Els consagrats ens remeten a Déu

Impacta aquesta pel·lícula “El gran silenci” (Die große stille) de Philip Gröning, que no deixa indiferent ningú que la contempla, per més que duri quasi tres hores i que filmi, sense altres sons que els naturals, la vida dels monjos de la Gran Cartoixa, fundada el 1084 per Sant Bru als Alps francesos. Natura i paisatges, oració i vida de treball, coses quotidianes i sobretot persones, rostres treballats pel silenci, la pregària i l’austeritat de vida, en els quals la càmara reposa, mira, respecta i deixa captar el misteri de l’obra de Déu. El qui s’admira pot captar el cant dels monjos, la seva pregària, el seu callar per escoltar, la joia humil d’aquells que ho han deixat tot i s’ho han jugat tot a la carta de l’amor de Déu. “Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’evangeli, la salvarà” (Mc 8,35). Semblen lluny del nostre món, però estan prop de nosaltres: són els germans consagrats a Déu! I les seves vides, quan són autèntiques, causen estupor i creen interrogants.

El proper divendres dia 2, quan celebrarem la Presentació de Jesús al temple de Jerusalem i la seva consagració al Pare, l’Església vol que tinguem una pregària i un record agraït pels germans “consagrats” a Déu, amb un cor indivís. És la Jornada de la Vida Consagrada. I ells són els monjos i monges, religiosos i religioses de vida activa, ermitans, verges, missioners, laics i laiques de vida apostòlica i amb una especial consagració a Déu, que han fet de les seves vides una imitació del Crist, amb uns vots o unes promeses, en fraternitat o en solitud, però sempre vivificant l’Església que els ha batejat en el Crist i lliurats a la humanitat, a la qual volen servir, amb una preferència per als més pobres i necessitats, per als qui viuen en la frontera.

Fa poc he pogut visitar una comunitat de quatre germanes que han començat entre nosaltres una experiència de vida contemplativa a Balaguer, en l’estela de les Clarisses que durant tants segles han estat presents a la Diòcesi d’Urgell. Són ben entregades i tenen una alegria comunicativa i una comunió en la pobresa, admirables. I quan els preguntava com vivien la seva consagració virginal a Déu i als germans, em deien: “Volem ser com unes làmpares, perquè veient-nos, les persones s’acostin a Déu”. “Volem ser només per a Déu, ja que en Ell es troba tot”. “Vivim la gran responsabilitat de demanar i invocar l’amor i la pau, perquè flueixi al nostre món i es distribueixi a tots”.

Els “consagrats” són germans que, arrelats en el baptisme, i per amor i dedicació total a Déu i al pròxim, han “professat” els anomenats “consells evangèlics” de pobresa, castedat i obediència, en un estat de vida estable reconegut per l’Església. És així com a la nostra Diòcesi tenim germans consagrats al servei educatiu, a l’amor als ancians i als malalts, a l’acolliment i el recés, a la soledat plena de Déu… i els hem d’estar molt reconeguts i agraïts, perquè en el fons, ens estimulen a tots a estimar de forma més radical i entregada. Aquests dies pregarem per ells, donarem gràcies a Déu per les seves vides i el seu testimoniatge, i no deixarem de demanar que continuïn sorgint vocacions a la vida consagrada entre nosaltres.