“Vosaltres sou els meus amics…”
Segur que aquests dies d’estiu, amb aplecs i festes majors, ens emociona que a les nostres parròquies rurals i ermites s’hi pugui celebrar l’Eucaristia amb devoció i esclat de festa. ¿Valorem prou que tenim l’eucaristia perquè tenim sacerdots?. I l’eucaristia de cada diumenge ¿mirem que sigui una festa setmanal per a tots els qui estimem Jesucrist i el seguim, amb amor?.
S’escau aviat, en aquest setembre, que el vostre Bisbe celebra l’aniversari de la seva ordenació episcopal, el dia 5, i presbiteral, el dia 24. L’Església vol que preguem pel propi Bisbe, i que donem gràcies pel seu sacerdoci apostòlic, perquè a través d’ell i dels seus estrets col·laboradors, els sacerdots, es depleguen arreu de la Diòcesi els dons de la gràcia apostòlica.
Us ofereixo un punts per a la vostra reflexió, inspirant-me en un text molt bonic sobre el valor dels sacerdots, que he llegit aquest estiu.
El sacerdot viu i actua en el món, però no pertany al món. És fill dels homes, però bateja, i converteix els homes en fills de Déu. És pobre, però té el poder de comunicar riqueses infinites als seus germans. És dèbil, però transforma en forts els dèbils, amb el Pa de la vida. És servidor, però davant seu s’inclinen els àngels. És mortal, però té la facultat de transmetre la immortalitat.
El sacerdot camina sobre la terra, però els seus ulls miren el cel. Col·labora en el benestar dels homes, però això no el distreu de la seva meta final, que és el cel. Pot fer coses molt grans, més que els àngels: celebrar la missa i perdonar els pecats.
El sacerdot quan celebra, s’eleva fins al cel. Quan absol els pecats, revela el poder de Déu, que perdona i regala la vida. Quan ensenya i predica la paraula de Jesús, mostra el veritable rostre del Pare. Quan prega per nosaltres, el Senyor l’escolta, perquè l’ha fet pontífex, pont d’unió entre Déu i els homes. Quan és acollit dins les famílies i en la comunitat cristiana, es converteix en l’amic més sincer i fidel.
El sacerdot és l’home més estimat i el més incomprès; el més buscat i el més rebutjat. És la persona més criticada, perquè ha de confirmar amb el seu exemple l’autenticitat del seu missatge. És el germà universal, que només desitja servir, sense pretendre res més. Si és sant, l’ignorem… si és mediocre, el despreciem… si és generós, ens n’aprofitem… si és interessat, el critiquem… si tenim necessitats, l’assaltem… si aquestes desapareixen, l’oblidem… I solament quan desapareix, comprenem com ens n’era d’imprescindible.
Preguem per tots els sacerdots del món, el vostre Bisbe i els sacerdots que teniu a prop, els seminaristes i els qui encomanem perquè acullin la crida del Senyor. Perquè tots siguem bons imitadors del Crist, que va dir (Cf. Jo 15,14) que “som els seus amics si fem el que Ell ens mana”.
+Joan-Enric Vives, bisbe d’Urgell