Tingueu enceses les vostres torxes

El recent pelegrinatge diocesà a Lourdes ha estat un moment joiós per a la Diòcesi d’Urgell, amb malats i pelegrins provinents de tots els arxiprestats del nostre Bisbat, que el fan potser la trobada diocesana més participada. Hi hem anat a buscar la llum, a pregar i a convertir-nos. El Santuari enguany proposa aquest lema als pelegrins: “Tingueu les vostres torxes enceses”. Fa referència a Crist, Llum del món que il·lumina tots els homes, i a com nosaltres hem de portar les torxes sempre enceses, més encara, hem de ser com torxes vives, acollint l’oli de la gràcia que Crist ens regala, per mitjà de Maria, per poder ser llum i sal del món. ”Que així brilli la vostra llum davant la gent; veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel” (Mt. 5,16)

Igualment com ho és el mateix Santuari de la Mare de Déu i els llocs beneïts pel pas de Sta. Bernardeta, també el pelegrinatge diocesà amb els malalts és com una petita paràbola del Regne de Déu. Així li ho explicava jo a una persona que per primera vegada venia amb nosaltres a Lourdes i estava sorpresa de l’atracció tan universal d’aquell lloc.

El projecte salvador de Déu per a la humanitat que Jesús anomenava “el Regne de Déu”, es deixa captar i veure a Lourdes, als ulls que s’il·luminen amb la fe. I és que a Lourdes, els primers són sempre els malalts, els disminuïts físics o psíquics, els ancians i els nens... I s’hi pot veure un jovent i uns adults que s’escarrassen pels altres, que fins donen les seves vacances per anar a treballar voluntàriament i joiosament pels altres... I Maria allà ens fa viure la catolicitat de l’Església, unint gent diversa, de totes les llengües, races i nacions... I ens entenem perquè intentem parlar la llengua universal de l’amor, de la comprensió i de la pregària... I no és el miracle material d’una guarició el que hi anem a buscar, sinó el reviscolar de la pròpia fe i de l’esperança, la força per dur amb fortalesa la pròpia creu, seguint el Crist... I allí aprenem a valorar el ministeri dels bisbes i els sacerdots, perquè ens donen els sagraments del Crist, i ens sentim més agermanats que mai amb els laics i els religiosos... S’hi dóna una presència de carismes i de serveis, que es complementen i potencien mútuament... I a ningú no li espanta el servei, perquè sap que Crist l’ajudarà a realizar-lo amb la seva força... I allí el dolor es transfigura i ens obre a una llum nova i a una humanització més plena... En el fons, si un volgués saber què és el Regne de Déu, li podríem dir que en tindria una resposta -no l’única, però sí una de molt clarificadora-, anant a Lourdes amb els ulls ben oberts.

Perquè, això sí, cal “veure-hi amb els ulls del cor”, amb profunditat, si no, és com estar cec. Hem de demanar la llum de Déu per poder aprendre a “mirar” com Déu mira les persones i els esdeveniments. “L’home veu l’aparença, el Senyor veu el fons del cor” (1 Sam 16,7). Per això un home cec que fou guarit a Lourdes va erigir-hi un petit monument amb un escrit que hi diu: “Recobrar la fe és més que recobrar la vista”. Sortim de les tenebres del pecat i de la ignorància de les realitats espirituals, per esdevenir lluminosos seguidors del Crist, la Llum del món.

+Joan-Enric Vives, bisbe d’Urgell