Beneït el qui ve!

Ve el Senyor. Fem-li lloc, acollim la seva Paraula, acollim el seu Amor. Cada Eucaristia ens recorda que l’esperem: “esperem el vostre retorn, Senyor Jesús!”. Iniciem l’Advent amb molta esperança, perquè el qui arriba és “el Senyor” de l’univers, el qui tot ho pot, el qui perdona i refà, el qui ha vençut el pecat i el mal, el qui ha recreat la història humana omplint-la del seu Amor i mostrant-li el seu final de salvació en Déu.

¿Sabrem esperar-lo activament? L’esperança és una virtut molt activa, humil i petita, fràgil si ho voleu, però vivificadora de la fe i de la caritat. Res de passivitats en els qui esperen activament com Jesús ens ha ensenyat, perquè Déu, que tot ho pot, ens dóna el goig de saber que Ell treballa amb nosaltres, prepara els béns invisibles que ens vol regalar, i segur que desitja, encara més que nosaltres, el triomf del bé i de l’amor. És en aquest fonament  diví que basem la nostra esperança; no pas en nosaltres o en les nostres pobres forces.

Aquesta “veritat” ens ajuda molt sobretot en temps de moltes dificultats, quan sembla que les coses van en contra. Nosaltres ens mantenim esperançats, ferms i fidels, amb la mirada fita en allò que val per sempre i que no passarà mai. Perquè de fet, la nostra esperança és una persona, és el Crist. Per Ell val la pena perdre-ho tot, si convé, per tal de guanyar la vida i guanyar-ho tot.

Aquesta actitud esperançada és la que ens cal per a alguns dels temes que darrerament ens han preocupat com a comunitat cristiana: que Catalunya pugui créixer en autogovern i en reptes econòmics i socials de futur, salvaguardant la seva cultura i agermanant-la amb la resta d’Espanya; així com la comprensió entre tots els espanyols, valorant la bona convivència i estimació que ens tenim  més enllà de focs atiats imprudentment. També ens preocupa que l’educació se situï en l’esfera dels pares i de la família, i només després en l’àmbit estatal i de les administracions. I que es respecti l’aportació del fet religiós per a les generacions que vindran, sense marginacions injustes de l’escola cristiana que promou l’humanisme integral ni de l’assignatura de religió que dóna coneixements del fet religiós –no pas catequesi. L’escola d’iniciativa social té els mateixos drets a ser concertada en les mateixes condicions que la pública i que no se l’ofegui ni margini, ja que és un drets dels pares i dels alumnes. I encara després dels brots de violència entre el jovent de barriades marginades, convé ser previsors i fer atenció a les discriminacions i a les pobreses antigues i noves que germinen en els llocs on es fa difícil la integració.

Sembrar esperança en aquests camps, com en d’altres que cadascú pot estar vivint amb dolor: carències i dificultats a la pròpia família, malalties que són dures de portar, creus feixugues o enemistats mai prou curades… És aquesta realitat de pecat i de dolor que Crist ve a fer seva, naixent enmig de nosaltres. Preparem el Nadal que ha de ser una realitat de cada dia. El Senyor arriba amb poder, ve a posar joia on només hi creix el ressentiment. Que Ell arribi a tots! Beneït el qui ve en nom del Senyor! Veniu Senyor Jesús!