“Era foraster i em vau acollir”

Aquest estiu passat ha estat una dura experiència per a tots veure l’arribada d’emigrants exhaustos a les platges de les Canàries i d’altres llocs del Sud d’Europa, amb la notícia de tantes morts i la vergonya de no acollir-los perquè eren en alta mar. Descobrim també la dura experiència de veure’ns desbordats per aquests emigrants que vénen cercant una millora de les seves vides i de les dels seus familiars que resten als països d’origen. Però també hem sabut del que s’està fent a tantes parròquies i Càritas diocesanes, a tants llocs on es van donant passos positius de respecte mutu i d’integració generosa per totes les parts.

La preocupació pels immigrants és ben viva en les nostres comunitats cristianes, n’estic segur, i desitjaríem fer més i fer-ho millor, encara. Anem fent front en el que podem. També les Administracions públiques ho intenten però no acabem de veure que ho encertin. Semblen desbordades, i com si improvisessin les mesures. Mentre hi hagi tanta desigualtat entre el nostre món ric i el món pobre del Sud, de l’Àfrica i d’Amèrica especialment, no podrem deturar amb barreres aquest anhel de progressar. Mons. José Sánchez, President de la Comissió Episcopal de Migracions, ha dit fa poc que “no es poden posar barreres a la fam”.

Caldrà una acollida justa i generosa dels nostres germans immigrants, als quals hem de rebre com a partícips d’una mateixa comunitat humana, per a aconseguir el bé comú que és la garantia d’un futur de llibertat. No als papers per a tots, com ens diuen els governants, però sí corregir en origen les causes que provoquen aquests èxodes tan massius deguts a la pobresa sobretot, i a la descoberta d’altres horitzons per a les seves vides. Amb la cooperació i ajuda més generosa dels països desenvolupats, com ho és el nostre, caldrà aconseguir millores i repartiment més just de la riquesa. Intercanvis comercials i financers fets des de la justícia i el respecte. Regular els fluxos amb concerts bilaterals i internacionals, segons les raonables possibilitats de l’acollida, però sempre avançant en la generositat i mai a la defensiva o des de la superioritat discriminadora. Hem de respectar i acollir, i han de respectar i acollir els valors que configuren la nostra societat.

Seguiran venint, ens adverteixen els experts, i a més en molts camps, els necessitem, perquè generen riquesa i ens ajuden a mantenir la nostra economia. Rejoveneixen el teixit social i donen fecunditat a les parròquies. Els cristians hem de ser capdavanters a donar un tracte humà als qui vénen, garantint-los sempre la seva dignitat i els seus drets fonamentals. Un tracte cristià perquè sabem que Déu ha fet la terra per a tots i que ells també són fills de Déu, amb igualtat de dignitat. En ells hi descobrim el rostre de Crist, sofrent, i que espera ser estimat: “Era foraster i em vau acollir” (Mt. 25,35) diu Jesús, identificant-se amb l’estranger. L’Església pot fer molt, especialment entre els infants i els joves que arriben, perquè es vagi construint un futur comú més solidari i més just, ja que a la comunitat cristiana ningú no és “estranger”.

+Joan-Enric Vives, bisbe d’Urgell