Salvats en esperança
A l’inici del passat Advent, el Sant Pare féu pública la seva segona encíclica, “Spe salvi”, inspirada en un text de St. Pau a la carta als Romans: “Salvats en esperança” (Rm 8,24), i que estructura en vuit capítols. Fe és esperar, ens diu sobretot el Papa, i estableix una gran connexió entre la fe i l’esperança, tot afirmant que l’actual crisi de fe, és crisi d’esperança. La persona necesita una esperança que l’ajudi a afrontar el present. Benet XVI aborda un tema clàssic del cristianisme, però el confronta amb les respostes que la filosofia i la política han donat a la necessitat humana d’esperança, i ofereix el millor remei per a combatre el buit de sentit que sembla caracteritzar una part del nostre món contemporani. “Qui no coneix Déu, encara que tingui moltes esperances, en el fons està sense esperança, sense la gran esperança que sosté tota la vida. La vertadera, la gran esperança de l’home que resisteix malgrat totes les desil·lusions, només pot ser Déu, el Déu que ens ha estimat i que ens continua estimant “fins a l’extrem”, “fins al compliment total” (Spe salvi 27).
L’encíclica conté nombroses cites bíbliques, patrístiques, filosòfiques i inclús literàries. Les referències al Magisteri són poques i totes del Catecisme de l’Església, el qual sobre l’esperança diu: “la virtut de l’esperança respon a l’aspiració a la felicitat posada per Déu en el cor de cada home; assumeix les esperances que inspiren les activitats dels homes; les purifica per ordenar-les al Regne del cel; protegeix del descoratjament; sosté en tot desempar; eixampla el cor amb l’espera de la felicitat eterna. L’impuls de l’esperança preserva de l’egoisme i condueix a la benaurança de la caritat” (CEC 1818).
I dóna 3 llocs (de fet 4) d’aprenentatge i d’exercici de l’esperança:
1. La pregària, ja que Déu sempre escolta, i amb la pregària ens eixampla el cor i ens purifica. Qui resa mai no està totalment sol (nn. 32-34).
2. L’actuar i el sofrir. Certament el Regne de Déu és sempre do immerescut i resposta a l’esperança, però no és indiferent la nostra acció ni per a Déu ni per a la història humana. Podem obrir-nos nosaltres i obrir el món perquè hi entri Déu. I, tot lluitant contra el sofriment, també podem acceptar-lo, oferir-lo, units a Crist, i “com-patint” amb Ell pels altres (nn. 35-40).
3. El Judici que és l’esplendor de l’esperança, perquè és veritable justícia i revocació i reparació del patiment passat. Influeix en la vida diària com a criteri per a ordenar la vida present, com una crida a la consciència i, al mateix temps, com una esperança en la justícia de Déu, que el Papa creu que és l’argument més essencial i més fort en favor de la fe en la vida eterna (nn. 41-48).
La conclusió és que l’home necessita Déu, altrament, resta sense esperança. No podrà ser redimit per una estructura externa. No és la ciència la que redimeix l’home, sinó que la humanitat és redimida per l’amor; per l’amor incondicionat de Déu.
+Joan-Enric Vives, Bisbe d’Urgell