Pregar per fer bategar el cor del món

En aquest diumenge de la Pasqua, quan amb tota l’Església contemplem la figura ferma i compassiva del Bon Pastor, l’Església ens proposa que preguem per totes les vocacions dins la comunitat eclesial: sacerdots i consagrats, matrimonis fidels i laics compromesos a donar la vida pel Regne de Déu. Jesucrist Ressuscitat no cessa de “cridar” amics seus, a anar pertot arreu i predicar el seu Evangeli per la salvació de tots (Cf. Mc 16,20). Per això sentim la urgència de pregar amb confiança perquè tots, no només els joves, responguem amb fidelitat i generositat a la crida, sense càlculs mesquins ni pors paralitzadores. Ell confirma la predicació i ens sosté, perquè som “amics” seus, enviats com Ell, pel Pare, amb el poder i la protecció de l’Esperit Sant.

¿Trobarà Crist cors disposats, per “fer bategar el cor del món”, com diu el lema de la Jornada Mundial d’enguany? Confiem-ho al Senyor, per intercessió de Maria. Quan la situació ens sembla humanament greu o ens desanimem, sempre es manté viu el recurs de l’oració, semblantment a Jesús, que volia calar foc a la terra, i que passava nits senceres en oració.

Hem de pregar per totes les vocacions, portats per l’Esperit Sant, que ens ajudarà a ser més confiats i perseverants en l’oració, com la cananea, com la dona que patia pèrdues de sang, com el pare humil del fill endimoniat, com la mare vídua que acabava de perdre el seu fill únic, com el cec del camí que cridava fent-se pesat als deixebles, com el leprós, com el paralític, com el cec de naixement, com el publicà que no gosava alçar els ulls, com la pecadora que li besava els peus i els hi ungia amb perfum, com els apòstols en la tempesta, com la Verge Maria a Canà, que creia fermament en el poder misericordiós del seu Fill, el Bon Pastor. Ell no negarà res a qui li ho demani amb fe.

És cert que el món necessita ser ajudat per “bategar d’amor” i que calen noves actituds en l’”animació vocacional” de l’Església, però és necessari que tot es fonamenti en la pregària abandonada, pacient i perseverant. El nou mil·lenni ha de suposar també en això un salt qualitatiu, ja que ens cal vèncer la temptació de mirar el passat amb nostàlgia, i renunciar així a unes expectatives no realistes i a uns càlculs excessivament minimalistes. Cada cristià és un cridat per Crist que en crida d’altres, i l´animació vocacional serà sempre una acció natural a través del contacte directe, amb actitud pacient, sense esperar collites fàcils ni volent collir allí on no s’ha sembrat. És responsabilitat de la família, dels catequistes, dels professors de religió, dels mateixos preveres i de tot cristià convençut que ha d’ajudar d’altres a trobar Crist i a entregar-li tota la vida. Hem de tornar a valorar i a practicar una pedagogia de la responsabilitat vocacional, tot evitant presentar un cristianisme irresponsable, fruit d´una concepció subjectivista de la fe, sense un compromís de tota la vida. I renunciar a una interpretació de la vocació entesa com a simple autorealització, amb la finalitat d’assolir una situació de benestar i de “sentir-se realitzat”. Ben al contrari, cal que la vocació sigui entesa com a acompliment d’un projecte que prové de Déu i que em realitza en la mesura en què jo m’obro a Jesucrist i l’estimo amb totes les conseqüències, donant la vida per amor a tots.

+Joan-Enric Vives, bisbe d’Urgell