Estimats germans:
Segurament fa anys que tots nosaltres som deixebles de Jesús i potser sentim una certa enveja dels qui van viure amb ell i el van tractar personalment, perquè ens agradaria conèixer-lo millor i experimentar de prop la calor de la seva amistat. Ja en sabem coses d’ell, però, ens sembla que si el pugéssim tractar com ho feren ells, acabaríem de descobrir tot el seu misteri.
Els fets ens demostren, per contra, que els seus amics tampoc no l’acabaven de conèixer. En el fragment de l’Evangeli que hem llegit avui, trobem que quan Jesús, només amb una ordre seva, va parar la tempesta i va tornar la calma al mar, els deixebles, plens de respecte, es preguntaven l’un a l’altre: Qui deu ser aquest, que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?
Més tard, els dos deixebles d’Emaús, després d’haver passat tota una tarda amb ell, que se’ls aparegué ressuscitat, no el pogueren conèixer fins que, en seure a taula va prendre el pa com ho havia fet en el darrer sopar. Llavors se’ls obriren els ulls i el reconegueren.
En efecte, no n’hi ha prou per conèixer Jesús de saber unes quantes coses sobre la seva vida i el seu ensenyament. No el coneixem de debò fins que, per la fe que és un do de Déu, no l’acceptem com l’enviat del Pare, com el Messies, com el nostre Salvador.
Quan coneixem Jesús per la fe i l’acceptem com el camí que ens condueix a Déu, comencem de viure en ell, participem de la vida d’ell, com diu Sant Pau quan ens assegura que la seva vida és Crist. I aquella és una vida nova, és com si tornéssim a néixer, com si fóssim creats de nou.
Si vivim en Jesús ens anima una confiança absoluta en Déu i, encara que ens toqui patir els imponderables que du la vida, no hi ha res que ens espanti seriosament, perquè sabem de qui ens hem fiat.
Encara que no sentim la seva presència i malgrat sembli que Jesús dormi dins nostre, quan sigui el moment, ell calmarà les tempestes de la nostra ànima i farà tornar la calma, després de la torbació que amenaça de posar-nos en perill.
Com més autèntica sigui la nostra fe, més de pressa experimentarem el seu auxili. Si la fe és feble, ens costarà una mica més, perquè sembla com si Jesús estès més allunyat de la nostra barca. Quan els deixebles estaven astorats per la fúria de la tempesta i es decidiren a despertar Jesús, ell els digué: Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?
Per consegüent, res no és tan important per a nosaltres com unir la nostra vida a la de Jesús en una fe sincera, encara que sigui fosca, encara que no ho entenguem. La seva presència i el seu amor ens fan perdre la por i ens fan viure en l’esperança, en la confiança. Llavors sabem de debò que la nostra vida i les nostres preocupacions estan a les mans de Déu.