Creiem en la resurrecció de la carn
A la Diòcesi d’Urgell es manté molt viva l’oració pels difunts, la presència de tot el poble en els enterraments, i l’acompanyament dels familiars i amics en el moment dolorós de la pèrdua d’un ésser estimat. Jo en dono gràcies a Déu, perquè indica una cultura cristiana que ha arrelat en el cor del nostre poble. Estic convençut que pensar sobre la mort i l’eternitat ens ajuda precisament a viure encara amb major intensitat i compromís en aquest món que passa, feble i caduc, però que hem de construir segons el voler amorós de Déu i amb un fi clar i atraient. La fe en la vida eterna ni ens fa fugir ni ens aliena, sinó que, al contrari, ens aboca a transformar el propi cor i el món injust que ens envolta.
Som els únics vivents d’aquest món que “sabem” que morirem. I aquesta certesa podria dur a la por, a l’angoixa, al desànim, fins i tot al cinisme –i així els passa a bastants- però també condueix a l’esperança en la vida eterna, en justícia definitiva, en el triomf final de l’amor, en la reunió amb els qui hem estimat i ens estimen, i també ens fa necessàriament més humils envers tot el que ara vivim i projectem, el que estimem i el que ens fa feliços; ens fa més atents a la vida del món que ha de venir, l’eternitat amb Déu.
“La figura d’aquest món passa” diu Sant Pau (1 Co 7,31). L’ésser humà no pot viure en la relativitat de tot, sense veritats fondes, en un continu carnaval de sentiments i plaers efímers. Està inscrit en la natura de la persona humana que vol, anhela i necessita una vida eterna i feliç. I aquesta felicitat que ja comença aquí, només podrà ser plena en l’eternitat, quan s’acabin els límits de la finitud. També descobrim que l’autèntica felicitat és realització d’un mateix, sí, però sobretot és la possessió de Déu, Creador i Pare de l’home i la dona. Aquesta és la fe cristiana. Tot el que ara vivim, serà com “recuperat”, en la resurrecció de la carn, d’una manera nova, “espiritual”, plena, diferent però igual. Una manera que no encertem a imaginar prou bé, però que la fe ens fa esperar amb delit, i ens encoratja a dirigir-nos-hi. El Creador de tot, recrearà el nostre pobre cos i el farà semblant al Cos gloriós de Jesucrist: aquesta és la resurrecció de la carn que professem, la felicitat que esperem, quan “serem semblants a Ell perquè el veurem tal com és” (1Jo 3,2).
D’aquesta esperança brolla el respecte pel cos del difunt. L’Escritura és plena de referències a la inhumació de les restes dels qui estimem, i en llocs coneguts als quals retornar i expressar amor i comunió amb ells. Cada cultura ho viu de forma diferent. L’Església durant segles ha estat partidària de l’enterrament dels cossos, i el Crist fou enterrat, com els apòstols i els sants, i els seus sepulcres son llocs de pelegrinatge. És la forma que respon millor a la fe, però també l’Església respecta i valora la donació del cos durant un temps per a l’estudi científic, o fins la cremació, sempre que això no signifiqui un espiritualisme buit, que desprecia el cos i l’encarnació, ni tampoc creï una obsessió per les cendres. El cristià que triés la cremació seria millor que després enterrés o fes dipositar les cendres en un “columbari” o lloc adequat del cementiri cristià, sempre “en dipòsit” –com deien els primers cristians- ja que esperem tornar a recuperar les pròpies restes en la resurrecció final. D’aquí neix una “saviesa nova” sobre el cos i sobre la vida eterna.
+Joan-Enric Vives, bisbe d’Urgell