Pels camins de l’amor i la infantesa espiritual

Aquest diumenge dia 1 d’octubre és també la festa de Santa Teresa de l’Infant Jesús i de la Santa Faç. Ens pot fer bé a tots demanar-li ajuda amb simplicitat de cor, i retrobar les seves paraules i el seu exemple, la seva gran confiança i la seva inexhaurible fe. Visqué 24 anys molt aprofitats, molt madurs i molt apostòlics. Viscuts en una família unida per l’amor, amb uns bons pares, i després des dels 16 anys en un petit convent d’una zona relativament oblidada com és Lisieux, a França. Aparentment no féu res d’extraordinari, però visqué de forma ben extraordinària –en l’amor- la seva vida ordinària de monja carmelita, enamorada de Jesucrist i només pendent del seu Evangeli, i de les vivències cristianes de St. Joan de la Creu i de Sta. Teresa de Jesús. Els seus escrits autobiogràfics, les cartes i poesies, i el recull de les darreres paraules són ara magisteri profund de Doctora de l’Església, i sempre han atret i captivat per la seva senzillesa i profunditat.

Sta. Teresina va estimar molt sense fer soroll i va proposar un camí d’”infantesa espiritual” a l’abast de tothom, sentint-se petita i feble per atreure l’ajut del Pare del Cel, en qui confiava fermament. Va patir molta foscor de fe, especialment no veient possible la vida eterna, i sofriments físics i morals, a prop dels pecadors que no volen estimar Déu. Ella ho féu tot per acostar-se als pecadors i als qui encara no coneixen Jesucrist. I deia de si mateixa “que volia fer estimar l’Amor!”.

Durant el Nadal de 1886 quan és a punt de complir els 14 anys, Teresina visqué el que ella anomenava “la gràcia de la seva completa conversió”. Després de la missa del Gall, torna a casa i sap vèncer el seu amor propi. Jesús canvia el seu cor i la fa forta, joiosa en les penes, perquè accepta la seva bona voluntat. Jesús la porta als cims de la unió amb Ell per l’amor humil i crucificat, per l’abandó com un infant petit en els braços del seu Pare del cel. Escriurà: “Vaig sentir que la caritat entrava en el meu cor, la necessitat d’oblidar-me de mi mateixa per fer content el pare, i després ja vaig ser feliç” (Man. A, 45). Estimar, confiar, instal·lar-se en el camí de la simplicitat i l’abandó a l’Amor misericordiós. Patir amb joia, travessar les nits fosques amb molta fe i molta confiança, estimar sempre i a tothom, amb renúncies i venciment de si mateixa, instal·lar-se fermament en un gran amor a l’Església... “La meva vocació és l’Amor... en el cor de l’Església, la meva Mare, jo seré l’amor... i així ho seré tot” (B, 3). I descobrint-se molt feble deia: “és la meva feblesa la que em dóna l’audàcia d’oferir-me a Déu” (B, 3g). I  proclamarà: “la confiança i res més que la confiança és la que ens ha de conduir a l’Amor” (carta 197).

Santa Teresina ens ensenya a oblidar-nos del nostre amor propi, que és l’inici de tots els mals. Ofrenem-nos a l’amor misericordiós, fent petits actes d’amor a Déu i al pròxim que tenim a prop. Patim per escampar la bona nova. Demanem la gràcia de la santedat i d’un gran zel apostòlic; la vivència de la caritat a imitació del Crist. I acollim les “conversions” que el Senyor ens vulgui proposar per créixer i elevar-nos pel camí de l’amor i de la infantesa espiritual.

+Joan-Enric Vives, bisbe d’Urgell