Per un Estatut de tots

Enguany amb el rerefons de la reforma de l’Estatut d’Autonomia, la Diada Nacional de Catalunya té un ressò més gran. A l’última pàgina del Full hem publicat dos fragments d’Arrels Cristianes de Catalunya, el document que els Bisbes de Catalunya van fer públic el 1985 i que manté una gran actualitat. El poble de Catalunya, a través del seu Parlament, recerca millorar el seu autogovern i aconseguir un finançament públic més adequat a les necessitats dels ciutadans, més equitatiu, sense deixar de ser solidari amb la resta de l’estat espanyol. L’Església, sense voler imposar res en allò que és opinable per als cristians, dóna el seu recolzament a tot el que sigui redreçament del país, suport a la llengua i a la cultura pròpies de Catalunya, i millora dels mitjans econòmics disponibles per a donar estabilitat i projecció de futur a la societat catalana, i reclama que es faci sense excloure cap sensibilitat i recollint les aportacions de la majoria de la població.

És lògic que l’Església reclami dels qui legislen, que el nou Estatut –si vol ser de tots- aconsegueixi ser un text normatiu respectuós amb les creences dels cristians catalans així com amb la vivència privada i la projecció pública d’aquestes creences. Precisament això pren un relleu important en un moment en què sembla que alguns voldrien una Església marginada i retirada a les sagristies, i uns cristians tinguts com a ciutadans de segona categoria.

Són moltes les qüestions de justícia personal i social que l’Església desitja fomentar i viure com a compromís dels fidels cristians enmig del poble català, i al servei de les quals ens retrobarem sempre amb les persones de bona voluntat que cerquin una civilització de l’amor. No és moment d’enumerar-les però tinguem presents qüestions com l’eradicació de la pobresa i les desigualtats ofensives, la cooperació internacional per la pau i el desenvolupament, l’ajut als joves i a les famílies, l’interès pels ancians i les persones i els col·lectius amb problemes, o que pateixen marginacions, des dels empresonats fins als col·lectius d’immigrants. Igualment amb les qüestions que afecten els drets humans, el matrimoni i la família, la vida i la mort; la llibertat dels pares envers l’ensenyament dels seus fills, així com l’ensenyament religiós a l’escola, i la seguretat dels ajuts a les famílies perquè puguin gaudir de la llibertat d’educació per als seus fills segons les seves pròpies conviccions.

Res de veritablement humà no és aliè a l’interès dels cristians, i sempre se’ns podrà reclamar un treball encara més concret i profund al servei de les persones. En el compromís per un autèntic humanisme integral, respectuós amb les creences i amb les institucions que aquestes han desenvolupat, sempre estarem a punt per a la cooperació i el servei. Governs i Administracions, en relació amb les Esglésies i els cristians, cadascú des de la seva missió i responsabilitat pròpies, hem de cooperar al servei de Catalunya i per al seu progrés enmig de les nacions. És el deure de la virtut de la caritat social i política, que sempre procura el bé possible per a la comunitat en el seu conjunt (Cf. Compendi Doct. Social Esgl. nº 208).

† Joan Enric Vives, Bisbe d’Urgell