Diumenge IV d’Advent (A)

Germans:

En totes les èpoques de la història han estat donats als homes signes o senyals en els esdeveniments extraordinaris. Descobrint el sentit d’aquests fets, la humanitat ha pogut -i pot- trobar el seu destí i el camí que hi porta. El profeta Isaïes ens ha explicat com al rei Acaz li va ser revelat un senyal que s’esdevindria, per garantir la protecció de Déu al poble. El senyal era aquest: La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel, que vol dir Déu és amb nosaltres. El rei no es va obrir al sentit d’aquella profecia i, en comptes de posar la confiança en el Senyor, va posar-la en les coalicions militars amb els seus veïns.

El senyal que Acaz no va entendre i va rebutjar va aparèixer de forma esclatant al temps volgut per Déu. L’aparició del Fill de Déu fet home va ésser el gran signe del perdó per a tota la humanitat, com també de la seva salvació volguda per Déu. Jesús neix, viu un estil de vida fonamentat en l’amor. Després mor i ressuscita. Davant d’aquest fet extraordinari -la més gran Bona Notícia per a la humanitat- molts fan el mateix que Acaz. Es tanquen i es neguen a descobrir-li el sentit. Aquella actitud de tancament la trobem des del mateix moment del naixement, a Betlem; després també durant la vida pública de Jesús i, d’una manera persistent, en la seva mort i després de la seva resurrecció. És el fet més negatiu i lamentable de tota la història de la humanitat: que tanta gent no hagi pogut o sabut entendre el projecte salvador de Déu, manifestat en el seu Fill fet home.

Trobem, però, moltes persones que es varen obrir i s’obren actualment a aquest fet portentós i, sense veure-hi amb altra llum que la de la fe, es comprometen en un camí d’esperança, i creuen que els portarà al destí previst per Déu. Sabem que ara som milions que caminem i ens movem amb aquesta esperança.

En un primer moment ens trobem amb la gran personalitat de Josep, home bo, que accepta el signe de l’Emmanuel, encara que fos enmig de dubtes i escrúpols. Ell accepta de casar-se amb una noia que espera un fill, perquè se li ha donat a entendre que en aquell fill s’ha d’acomplir l’esperança d’Israel. Així, Josep entra en el pla diví de salvació, prenent la responsabilitat de la paternitat legal d’aquell que fou concebut per gràcia de l’Esperit Sant. Li pertoca, doncs, d’imposar a l’ Infant el seu nom: Jesús, que vol dir salvador. És admirable la bondat de Josep en acceptar a les fosques de la fe el signe que li és donat i la col·laboració que se li demana. Res té d’estrany que el poble cristià hagi venerat sempre i a tot arreu, amb tanta devoció, el Patriarca Sant Josep.

Ara ens tota a nosaltres de decidir-nos si ens volem obrir, o no, de bat a bat, al signe que ens ha estat donat. Si volem entrar de debò, o no, en el pla salvador que, per Jesús, ens és ofert. L’únic camí que hi porta és la fe. La única actitud que ens serveix és la valentia i la decisió de comprometre’ns a seguir el programa de Jesús, com la feina més important de la nostra vida. El Nadal és una immillorable ocasió per a revisar com vivim i com hauríem de viure la nostra adhesió a la Bona Nova que Jesús ens porta. Que la seva gràcia i el seu amor ens hi ajudin.

Amen.