Germans meus i amics:
Segurament estem convençuts que saber molt sobre Déu i conèixer els detalls de la nostra religió no ens basta, ja que aquell coneixement teòric ens sol deixar indiferents i rarament mou a una adhesió entusiasta, com la que ens fa falta per optar per un estil nou de vida, que ens exigeix saviesa per a discernir i determinació per a millorar constantment. Podem, en efecte, haver arribat a un bon nivell de coneixement religiós i, al mateix temps, quedar-nos estancats en una vida estreta centrada en nosaltres mateixos, satisfets en el nostre petit món, sense que ens adonem dels nostres defectes, pobresa espiritual i narcisisme; sense que girem nostra mirada al voltant, per a descobrir els mals del món, les necessitats que oprimeixen a molts dels nostres semblants, ni tan sols el projecte fidel i generós de Déu, determinat a que tots els homes siguin feliços i se salvin.
Perquè el fet religiós arribi a les nostres entranyes ens cal tenir alguna experiència de Déu com la que van tenir tots els profetes, com la de Moisès en el passatge de l’Èxode que hem llegit avui amb la bardissa que cremava sense consumir-se. Va ser en aquell moment quan Moisès va entrar en contacte estimulant amb Déu. Va ser llavors quan va reconèixer que la seva vida no podia seguir tenint com únic objectiu ocupar-se de la seva família i del seu ramat; va ser llavors quan va comprendre que devia convertir-se i lliurar-se per a la salvació de tot un poble; solament llavors es va poder sentir cridat i enviat per Déu que, en l’experiència viscuda, li havia concedit veure la necessitat de la tasca encomanada i disposar de força interior per a portar-la a terme.
Una reacció semblant és la que pretén Sant Pau, de la comunitat de Corint, que vivia satisfeta i endormiscada perquè, al seu parer, ja ho tenia tot: havien rebut la Bona Nova, estaven batejats, participaven de l’Eucaristia i es creien immunitzats contra tota temptació. Però ell els adverteix que es guardin de la pretensió de veure’s ja salvats, i els exhorta a perseverar fins a la fi, fiant-se només de la fidelitat de Déu. Per a esperonar el seu despertar espiritual, els recorda com els antics israelites, que en el desert caminaven emparats pel núvol, alimentats amb el manà i havien begut de l’aigua miraculosa de la roca, van murmurar, a pesar d’això, contra Moisès i contra Déu, i van anhelar el retorn a l’antiga esclavitud, raó per la qual la majoria d’ells no van agradar a Déu, doncs els seus cossos van quedar estesos pel desert.
L’experiència íntima de Déu ens és necessària també a nosaltres perquè -units a ell- ens puguem sentir solidaris de tots els homes del món en el bé i en el mal; per a admetre que el món camina extraviat per culpa nostra -de tots els homes- que amb massa facilitat ens acontentem amb no fer el mal -no matar ni robar, com diuen alguns-, quan sabem de sobres que se’ns demana més: que donem fruit, que fem el bé, que participem activament en el construcció més justa i habitable de la terra. És el que ens va voler dir Jesús amb la paràbola de la figuera estèril. En efecte, era un arbre que no feia mal a ningú, però no donava fruit. Però Déu dóna sempre una altra oportunitat. Va contestar el vinyater: Senyor, deixa-la encara aquest any. Cavaré la terra i la femaré, a veure si fa fruit d’ara endavant, si no, ja la podreu tallar.