Germans:
L’Advent és temps d’esperança, i l’esperança es refereix a allò que desitgem tenir i que encara no tenim. L’esperança també es refereix a allò que aspirem a ésser i encara no som. L’esperança, doncs, inclou un canvi en nosaltres mateixos i al nostre entorn: sortir de les realitats negatives que experimentem en nosaltres, en la comunitat on vivim, en els béns que posseïm. Esperança d’un canvi cap a millor que ens permeti un present més equilibrat i feliç i, d’una manera transcendent, la confiança certa en un més enllà on tot sigui nou i perfecte.
Per respondre a aquesta esperança, viva en el cor de tots els homes, s’escarrassen els científics, els polítics i els diversos moviments culturals i religiosos; però, els resultats obtinguts fan entendre que satisfer les esperances justes dels homes és una tasca que sobrepassa la capacitat humana. És com voler aturar les aigües desbocades d’un riu, ja que mentre salvem una zona, se’ns nega l’altra sense remei. És evident que cap traça ni força humana no pot arribar al cor de l’home per tal de canviar-lo. I és aquest el que cal modificar perquè les relacions siguin òptimes i el món pugui viure en pau i felicitat.
El profeta Isaïes, convençut d’aquesta realitat i il·luminat per Déu, profetitza que de la soca de Jesè, es a dir, del poble de Déu, en naixerà un plançó, el Messies, en qui reposarà l’Esperit del Senyor. Ell, amb esperit de coneixement, de valentia i de pietat, portarà al món la justícia i la lleialtat, sentenciarà a favor dels pobres i transformarà, des de dintre, tots aquells que se li aproparan. El canvi que es produirà al món per obra del Messies és il·lustrat, també per Isaïes, amb símbols tan cridaners com que el llop viurà amb el corder i la pantera jaurà amb el cabrit, pasturaran junts el vedell i el lleó i es faran amigues l’ossa i la vaca.
Transcorreguts els anys, ja després de la vinguda del Messies, Sant Pau escriu als cristians de Roma que aquelles profecies s’han fet realitat per la vinguda de Jesucrist, aquell que s’ha proposat acomplir les expectatives del poble d’Israel i també saciar la fam i la set de Déu de tots els pobles que, sense saber-ho, busquen Déu a les palpentes. En ell trobaran tots la llibertat i la satisfacció dels desigs més profunds.<
Per tal que aquest canvi esperançador tingui lloc en el cor del homes, és imprescindible trobar-se amb aquell qui ve, aquell que batejarà amb ‘Esperit Sant i amb foc, Aquell que és tan poderós -diu Joan, el Baptista- que no sóc digne ni d’aguantar-li el calçat.
Joan, el Baptista, està tan engrescat amb l’aparició de Jesús en el món, que no para de dir a la gent del seu poble que es preparin urgentment, que es converteixin, perquè el Regne del cel és a prop; que obrin una ruta al Senyor, que li aplanin el camí.
Aquest mateixa és la crida que rebem també nosaltres en aquest segon diumenge d’Advent: ens hem de convertir, hem de confessar els nostres pecats, ens hem d’obrir al Senyor. Això ens exigeix un canvi radical per abandonar els falsos valors, ens demana una conversió total, un entrar dins nostre per endreçar la casa. Ens proposa l’opció de deixar de jugar amb valors i coses que sabem enganyosos o insuficients. Només així podem donar pas al Senyor perquè ompli les nostres esperances més pregones i necessàries.