“Perdoneu-los perquè no saben el que fan...”

Fa un any vaig llegir una notícia que em va impressionar molt. A l’illa de Maurici (Mauritius), de 2.040 Km2. al nord de Madagascar, amb una de les rendes per càpita més altes d’Àfrica, petit estat independent des de 1968 i amb un cens de més d’un milió d’habitants, s’hi donen uns 400 casos de suïcidi a l'any. Calculant que tot intent de suïcidi afecta unes trenta persones, entre familiars i amics, les persones afectades pel fenomen són almenys 60.000 a l'any. En el cas d'un estudiant és a més tota l'escola la que es veu afectada. És evident l'impacte que l'elevat nombre de suïcidis té sobre tota l’illa. I cal destacar que el 14% dels que s'han suïcidat del 2001 al 2004 tenien una edat entre els 12 i els 20 anys. Cap estratègia preventiva del suïcidi podrà ser suficient per a combatre aquest problema mental i espiritual que necessita una comprensió i uns esforços integrats que impliquen nombrosos àmbits i serveis. A més, una psicòloga explicava que els joves que han tingut el pensament de llevar-se la vida són molt més nombrosos que els que han dut a la pràctica el suïcidi, i que generalment les temptatives de suïcidi ocorren en contextos problemàtics: fracassos escolars, dificultats relacionals i familiars, etc.

Una religiosa que segueix de manera particular els joves en dificultat, afirmava que en una ocasió havia estat escoltant una jove que havia volgut suïcidar-se. Després d'haver-la escoltada, havia entès que havia d'afrontar una situació difícil i que no ho aconseguia. L'única sortida era desaparèixer. Solament l'escolta i la proximitat a aquestes persones pot fer comprendre'ls que són estimats i fer-los recobrar l'alegria de la vida. En aquest punt es poden trobar solucions als problemes que els duen a desitjar el suïcidi. Perquè la causa profunda d'aquesta onada de suïcidis és cultural i sobretot espiritual: el transcendent ja no forma part de l'horitzó de moltes persones. "Ja no existeix una dimensió espiritual forta i coherent", deia aquesta religiosa. "Les persones no s'encomanen a Déu. La nostra vida està massa centrada en el treball i en el dia a dia rutinari d’anar a treballar i tornar per dormir". Déu sembla que desaparegui de la vida de les persones i que es converteixi en un desconegut. Segons la religiosa són, paradoxalment, els presos que envien missatges a través d’una ràdio local, els qui fan referència a Déu amb regularitat. "Per a ells és una manera de conrear l'esperança”. Caldria sensibilització i educació de les persones en perill i generalment de tota la població; consolidació de la campanya sobre els valors morals; promoció de millors relacions en l'àmbit familiar; limitació de l'accés a certs fàrmacs que poden ser utilitzats per a suïcidar-se.

En el mes dels difunts, encomanem els qui s’han llevat la pròpia vida, els qui s’han desesperat per causes que no entendrem mai del tot, i els seus apenats familiars. També hauríem de reflexionar sobre el perquè del seu buit vital i la seva desesperació, sense que això vulgui significar acceptació de la seva voluntat autodestructiva. Potser haurien hagut de trobar un millor diagnòstic d’una malaltia mental, un acompanyament en la seva desesperació o baixa acceptació, amb estimació i suport dels pròxims, i sobretot amb apreci per la vida unida a una fe en Déu que sempre ens sosté. Llavors potser haurien pogut superar aquell mal pensament de mort. Ara hi ha molt sofriment en les seves famílies. Fem silenci, preguem i estimem, a semblança de Déu Pare.

+Joan-Enric Vives, Bisbe d’Urgell