Els dies 4 i 5 de juny hem estat reunits a Montserrat els Bisbes de Catalunya amb els nostres més estrets col·laboradors i consellers, amb els membres de les ponències i representants dels religiosos, per celebrar una joiosa acció de gràcies pel do del Concili Provincial Tarraconense de1995. Objectiu prioritari ha estat saber agrair a Déu els seus dons i reprendre junts el camí de servei al nostre poble, anunciant-li el més gran tresor que tenim, el coneixement i l’amor de Déu revelat en Jesucrist, el nostre Senyor.
El Concili ha estat un fet misteriós de gràcia, que va concretar en 170 resolucions pastorals el treball sobre quatre qüestions fonamentals: l’anunci de l’Evangeli de Jesucrist a la nostra societat, la Paraula de Déu i els sagraments en les nostres Esglésies, la sol·licitud pels més pobres i marginats, i la comunió eclesial i la coordinació interdiocesana de les Esglésies. Aquestes 170 resolucions han estat la referència per al treball pastoral en les diòcesis catalanes i són com un riu per on circula, silent però plena de vida, l’aigua bona que ha fecundat la pastoral de les Diòcesis de la Tarraconense.
No hi ha gaires Esglésies veïnes i unides que tinguin un marc pastoral comú tan important, i que és un mitjà per a l’evangelització de la nostra societat i un marc força concret de referències vàlides per al camí eclesial de cada bisbat i per al camí sinodal, que hem de fer tots junts.
Fer acció de gràcies per la celebració del Concili ha de ser una nova ocasió per a discernir allò que l’Esperit ens demana ara. Tenim la confiança que, deu anys després, més enllà dels encerts individuals o col·lectius, l’Esperit Sant continua empenyent l’Església que peregrina per les nostres terres perquè sigui un signe transparent de la força de l’Evangeli.
Sabem que el servei d’anunciar l’Evangeli en l’hora present és ardu, però alhora suggestiu, i que aquesta empresa depèn tota de Déu i alhora tota dels homes i dones que configurem el Poble de Déu, dels bisbes, dels preveres i diaques, dels consagrats, però també, i molt especialment, dels laics i laiques que són frontera visible entre l’Església i el món.
No hem de caure en diagnòstics apocalíptics, segons els quals l’Evangeli és incompatible amb el món actual, però tampoc no hem de sucumbir a visions autocomplaents i triomfalistes, sinó que hem de voler, senzillament, fer un discerniment dels signes dels temps per tal de veure quins entrellucs hi ha en l’hora present per anunciar explícitament el Crist, per presentar el tresor de la fe als homes i dones d’avui i, especialment, a les noves generacions que desconeixen massivament quina és l’entranya de l’Evangeli i la Bona Notícia que també ara Déu comunica a tota persona.
Entre el fatalisme eclesial i el cofoïsme autocomplaent, volem anunciar el Crist refiats del treball que ha indicat sàviament el Concili Provincial de 1995. En el Concili hi ha orientacions i pautes que, desenvolupades, poden fer més efectiu i transparent aquest anunci del Crist en les nostres terres, però això dependrà del grau de responsabilitat i de compromís de tots els creients implicats.
Tornem a tirar les xarxes i posem-nos confiadament en mans del Senyor. Ell és el primer i el més interessat que la sembra de la seva veritat i del seu amor s’obrin pas en el cor dels homes i els salvin. Fem-nos de nou cooperadors del Crist i posem-nos a l’escolta del que l’Esperit diu avui a les Esglésies.
† Joan Enric Vives, Bisbe d’Urgell