Formar-nos per a la fidelitat

“Una formació per a la fidelitat i el compromís” és el tema que els Rectors i Formadors dels Seminaris de les Diòcesis espanyoles vam reflexionar en un recent encontre a Madrid. En temps d’increença i en una societat que veu com se li va imposant una cultura laïcista, ens cal a tots –no només als futurs sacerdots- revalorar la veritat, la fermesa i l’autenticitat de les eleccions i dels compromisos presos a la nostra vida. Estem tan instal·lats en la precarietat de les decisions, que sembla el més normal la infidelitat als compromisos de la vida. I no és el més normal, ni el que convé a ningú, ni el que Déu vol. Ell és fidel i vol la nostra fidelitat, ja que la fidelitat és com la permanència en l’amor.

Rebre el gran do de la fe pel baptisme és un compromís irrevocable de Déu envers els seus fills, que reclama una resposta també  irrevocable i fidel, d’aquests fills. “No podem fonamentar la pròpia vida sobre el dubte, la incertesa o la mentida. Una existència així, estaria contínuament amenaçada per la por i l’angoixa. L’home és aquell que busca la veritat . Cal arrelar la pròpia existència en una veritat reconeguda com a definitiva, que doni una certesa que ja no estigui sotmesa al dubte”, deia el Papa Joan Pau II a Fides et Ratio, nn.27-28.

La nostra vinculació al Crist l’anomenem “fidelitat” i això significa no només perdurar, sinó mantenir un esperit atent per tal de créixer en fidelitat contínuament. Ja que Déu és fidel en l’amor, “perdura eternament el seu amor, i és fidel per segles i segles” (Sl 99), nosaltres volem acollir amb agraïment aquest amor i donar fruits, en el temps. Mirem la fidelitat de Crist al Pare per a aprendre a ser fidels i educar en la fidelitat els qui ens envolten. Perquè ens caldrà estar atents a les “patologies” de la fidelitat com són: la doble vida, la insensibilitat, la mediocritat, les ambigüetats, les intermitències sense estabilitat, o la perseverança sense santedat, sense radicalitat evangèlica compromesa ... Sempre i a tots ens costa ser fidels.

Obrim-nos al do de l’Esperit Sant que ens fa fidels. Sense Ell no podríem fer res i tot resultaria estèril. Necessitem aprofundir en la fidelitat evangèlica: feta d’humilitat, perquè se sap dèbil però no s'instal·la ni es conforma amb la debilitat; feta de creixements petits però constants; feta de petites fidelitats diàries però que constitueixen els grans compromisos de les nostres vides; i feta d’acolliment de la gràcia de Déu, que evitarà que caiguem en la temptació del cansament i del desànim, o l’angoixa que tot depengui de nosaltres sols.

“Avui la veritable força de convicció de la fe ve novament dels seus testimonis” deia el Cardenal Ratzinger. Els sacerdots màrtirs de la Pobla, Mn. Josep Tàpies i els seus companys, són els nostres testimonis fidels. No eren uns herois, sinó homes com nosaltres, però van creure i es van obrir a la gràcia. I Déu ens els dóna, beatificats, com a intercessors en els combats. Demanem-los la fidelitat en la fe i en els compromisos de la vida, que és el que donarà credibilitat al nostre testimoniatge de Crist.

† Joan Enric Vives, Bisbe d’Urgell