El servent de Déu Joan Pau II

Aquest diumenge s’escau el primer aniversari de la mort del Sant Pare Joan Pau II. Vaig agrair molt poder estar present a la Basílica Romana de St. Joan del Laterà, la catedral del Papa, en l’acte d’obertura del seu procés de beatificació a la vigília de la festa de St. Pere i St. Pau. Fou una tarda molt emotiva. Des de llavors, a Joan Pau II el podem anomenar “servent de Déu”, i aquest títol d’honor, certament que li escau.

Fou un “servent bo i fidel” de Déu i de l’Església, als qui lliurà tota la seva vida, sense reservar-se’n res de forma privada. Tot en ell era a punt per a l’anunci de l’Evangeli, amb coratge i esperança. Potser aquest tret de pastor, que tot ho fa en ordre a evangelitzar, és el que millor resumeix la seva fecunda vida i el seu llarg pontificat de successor de l’apòstol Pere. I els temps en què succeí Pau VIè. li reclamaren molt de coratge espiritual i molta esperança en el Senyor que troba la manera de conduir providencialment l’Església en cada moment de la història.

La perspectiva del temps transcorregut va ampliant la seva gran talla de persona i de creient. No oblidarem fàcilment la seva entrega fins al final, ja molt malalt, a la missió apostòlica confiada, evidenciant que un ancià pot fer també molt per la missió evangèlica, ni el seu traspàs amb les emotives paraules als joves, a qui ell tant estimava i ells a ell, ni la commoció arreu del món per la seva partença, amb esglésies que s’omplien de gent que se sentia tocada per la seva vida i per la seva mort, ni les cues de les multituds que el volien acomiadar, ni la bellesa senzilla i grandiosa del seu enterrament, amb l’Evangeli “volant” sobre el seu taüt tan simple i aquella magnífica homilia del futur nou Papa, ni les paraules del seu testament, ni l’estela de santedat que ens ha deixat com una crida a ser tots millors del que som en la pròpia vocació, a ser audaços i valents en la fe catòlica, en la defensa de les grans causes humanes i espirituals que ell va defensar: la família i la vida humana, les llibertats, el coratge de testimoniar la fe fins en condicions adverses, la tenacitat contra tota guerra, i a favor de la pau i la bona comprensió entre les religions, l’amor solidari als pobres i als malalts, la devoció filial i sentida a la Mare del cel, la Verge Maria, el respecte als avanços de la ciència, la joia de l’amistat i la trobada amb les multituds de tot el món… Amb raó se l’ha anomenat el “rector” de tot el món, perquè se sentia pastor de tots i a tots volia arribar.

Ara, mentre va endavant el procés de la seva possible beatificació, l’anomenarem “servent de Déu” perquè és cert que l’ha servit de forma admirable i com un gran apòstol de Jesucrist, el seu Senyor. Ell ens continua alliçonant que val la pena lliurar tot el que un és per al Senyor i per a l’Església, cultivant heroicament les grans virtuts evangèliques que ennobleixen l’ànima humana, fent-la totalment receptiva a la gràcia divina. Encomanem-nos a la seva intercessió. Ja que a la terra tingué cura de nosaltres com a pastor universal, que continuï afavorint-nos ara, davant Déu, i “mirant-nos” amb amor des de la finestra de l’eternitat.

+Joan-Enric Vives, bisbe d’Urgell