Debat sobre el laïcisme

Mentre passejava el Senyor Jesucrist, velat a la Custòdia, pels carrers de La Seu, acompanyat per tanta gent i veient l’amor amb què era tractat pels nens, pel respecte dels qui observaven, però sobretot pel testimoni dels qui participaven activament a la processó i caminaven sense vergonya prop meu, pensava en la complexitat de la societat en què vivim. Molts sembla que ens voldrien ben tancats a les sagristies i anivellats amb qualsevol tipus d’experiència religiosa. Semblava que hi havia un laïcisme ja superat i en canvi a vegades retorna, reprèn emergència.

En el Concili Vaticà II es valora positivament que l’Estat sigui aconfessional, que s’hi defensi el dret a la llibertat religiosa i que es regeixi per lleis democràtiques i de participació ciutadana. Amb tot, però, cal trobar un correcte encaix de les confessions religioses i, en particular, del cristianisme en aquest Estat, sense caure en laïcismes antirreligiosos i sectaris, però tampoc en les temptacions d’un Estat confessional.

¿No observeu, amb preocupació, la irrupció d’un laïcisme reactiu que ja crèiem superat i que, en ocasions, pretén esbandir de la nostra herència cultural elements de tipus religiós que estan plenament arrelats en ella i que formen part del nostre patrimoni com a poble? Aquesta irrupció laïcista bel·ligerant per part d’alguns sectors polítics i socials de la nostra societat, avalada per alguns intel·lectuals, i repetida amb ganes de confondre per part d’alguns mitjans de comunicació, no deixa de ser preocupant i caldrà prendre mesures sàvies i alhora profundament evangèliques.

Aquest laïcisme emergent que caldria investigar a fons i distingir nítidament de la laïcitat com a àmbit neutre, no hauria de causar una resposta visceral entre els cristians, sinó una actitud serena, i al mateix temps ferma. No podem caure en la lògica de l’acció-reacció, tan atiada pels mitjans de comunicació social de masses. Hem de donar un testimoni humil i alhora públic i valent d’allò que hom sap i que creu en la interioritat més íntima. I defensar la presència pública de les creences religioses. Lluny de convertir-nos en un grup de poder i d’influència mediàtica i social, les comunitats i sobretot les associacions de seglars cristians, han de ser testimonis visibles del Crist en el món, també en els àmbits àudiovisuals. No hem de perdre de vista que allò que ens dóna credibilitat és la coherència cristiana i no el nombre o el poder d’audiència. Cal repensar seriosament els modes d’encarnació en els mitjans de comunicació de masses on certament els cristians hi hem de ser, atès el protagonisme social que tenen, però cal escatir les formes que ha de tenir aquesta presència, perquè no sigui contraproduent. I això mateix ho hem de promoure en el món escolar on en comptes d’una assignatura de cultura religiosa anivellada pel poder polític, hem d’exercir-hi la presència clara de la pluralitat religiosa real a través de les persones creients. Un debat intens que segur que ens ocuparà temps i energies. Hem de voler tenir una presència de servei, tolerant i dialogant, però ferma i decidida, crítica amb allò que li volen imposar i sobretot denunciadora de tot tipus de manipulació.

† Joan Enric Vives, Bisbe d’Urgell