Estimats germans:
Tenim dos possibles maneres de dirigir la nostra mirada interior sobre els esdeveniments, les coses o nosaltres mateixos: fixar-nos en els records -el passat–, o mirar les possibilitats –el futur. O, dit d’altra manera: mirar cap a endarrere o cap a endavant. En el primer supòsit, ens oprimeix el desencís, la nostàlgia d’un passat que no tornarà; sensació de pèrdua i, de vegades, fins i tot de remordiment. Pensar i viure en el passat, dels records, configura un caràcter pessimista i de frustració, perquè el passat, per bell que hagi estat, mai no tornarà.
Si, per contra, optem per mirar al futur conreant l’entusiasme creador i els ideals anhelats; creient en les oportunitats sempre noves; vivint de fe i d’esperança dipositades en nosaltres mateixos, en els altres i, molt particularment, en el nostre Déu, mantenim l’esperit obert i la motivació capaç d’aixecar els ànims per a superar obstacles i emprendre notables projectes. En conclusió, es tracta de dues maneres de pensar i de viure que conformen dues classes de persones: els pessimistes, que s’enganyen sempre perquè la nostàlgia mai és causa d’activitat constructiva, i els optimistes, que tenen finalment raó, perquè confien en la vida.
Les persones clarividents sempre han estat optimistes; com el profeta Isaïes, quan, en l’exili, va ajudar al poble a deixar de pensar en les meravelles que Déu havia fet pels seus avantpassats en la sortida d’Egipte i el pas pel desert. Els deia: No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues. Estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, ¿no us n’adoneu? Amb això vol dir que, el que Déu té reservat per al poble és immens, incomparablement millor que el que havia fet per ells fins aleshores. La visió de futur del profeta Isaïes inclou la promesa del Messies, que serà capaç de sadollar totes les esperances del poble i de transformar completament el cor de l’home.
Sant Pau, a la carta als filipencs, considera com pèrdua, i estima com escombraries els avantatges que va tenir en el passat quan era un jueu fervorós, comparat amb el valor que té haver conegut Crist, el Senyor. Ara que ha guanyat Crist i se sent incorporat a ell i al seu projecte, es considera interiorment just, amb aquella justícia que Déu dóna als creients, per haver cregut en Crist. Ara té el camí obert davant seu i viu ple d’il·lusió per a obtenir aquella plenitud que busca; i corre amb l’esperança de guanyar el premi que considera ja segur, perquè Crist Jesús el va obtenir per a ell. La seva esperança és total i, amb ella, es llança cap a allò que està davant seu. Aquella encesa disposició omple la història de Pau d’una vida generosa, fecunda i feliç.
El passatge de l’Evangeli de Joan ens descriu la trobada emocionant de la misèria humana amb la misericòrdia divina. Els escribes i fariseus que li porten davant la dona adúltera, es fixen en el passat d’ella i volen que se li apliqui la llei, apedregant-la. Jesús no vol entrar en el seu joc, perquè cap d’ells no pot pronunciar el judici just. Ells no són aptes per a jutjar perquè també tenen un passat pecador. Caldria començar per jutjar-los a ells.
És Jesús qui exercirà el judici a la manera del Pare: no condemnant, sinó salvant. Déu no condemna perquè mira al futur, al projecte que té amorosament establert per a cada persona.