Aquells a qui perdonareu els pecats...

En plena Quaresma, ja propera la Pasqua. ¿com la volem celebrar?¿amb roba estripada, amb la brutícia i la pols que se’ns han encastat a l’ànima, o preferirem canviar, demanar el perdó a Déu i a l’Església, i renovats per la gràcia de la reconciliació, celebrarem la Pasqua amb novetat de vida? “Renteu-vos, purifiqueu-vos. Traieu de davant meu les vostres accions dolentes, deixeu de fer el mal, apreneu a fer el bé. Els vostres pecats són com l'escarlata, però podrien ser blancs com la neu; són vermells com el carmí, però podrien ser com la llana”. Aquest és el clam solemne del profeta Isaïes (1,16-18).

Permeteu-me que us inviti a celebrar joiosament una trobada personal i dialogant, de confessió sacramental amb el sacerdot, per a rebre la salvació, el consell i l’esperança de forma molt humana i concreta, com Jesús ho concedia als qui se li acostaven sense por ni vergonya, desitjosos d’ajuda per a canviar: Zaqueu, la pecadora, la dona que patia pèrdues de sang, el centurió...

L’Església, que és Mare i Mestra, que ens estima tant i sap el valor del perdó de Déu i de la pau que només aquesta reconciliació dóna, ens mana que ens confessem, almenys un cop a l’any. I de tots els temps per a fer-ho, el millor, per Pasqua. Renovar-nos i recomençar de nou. Jesús és el qui “fa que tot sigui nou!” (Ap 21,5). Els sacerdots estem disponibles a dispensar el perdó que ve de Déu, amb celebracions comunitàries i amb confessió personal. Demanem-ho amb fe. Per què confessar-se a un sacerdot? No ho podem fer directament a Déu? I en qualsevol cas, ¿jo faig cap pecat?

Estimats, almenys no ens refugiem en la ignorància interessada. Demanem la llum de Déu per veure que les coses mal fetes –fins aquí molts sí que ho acceptarien-, han tingut la seva repercussió en Déu, han ferit el seu Amor, i per això són “pecat”, però també han tingut conseqüències nefastes en els fills de Déu, i en mi mateix, i en la comunitat eclesial. El pecat és «com un amor replegat en si mateix, que nega Déu; és la ingratitud del qui respon a l’amor amb la indiferència i el rebuig, però sobretot és un mal real, que crea un desordre”, diu el bisbe teòleg Bruno Forte. Basta mirar l’escena quotidiana del món en què abunden les violències, guerres, injustícies, abusos, egoismes, gelosies i venjances, que arriben a produir veritables estructures de pecat. Per tot això no hem de dubtar a subratllar la gran tragèdia que és el pecat i també com la pèrdua del sentit de pecat debilita el nostre cor davant l’espectacle del mal. Ens tornem irresponsables i “indiferents” al bé, i en el fons, indiferents a l’Amor de Déu. Com sortir-ne?

Cal una reacció que ens sotraguegi i ens canviï. Fer la veritat i la llum dins nostre. Demanar el perdó amb humilitat i convicció, rebre’l amb gratitud i donar-lo amb generositat, que és font d’una pau que no té preu. Per això és just i bo confessar-se personalment. No ho deixem per a més endavant. El que ens interessa de debò, oi que ho anem a buscar on sigui?. Fem un esforç ara que s’acosta la Pasqua. “Cerqueu el Senyor, penseu en el seu poder, busqueu sempre la seva presència” (Salm 105,4).

I a través del sacerdot viurem l’encontre salvador amb Jesucrist. Déu s’ha fet home i ens vol oferir el seu perdó a la manera més humana i concreta, “tocant-nos” les ferides. Obrim el cor i deixem-nos trobar per la misericòrdia divina, i esdevindrem també nosaltres misericordiosos.

+Joan-Enric Vives, bisbe d’Urgell