“Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”

Aquest diumenge comença l’Advent, el temps de l’esperança. De fet sempre vivim en l’Advent. Cada vegada que celebrem l’Eucaristia, quan el Senyor ve a l’altar i es fa realment present sota les aparences del pa i del vi consagrats, li diem amb fe i de forma ben personal: “Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús!”. Però, ¿de debò esperem el Senyor, el necessitem perquè “sense Ell no podríem fer res” (Jo 15,5)? ¿ens impressiona prou dir-li això tan personalment: “Senyor, t’espero en la meva vida”; “Senyor, vine de pressa, que t’esperem”? ¿creiem que Aquell que acaba de canviar la substància del pa i del vi en el seu Cos i la seva Sang, podrà també venir de nou, ara per transformar la meva pobra vida i la de la humanitat adolorida, i a la fi dels temps per salvar definitivament la història i fer-la eternament feliç?

Durant l’Advent se’ns torna a recordar que aviat arriba el Nadal i que, amb ell, celebrarem la vinguda del Fill de Déu fet home per salvar-nos i arrencar-nos de la por i del pecat, de la nit i del dolor, de la soledat i del fracàs personal i col·lectiu. Jesús –que significa “Déu salva”-, el Fill de Maria Immaculada, nascut pobre i humil a Betlem, i fet en tot igual com nosaltres, llevat del pecat, ens omple de la seva llum i de la seva vida. Dota la naturalesa humana, cada un de nosaltres, d’una perfecció i d’una dignitat inigualables, perquè som fets “semblants a Déu” per pura gràcia.

Ens acompanyaran la Immaculada Verge Maria, que amb el seu sí acollidor de la Paraula de Déu, fa possible la nostra salvació. Tornarem a escoltar Joan Baptista, que ens demana que obrim en els deserts de la història una ruta al Senyor, que li preparem els seus camins d’amor i de veritat. Viurem de nou l’alegria del “consol de Déu per al seu poble estimat” (Cf. Is 40,1), que anuncia amb tant de goig el profeta Isaïes. I Josep ens ajudarà a creure sense veure, com Abraham; a confiar en Maria i en les persones bones; “esperant contra tota esperança” (Rm 4,18) acollint el misteri de la voluntat salvadora de Déu. I prepararem amb diligència i conversió de cor la vinguda del Senyor a les nostres vides, a les nostres llars i comunitats, a la humanitat sencera.

L’Advent ens ajuda i urgeix a preparar bé el Nadal. No serà tant preparar coses i festes, que potser també, però sobretot serà preparar-nos nosaltres amb caritat, oració i penitència autèntiques. Que no ens passés que ens quedéssim en uns dies de festa, d’àpats familiars i de regals, però ens perdéssim el principal: l’acollida del qui arriba per renovar totes les coses. L’Advent ha de significar l’acollida de Déu que es fa Déu-amb-nosaltres i que canvia la història; l’acollida de Jesucrist que es fa germà nostre i que roman amb nosaltres tots els dies, fins a la fi dels temps. I això sí que ens dóna autèntica esperança. “Vine Senyor! T’esperem!”.

+Joan-Enric Vives, bisbe d’Urgell