“Anem a altres llocs… que per això he vingut”

Quan l’apòstol Pere, ansiós, li deia a Jesús, “tothom us busca”, el Senyor li responia:  “Anem a altres llocs, als poblets veïns, a predicar-hi, que per això he vingut” (Marc 1,38). Jesús ens ensenya que la gran missió de predicar la Bona Nova de l’Amor de Déu, que el Pare misericordiós li havia donat en enviar-lo al món, calia que no quedés tancada en uns pocs convençuts, que no fos posseïda com un privilegi de ningú i que s’obrís, “catòlicament”, universalment, a tothom, a totes les cultures i a tot el món. Cada vegada que un nou apòstol, un nou ministre, és enviat a predicar i a servir l’Església de Déu i el món, revivim aquell manament d’universalitat, per no devaluar la gran missió rebuda. Segur que ens va bé de recordar-ho ara que, precisament en aquestes setmanes de setembre, s’estan duent a terme els canvis de dedicació pastoral de bastants sacerdots a la Diòcesi d’Urgell, després que s’haguessin formalitzat des de fa mesos els seus nomenaments.

Renovar les dedicacions pastorals és un acte de forta vivència diocesana, ja que té a veure amb la missió universal rebuda de Crist. Voldria que en prenguéssim consciència, perquè visquéssim els canvis dels sacerdots i les reestructuracions convenients en la missió, amb esperit d’oració i d’unió al Crist, amb amor a l’Església de comunió i als seus pastors, amb obertura a la gràcia divina, que sempre ens renova i sempre ens sorprèn, perquè ens fa anar, lliurement, més enllà dels nostres càlculs i previsions humanes.

Aquest és un moment d’ofrena intensa per part dels sacerdots que viuen un canvi i per part de les comunitats cristianes que acomiaden un sacerdot estimat i en reben un altre amb obertura de cor. I aquesta “ofrena” l’hem de comprendre a la llum del misteri eucarístic, quan Jesucrist es dóna totalment i realment per ser “menjat”, per “donar-nos la seva vida”, i recrear la comunió amb Déu i entre nosaltres. Vivim així que “tots som un do”. Tots, però especialment els sacerdots. Això reclama un bon acompanyament de les persones i comunitats, perquè tots ho captem bé. Ho hem d’acollir amb fe i obertura d’ànima, ja que també està en joc l’acolliment de l’autoritat apostòlica del bisbe a la Diòcesi, i la concreció d’aquella obediència que tot prevere va prometre en el moment de l’ordenació, així com l’assentiment de les comunitats a l’autoritat de servei del Bisbe. No podem perdre de vista que el Bisbe, amb els seus col·laboradors en el govern de la comunitat diocesana, ha pres unes decisions determinades, que fins podrien tenir elements discutibles, després de pensar en el bé de tota l’Església diocesana, d’aquella comunitat concreta i també de la persona del sacerdot, cercant al màxim la fidelitat a la missió d’evangelitzar i d’estimar amb un amor sempre més lliure i més gran.

Encomanem aquest moment de gràcia i de renovació de la Diòcesi. No podem perdre la convicció feta fe obedient i intercessió, que al darrere i per damunt de tota l’organització diocesana hi ha la iniciativa de Déu que amb la seva Providència tot ho inspira tot i tot ho governa. En Déu confiem tots, Bisbe, sacerdots i fidels de les diverses comunitats que es veuen afectades d’una manera o altra per algun canvi, ja que és Déu qui ens “dóna pastors segons el seu cor” (Jer 3,15), sol·lícits i humils, preparats i servidors de tots.

+Joan-Enric Vives, bisbe d’Urgell