Dir sempre bé dels altres, exclamar-se amb joia pel germà, veure les coses bones de cada persona, agrair els dons de Déu per a mi i per als altres, són actituds que no haurien de ser estranyes a un seguidor de Jesucrist. És l’estil de les benaurances, paraules profundes de Jesús recollides en aquell bellíssim pròleg que Sant Mateu col·loca a l’inici del Sermó de la Muntanya (Mateu cc. 5-6-7) i que descriuen una felicitat nova, plena de joia i de pau. Les benaurances són com el compendi de la llei nova del cristià, que portat per l’Esperit Sant, les intenta viure i complir per ser fidel a Jesucrist i ser “perfecte com el Pare celestial és perfecte” (Mt 5,48).
El passat mes de juny, durant els dies del darrer pelegrinatge a Lourdes, vam poder gustar de nou el goig d’aquest petit tros de cel a la terra que és aquest Santuari marià, on oració i servei als febles s’uneixen, prenen un relleu ple d’atracció. Allà s’hi viuen les benaurances, s’hi comprova la vitalitat de l’Església i l’atracció de la nostra Mare Maria Immaculada que ens encamina a Crist. I es veu la coherència de la vida cristiana quan sap unir pregària i caritat. Es comença a viure una vida nova, plena, feliç...
A Lourdes ens van repartir un text suggerent amb unes benaurances de l’ancià o del malalt, que ens poden fer bé a tots. Les retoco i us les ofereixo tal com les he llegides prop de la Cova de la Verge Immaculada. Visquem-les amb amor pels ancians i malalts de les nostres famílies i dels nostres pobles i ciutats.
Diu el malalt o l’ancià:
Feliços els qui em miren amb simpatia i em saluden
Feliços els qui comprenen el meu caminar lent i les meves xacres
Feliços els qui estrenyen amb afecte les meves mans tremoloses
Feliços els qui em donen conversa i s’interessen per les meves coses
Feliços els qui escolten les coses importants per a mi de la meva història
Feliços els qui no es cansen d’escoltar les coses que sovint tant repeteixo
Feliços els qui aguanten les meves urgències o impertinències
Feliços els qui em regalen part del seu temps
Feliços els qui em fan companyia en la meva solitud
Feliços els qui m’acompanyen en un breu passeig o em fan petits serveis
Feliços els qui em comuniquen coses alegres i plenes de vida
Feliços els qui no deixen que em desesperi ni em desanimi
Feliços els qui m’ajuden a pregar o resen per mi
Feliços els qui em fan sentir membre viu de la comunitat parroquial
Feliços els qui m’ajudaran a ben morir…
Quan entri a la vida sense fi, em recordaré de tots ells davant el Senyor!
† Joan Enric Vives, Bisbe d’Urgell