I si el sortíssim a rebre?

La Pasqua cristiana que culmina la Setmana Santa per als cristians, la inaugurem amb l'alegria dels nens que amb senzillesa aclamen Jesús, el Rei de la Pau, amb palmons i llorers. I avui diumenge de Passió, quan festegem que la Vida ha triomfat sobre la mort,  deixem-nos atreure per la persona de Jesucrist, tan immensa, tan gran, tan misteriosa.

De nou Jesucrist s'apropa a cadascun de nosaltres amb el més misteriós de la seva vida: la seva Passió i la seva Mort a la Creu. Per què tot això? ¿Pot sortir vida d'on no hi ha més que odi i mort? ¿Sabrem captar el gran do d'Amor de tot un Déu que s’abaixa per nosaltres?

Ell es fa seus els nostres sofriments i els omple de llum i de sentit. Perquè Jesús revela amb la seva mort que sofrir amb amor és vèncer, i que donar la vida per amor és regnar. Significa viure-la amb autenticitat, amb sentit.

Potser aquestes veritats de la fe cristiana xoquin amb la mentalitat relativista i pagana que poc o molt se'ns va incrustant en l'ànima, i així Déu ja no és la realitat primera i fonamental de la nostra vida, i ens costa estimar de veritat les persones o fem poc pels altres, valorant més el tenir i el figurar... ¿Serem capaços de reaccionar? No podem plegar-nos a una vida d'anar fent, sense fe ni estímuls de creixement, sense prendre compromisos ni responsabilitats, eternament distrets envers Déu i envers el proïsme.

Des d’avui Diumenge de Rams, passant pel Dijous i el Divendres Sant, amb el silenci del Dissabte, la pedagogia litúrgica ens condueix a la Nit Santa de Pasqua i al Dia que no tindrà fi. Ningú fora de Jesús no va estimar tant ni tan bojament, carregant sobre seu els nostres pecats, guarint les nostres ferides i obrint-nos el camí de l'esperança i de la vida per sempre. Només vivint així, com Ell, s'és feliç.

¿Estarem somiant? No serà més que una al·legoria? L'Església amb el realisme dels seus màrtirs ens continua dient que no és així. Que Jesucrist viu, que està molt a prop de cadascun de nosaltres, i que ens ho fa possible amb la seva gràcia. ¿I si provéssim a recomençar de nou? ¿I si sortíssim a rebre’l a casa, com féu Zaqueu i com ens ensenyen els infants?¿I si el “veiéssim” viu també nosaltres?

+Joan-Enric Vives, bisbe d’Urgell