Què és un Bisbe i per a què serveix? (1)

Aquest juny ha fet catorze anys que vaig ser nomenat bisbe per l’estimat Papa Joan Pau II. Primer vaig servir durant vuit anys a Barcelona, com a bisbe auxiliar, encarregat de la Demarcació episcopal del Baix Llobregat, Penedès, Anoia i Garraf, que ara conforma el que s’ha erigit com a nou Bisbat de Sant Feliu de Llobregat. I posteriorment, el juliol de 2001, arribava a Urgell, com a bisbe coadjutor de l’arquebisbe Joan Martí.  Aquest juliol, doncs, fa sis anys que sóc bisbe vostre, al servei de tot el poble de Déu que fa camí a Urgell. Per això em plau d’escriure-us algunes de les meves vivències, tot fent revisió del que ha de configurar la meva vida.

Què és un bisbe i per a què serveix? Aquesta innocent pregunta feta, fa un temps, per una noia en una visita a una escola, em motivà una improvisada resposta de tot el que és el ministeri del Bisbe, en contacte estret amb els preveres, els seus col.laboradors, al servei de tot el poble de Déu. Vaig intentar donar una visió de testimoni de la fe apostòlica més que no pas de gestor eclesial, o encara pitjor, de jerarca allunyat de les necessitats i anhels d'una noia cristiana jove, que a vegades són tòpics prou estesos. Val a dir que fou l'inici d'un diàleg profitós amb aquella vintena de joves que veien per primera vegada un bisbe de prop, al qual li podien comunicar el que els preocupava i que intentava interessar-se sincerament pel que ells vivien i per les dificultats que trobaven a l'hora de testimoniar la seva fe.

De tota manera cal dir que no és massa fàcil de compartir una resposta breu del que conforma avui la vida d'un Bisbe. Moltes coses del que som i del que fem els bisbes ja les sabeu la gent del Bisbat, és clar, i per això goso dir-vos només algunes de les coses que més m'han impressionat fins ara. Preneu-les amb bon esperit... ara que som a l’estiu!

El primer que us vull dir és que percebo el gran regal d'una amistat fonda amb Jesucrist. Per una presència viva de l'Esperit Sant, que dóna escalf al meu interior, i sense saber explicar massa bé el com, però Ell ha trobat la manera de fer-se'm encara més proper, més amic, més company de ruta, en qui puc confiar del tot. Com m'impressiona i com em consola llegir que Jesús anomena els apòstols "els meus germans" (Jo 20,17). Sóc germà seu, amb un encàrrec d'amor per pasturar-li el seu ramat. El seu Esperit em guarda i em precedeix allà on vaig. Em defensa i dóna vida al meu pobre servei episcopal. Desitja que li prepari els seus camins en el cor de les persones, que enforteixi l'esperança de les comunitats, que animi tot el que és bo, just, amable, de bona reputació... Que sigui factor de comunió i de pau.

Sento que caldria més temps per a la pregària i la lectura; per a aquell repòs que fa fructificar les hores... L'ideal de ser “contemplatius en l'acció” costa d'assolir. Les dedicacions a la Diòcesi i a reunions de Bisbes, Delegacions, Principat d’Andorra... em fan adonar que segurament la pobresa evangèlica es concreta ara a viure donant tot el meu temps als altres, sense guardar-me’n per a mi. Ja no sóc meu sinó de l'Església. Ara visc, i entenc més, que el sacerdot ha de ser, a semblança de Crist, l'home que no es pertany a si mateix.

+Joan-Enric Vives, bisbe d’Urgell