Germans:
Per tot arreu, ara, com en altres temps, es veuen mostres i se senten crits d’esperança. El món sencer clama per la pau estable i confia assolir-la, Els pobles de l’ Est feien festa, fa uns quants anys, saludant la llibertat acabada d’estrenar. Els pobles del tercer món giren la mirada cap als països rics i savis, tot clamant per un cop de mà que els ajudi a sortir de la marginació i de la fam. I, a casa nostra, veiem l’esperança dibuixada en el rostre de molta gent, gran i jove, esperant amb il·lusió la sortida d’una situació penosa, la millora del moment present o la solució d’un problema angoixant.
Nosaltres, els creients, que avui comencem l’Advent, portem al cor l’esperança com tots els homes, però una esperança que va més enllà del temps en què vivim. Volem pujar a la muntanya del Senyor, al temple del Déu de Jacob, que ens ensenyi els seus camins i seguim les seves rutes. La nostra esperança és el Senyor, que té projectes de pau i de felicitat per a tots els homes. Sabem que el Senyor, que presideix la història del món, ens ensenyarà els seus camins i ens guiarà cap a la seva llum que ha d’il·luminar tots els pobles.
L’esperança del triomf final no ens farà desentendre, però, del món present perquè el Regne de Déu ja és aquí i, per arribar a viure’l plenament, l’hem de fer visible en aquesta terra, fins a fer realitat, per la nostra col·laboració, el que preveu el profeta Isaïes: Ell posarà pau entre les nacions i apaivagarà tots els pobles, forjaran relles de les seves espases i falç de les seves llances. El Regne de Déu en aquest món és l’esperança de plenitud en l’altre; tal podríem dir, que ara fem la sembra i el cultiu per poder-ne després collir els fruits.
Amb quina força ens diu Sant Pau: Germans, siguem conscients del moment que vivim. Prou de dormir, ja és hora d’aixecar-nos. Despullem-nos de les obres pròpies de la fosca, revestim-nos l’armadura de combat a plena llum. És el mateix advertiment que ens fa Jesús a l’Evangeli: Vetlleu…esteu a punt. Que no ens passi el mateix que en temps de Noè, dies abans del diluvi, quan la gent es reia d’ell i vivia preocupada només pel menjar i el beure i per les altres activitats terrenals: No s’havien adonat de res, quan els sorprengué el diluvi i se’ls endugué tots.
Aquest vigilar, estar alerta, estar desperts, és prou clar en el seu significat. No podem continuar només mirant a terra i preocupant-nos dels diners, del treball, –sovint excessiu- del confort i de la satisfacció dels sentits. D’aquesta manera no construïm el Regne de Déu, no fem de cap manera un món millor, ans al contrari, ens tanquem en un egoisme absurd que fa que en la nostra vida no hi càpiga ningú més que nosaltres tot sols o, a tot estirar, el petit cercle familiar i alguns amics.
Estar desperts i vetllar vol dir tenir cura del nostres valors interiors; significa progressar en la fe i l’esperança sobrenatural, trobar temps per als altres, començant pels més pròxims, fer-nos solidaris dels més dissortats i millorar la nostra relació amb Déu per mitjà de l’oració. Sentir-nos prop de Déu i pregar és tan necessari com alimentar-nos o tenir cura de la higiene personal. Pensar en els altres i trobar temps per a ells és tan important com treballar.
Com veiem, estem adormits en moltes coses i ens convé despertar. Aprofitem aquest Advent per posar-nos en marxa cap a una vida més rica, més plural i més feliç.