Ser apòstols a la carretera
El proppassat mes de juny el Cardenal Renato R. Martino, President del Pontifici Consell per a la Pastoral dels Emigrants i Itinerants, acaba de fer públiques unes “Orientacions per a la pastoral de la carretera”, que, en aquests mesos de vacances i de major mobilitat, quan tots agafarem més el cotxe per a desplaçaments llargs i per llocs menys coneguts, ens convé reflexionar-hi i treure’n conseqüències de comportament.
Les orientaciones s’estructuren en quatre parts ben diverses, tenint present l’especificitat i l’amplitud dels problemes lligats a la carretera com a àmbit pastoral: la primera està dedicada a la Pastoral per als usuaris del carrer i dels ferrocarrils, i de tots aquells que treballen en els serveis corresponents; la segona i la tercera part, respectivament, es refereixen a les dones i als infants del carrer; i la quarta, finalment, als sense sostre.
El fenomen de la mobilitat humana caracteritza particularment l’home
contemporani que, per a moure’s, necessita mitjans adequats. El carrer i el tren
han d’estar al servei de la persona humana com a instruments per a facilitar la
vida i el desenvolupament integral de la persona. El desplaçament uneix les
persones, facilita el diàleg, dóna lloc a processos de socialització i a
l’enriquiment personal. El carrer, a més de ser una via de comunicació, és un
lloc de vida amb els seus aspectes positius, entre els quals ser ocasió
d’acostament a Déu, per facilitar el descobriment de la bellesa de la creació, i
aspectes negatius com el soroll, la contaminació atmosfèrica, els accidents del
carrer, etc.
Els viatges no són només un desplaçament físic, sinó que posseeixen una dimensió espiritual, és a dir, relacionada amb les persones, contribuint així a l’actuació del designi de l’amor de Déu. És evident que és fonamental que el conductor tingui un comportament responsable i d’autocontrol quan condueix. La capacidad de conviure i d’entrar en relació amb els altres, pressuposa que el conductor té algunes qualitats concretes i específiques, entre d’altres el domini de si mateix, la prudència, la cortesia, un adequat esperit de servei i el coneixement de les lleis de circulació a la carretera.
El document presenta també un “decàleg” en analogia amb els Manaments del Senyor. La tasca de l’Església en aquest específic sector pastoral és el de denunciar situacions perilloses i injustes causades sovint en el tràfic. Davant un problema tan greu, l’Església i l’Estat -cadascun en l’àmbit de les pròpies responsabilitats-, han d’actuar per crear una consciència general i pública en relació a la seguretat vial i han de promoure, per tots els mitjans possibles, una corresponent i adequada educació dels conductors, dels viatgers i dels peatons. I és que la mobilitat, característica de la societat contemporània a tot el món, constitueix avui, amb els seus problemes, un desafiament urgent per a les institucions i els individus, com també per a l’Església. A tot arreu, però també a la carretera, siguem apòstols de Crist, siguem sal de la terra i llum del món.
+Joan-Enric Vives, bisbe d’Urgell