Apòstols llençats com sant Francesc Xavier

Era impressionant la missa humil, resada amb devoció, tremolor i fe, als peus de l’altar dedicat a Sant Francesc Xavier a l’església dels jesuïtes de Roma, el famós “Gesù”, esplèndid i immens inici del barroc romà. Amb el rector i els seminaristes d’Urgell estàvem ara, en aquell altar, celebrant la mateixa eucaristia que celebrava Xavier, i que és el sacrifici de Jesucrist que ens envia al món, com a testimonis, urgint-nos sempre -amb l’“aneu-vos-en en pau!”-, a marxar amb la pau al cor per difondre-la en els qui la necessiten.

Pregàvem a l’ombra d’aquell braç-relíquia de Sant Francesc Xavier allà venerat, que a tants havia batejat, que a tants havia iniciat en el camí de la fe i l’amor cristians, que tantes festes havia fet als nens, ell que tant estimava els infants. Imploràvem junts, com a Seminari d’Urgell, tenint presents els seminaristes i els preveres de Catalunya i d’arreu del món, les famílies i molt especialment els missioners i missioneres escampats arreu del món.

Els cristians som com llavors aparentment insignificants, però un dia, quan Déu ho vulgui, donarem fruit. Aquesta és l’esperança de tota missió cristiana. I per això demanàvem que Déu “ens cridés a treballar pel seu Regne”, que ens donés les forces per no refusar-li mai res, que beneís la nostra vocació cristiana que ens porta sempre més enllà de qualsevol egoisme.

I érem allí, perquè des del 3 de desembre que s’ha obert un Any Xaverià, és a dir, tot un any commemoratiu del Vè. Centenari del naixement de sant Francesc Xavier, aquest navarrès universal, patró de les missions, nascut el 7 d’abril de 1506 al castell de Xavier. Ell anà a estudiar a París, i allí fou literalment guanyat per aquell que l’avançava en edat i era un apassionat enamorat del Senyor, sant Ignasi de Loiola, que l’uní a la “Companyia” de Jesús, instrument tan decisiu de reforma i d’educació catòlica a Europa i d’evangelització del món immens descobert pels navegants.

En els nostres dies, en què es dóna com una “expulsió de Déu de la vida pública” (Benet XVI), quan tenim la temptació d’organitzar-nos la vida sense Déu, o al marge de la fe, Xavier ens estimula a posar tota la vida a les mans de Déu, i a fer tot el que calgui per a assolir fites altes i objectius grans, els únics que fan la vida feliç i li donen sentit ple. Ell tenia un esperit fort, invencible i tenaç. Era molt generós i valent, i estava sempre disposat a lliurar-ho tot per la salvació del món. Morí a les portes de Xina, quan desitjava ardentment portar l’Evangeli a aquelles terres, després de grans treballs a l’Índia i al Japó. Li causava pena que alguns continuessin inactius a Europa, sense adonar-se del bé que podrien fer si esdevenien missioners com ell.

Necessitem apòstols. O millor encara, necessitem donar un gir apostòlic a la nostra vida de cristians i a tota la pastoral del Bisbat. Ser de nou “militants” de Crist per a implantar la fe en els ambients on vivim, començant per la família, el treball i el poble. Xavier ens estimula a deixar-nos conduir per l’Esperit Sant i a ser més agosarats per testimoniar que la fe ens ajuda i ens omple de sentit la vida, i que no hi ha alegria més gran que estimar tothom a semblança de Crist.

+Joan-Enric Vives, bisbe d’Urgell