-
A l’inici de
l’estiu van tenir lloc unes jornades, amb manifestació inclosa, que sota
el lema «Pobresa zero» reclamaven que es donés una resposta eficaç a la
pobresa que hi ha al món, que ja afecta uns 3.000 milions de persones,
la meitat de la població mundial, i que sobretot afecta els nens. La
pobresa frena tota possibilitat de desenvolupament de l’ésser humà i
ataca la seva pròpia dignitat, en privar-lo del que és més elemental per
a subsistir.
-
Ens hem de
convèncer que la pobresa pot ser eradicada, i que no és un mal que
puguem consentir i conviure-hi. És així com podrem esforçar-nos en el
dia a dia del treball a favor de les persones amb carències, tant les de
proa nostre com les que viuen lluny. I és cert que calen un conjunt de
mesures concretes perquè els països empobrits puguin desenvolupar-se i
disposar d’oportunitats reals per a sortir de la pobresa extrema.
-
Entre les
mesures que es reivindiquen destaquen, entre altres, assolir la donació
envers els països pobres del 0,7% del nostre producte nacional brut
(PNB) amb la màxima urgència, reforçar el finançament per al
desenvolupament amb impostos globals, condonar el 100% del deute extern
bilateral dels països menys avançats i eliminar els privilegis dels
països rics en les normes del comerç internacional. Els cristians som
seguidors del Crist pobre i humil de Betlem, que mor pobre a la Creu i
que estima els pobres i els mitjans pobres per a l’extensió del seu
Regne, però de l’Evangeli de Jesús i del seu Pa partit per a la vida del
món, en brolla una força molt gran que ens fa estimar els pobres i
ajudar-los a sortir de la pobresa, que ens empeny a denunciar tot allò
que fa mal a les persones i que són injustícies a les quals mai no ens
hauríem d’acostumar.
-
L’Església
fa molt i amb recursos propis per a les persones necessitades. Si
l’Església deixés de prestar de cop els seus serveis socials al país, hi
hauria un col·lapse, perquè són molts els ajuts de tot tipus i
l’acollida de persones amb moltes carències que són gestionades per la
caritat dels cristians. Les institucions religioses catòliques de servei
als pobres actualment són modèliques. I les col·lectes que compartim
solidàriament amb els pobles més pobres són les més altes de totes les
que fem, i encara cal més. Ens eduquem per a una globalització més
justa? Som prou solidaris? Comencem per tractar amb respecte i amb
justícia els menys afavorits? Quines quantitats acabem donant i quin
tant per cent representen del que tenim i gastem? No fos cas que ens
passés com aquell que militava en un partit polític que s’omplia la boca
i el programa de justícia social i ell mantenia sense assegurança i
malpagada la persona que cuidava els seus fills... També a tots ens pot
passar, que siguem poc coherents: dir i no fer. És un mal que ja
denunciava Jesús dels fariseus del seu temps. Siguem màximament
coherents, compartim molt més, per justícia, i eduquem-nos contínuament
en la lògica de l’amor preferencial pels pobres que Joan Pau II ens
recorda que és el nou nom de la caritat.