"Senyor, cantaré tota la vida els vostres favors"

Aquest diumenge, diada de la Mare de Déu de la Mercè, s’escauen els meus 32 anys de ministeri sacerdotal. I per això amb el salmista goso donar gràcies al Crist, que sense cap mèrit meu, m’ha cridat a ser apòstol seu.

Les febleses ens les coneixem tots millor que ningú, i ens gloriem en aquestes febleses, perquè així ressalta molt més el poder de Déu, que és qui ho fa tot i ho disposa tot pel bé dels elegits. La meva generació de capellans som fruit de temps difícils i alhora plens d'esperança, temps d'aplicació del Concili Vaticà II, de sotjar els signes dels temps, i de vivència del retorn a la democràcia i de recuperació de les llibertats del nostre país. I temps de preparar la proclamació de la Bona Nova a un nou segle i un nou mil.lenni de vida cristiana. I és en temps de proves quan aprenem que és Déu qui actua quan Ell vol i com Ell vol.

El moment actual per a mi, com per a tots els bisbes i els preveres, és el temps de l'esperança pacient: temps de pregària i de sembra; temps de pobresa, de servei aparentment inútil o menystingut als ulls del món i temps d'aprendre a renovar cada dia l'abandó confiat a les mans del Pare de tota misericòrdia; temps de vèncer el mite de l'eficàcia i temps d'aprendre a comptar amb els germans i sobretot a comptar amb el Senyor.

Avui dono gràcies per tanta gent de la qual el Senyor s'ha servit per fer-me el que sóc, i que han estat instruments seus: des de la família i els amics, fins els formadors i professors, els companys del Seminari, les comunitats parroquials i els moviments de joves i adults als quals he servit tan bé com he sabut, i després com a Bisbe auxiliar i ara Bisbe d’Urgell els germans que Déu m'ha confiat perquè sigui enmig d'ells un bon bisbe, és a dir una imatge visible del Crist, el Bon Pastor, que sempre és enmig de nosaltres com el qui serveix.

I dono gràcies per l'Església, la Diòcesi de Barcelona que em va anar afaiçonant al llarg de tota la vida i la Diòcesi d’Urgell que m’ha estat confiada i que m’ha acollit amb els braços oberts. Hi ha qui en ressalta les arrugues de la defallença, és cert, però jo avui la contemplo madura i assenyada, plena d'iniciatives i d'aportacions; feble i pobra també, però espero que de la seva pobresa doni, al món, “tot el que té per viure” (cf. Lc 21,4) i que és la immensa riquesa del Crist, el seu gran tresor. Tot ho dec al Senyor, a través de la seva Església. I avui és bon moment per a reconèixer-ho un cop més i de forma agraïda: tot ha estat pura gràcia de Déu. Ell ha donat la vida i les forces. Ell ha fet possibles les conversions i m'ha sostingut en les lluites. I sobretot, només a Ell correspon la glòria dels fruits que intento donar... "Tot és gràcia" i "nosaltres som tan sols uns servents inútils, que hem fet només el que havíem de fer..." (Lc 17,10).

Demano a Déu el do de la perseverança i de la fidelitat; de l'alegria en el servei a tots, i de l'amor pacient enmig de les creus; de la fe mantinguda amb esperança i de la valentia per a proclamar amb fidelitat l'Evangeli de Jesucrist. Pregueu perquè el ministeri sacerdotal i episcopal em continuï sostenint i sigui la font de la meva alegria.

+Joan-Enric Vives, bisbe d’Urgell