40 anys del Concili Vaticà II

El dia 8 de desembre de 1965, ara fa quaranta anys, es clausurava solemnement a Roma l’esdeveniment religiós més fonamental del segle XX: el Concili Ecumènic Vaticà II (1962-1965), que feia el 21è. en la sèrie conciliar. Els darrers cinc-cents anys només se n’havien viscut dos. Va significar un immens impuls de renovació interna de l’Església, i un gran canvi en les relacions de l’Església Catòlica amb les altres Esglésies cristianes, amb les altres religions i molt en especial, amb la societat i tots els seus problemes i aspiracions.

El servent de Déu Joan  Pau II va anomenar el Concili, “la brúixola de l’Església en el nostre temps”, perquè ha orientat molt bé la vida i la missió de l’Església en aquests quaranta anys i ha ajudat a respondre als grans desafiaments que teníem plantejats, especialment en uns temps culturalment i tècnicament tan accelerats com els que ens toca de viure. Dins la continuïtat de la gran tradició eclesial, va significar un gran canvi en moltíssimes coses difícils d’enumerar: autocomprensió de l’Església, Litúrgia, Revelació, comprensió de la seva identitat i la seva missió, amor pastoral al món i retorn a les fonts,… allò que el beat Papa Joan XXIII va gosar anomenar l’”aggiornamento” o posada al dia de la tradició viva de l’Església, i que va arribar a tots els estaments i a totes les vocacions eclesials.

El Concili va voler ser una nova evangelització del món contemporani, acomplint la missió confiada per Jesucrist a la seva Esposa, l’Església. Pau VI va dir que el Concili havia estat un gran acte d’amor: a Crist, i des d’Ell, a la humanitat i al món. En el seu primer Discurs al Concili com a Papa, Pau VI va formular amb nitidesa les principals finalitats del Concili: “la noció o, si es prefereix, la consciència de l’Església, la seva renovació, el restabliment de la unitat entre tots els cristians, i el diàleg de l’Església amb els homes del nostre temps”. És així com veia l’ideal que havia de plasmar el Concili.

També Joan Pau II el 1985 va dir que el Concili era “la veu de l’Esperit per al nostre segle”. Una veu que s’expressa per uns documents molt importants i que faríem bé de rellegir i de conèixer: quatre Constitucions, nou Decrets i tres Declaracions formen l’arquitectura del Vaticà II. Tot l’anomenat “esperit del Concili” el trobem en aquests documents. L’Esperit Sant va parlar fort i clar per a l’Església, i no podem ofegar ni desoir la seva veu, sinó que amb la seva inspiració hem de continuar esbrinant què ens diu i demana avui l’Esperit. I afegia el Papa: “El Concili representa el fonament i la posada en marxa d’una gegantina evangelització del món modern, que ha arribat a una cruïlla nova en la història de la humanitat, en la qual li esperen a l’Església tasques d’una gravetat i amplitud immensa”.

Amb renovada acció de gràcies a Déu per aquest do tan preciós que ha estat i és el Vaticà II per a l’Església, tornem a ser obedients a les seves intuïcions i a la seva fidel aplicació. Encara podem treure’n ensenyaments ben actuals per a orientar-nos en l’acció pastoral d’avui.