i la duu a compliment. En els cors dels qui preguem, es va fent la llum, l’enyorança de la unitat ressona any rere any: ¿per què no fem més cas de la pregària de Jesús “que siguin u, Pare, com Tu i jo som u... perquè el món cregui”?.
Per primera vegada enguany el text que exposa el lema de la setmana, “Crist, fonament únic de l’Església”, ha estat preparat en comú pel Catòlic Pontifici Consell per a la promoció de la Unitat dels cristians, i per la Comissió Fe i Constitució, del Consell Ecumènic de les Esglésies. Un petit pas més d’amor i de comunió. Donem-ne gràcies a Déu!. I hem vist com els ortodoxos i els catòlics ens hem aproximat retornant-nos icones i relíquies estimades, que són valorades en la tradició oriental quasi més que en la nostra llatina. Fer passos de coneixença, de perdó, d’estimació de les altres maneres de ser i de fer com a cristians... Aquest ecumenisme és el que ens ha de portar a la plena unitat tan desitjada i encara tan llunyana. Sempre ens podem preguntar, ¿tinc realment un cor obert i ecumènic?.
En aquest any de l’Eucaristia, a més, ens va bé adonar-nos que el sagrament ens és donat per a unir-nos. Per això demanem “que l’Esperit Sant uneixi en un sol cos, els qui participem del Cos i de la Sang de Crist”. I estem lluny encara de la intercomunió eucarística plena del sagrament més gran, que expressa i realitza la fe plenament. Quant de camí encara, però val la pena anar fent passos en la bona direcció d’aquest camí.
Un viure “ecumènic” l’hem de començar ja entre tots els grups i estils de cristians de dintre l’Església catòlica, encara que es faci difícil. I l’hem de continuar amb tots els cristians empeltats a Crist pel baptisme però encara separats, amb els quals hi ha tantes ferides històriques i doctrinals, tants prejudicis que ens allunyen i ens fan estranys. Que profunda la dita del beat Joan XXIII: “És molt més el que ens uneix que no pas el que ens separa”!.
La present setmana d’oració per la unitat ens interpel·la sobre l’actual divisió, que contrasta amb la voluntat de Crist i que disminueix la capacitat evangelitzadora de l’Església.
El Papa Joan Pau II ens ha recordat en nombroses ocasions que Europa ha de revitalitzar-se per mitjà del retorn a les seves arrels. De forma especial ho ha recordat quan s’estan posant els fonaments de la nova Europa, que ha de respirar amb els seus dos pulmons oriental i occidental. També els cristians estem necessitats de redescobrir els nostres orígens, les nostres arrels, anar a fons en la nostra identitat cristiana. El camí de la unitat dels cristians consisteix a anar junts “vers Crist i vers la unitat visible volguda per Ell, de tal manera que la unitat en la diversitat brilli en l’Església com a do de l’Esperit Sant, artífex de la comunió” (Ecclesia in Europa, 30).