Estimats germans:
Déu sempre s’ha comunicat al seu poble per mitjà de persones o d’institucions que ell ha escollit, com fou el cas del profeta Ezequiel. Són persones que han estat atentes a la veu interior, que han sentit com l’Esperit els comunicava un missatge. Els profetes no són endevinaires del futur, ni algú que ha rebut miraculoses aparicions d’àngels o de Déu mateix. El fenomen que ells ha experimentat és la força de la veritat que se’ls ha fet present amb una evidència clara, a la que no s’han pogut resistir.
Aleshores el profeta no ha tingut altra alternativa que comunicar la veritat rebuda als homes del seu temps. Mireu com ho veu el profeta Ezequiel: T’envio a aquests fills de cara endurida i de cor empedreït. Tant si t’escolten com si no t’escolten, tu digui’ls: ‘Això diu el Senyor Déu’.
Els profetes mai no s’han sentit superhomes, sinó instruments pobres de la veritat. Per això Sant Pau arriba a dir: Estic content de gloriar-me de les meves febleses; gràcies a elles, tinc dintre meu la força de Crist. I ell, sentint-se pobre més que cap altre, lliura la seva vida per comunicar a tot arreu la veritat salvadora que li ha estat confiada.
El mateix Jesús, el més gran profeta, tot i ésser Déu, era home tan de debò, que costava veure-hi res més que un home. En el mateix Evangeli d’avui veiem com la seva condició d’home, conegut com un veí més del poble de Natzaret, dificulta que sigui acceptat i escoltat com Messies. La gent de Natzaret deia: D’on li ve tot això? Què és aquest do de saviesa i aquests miracles que es realitzen pers les seves mans? No és el fuster, el fill de Maria? Encara avui hi ha persones que troben dificultat per acceptar Jesús com Messies i Fill de Déu. Que era un home extraordinari, d’acord, diuen, però no hi saben veure res més que això. Així i tot, home evident i Déu amagat, per ell ha vingut i ve la salvació al món, i no hi ha altre nom en qui ens puguem salvar.
A l’Església, no li passa una mica això mateix? Els defectes inevitables de les seves institucions humanes amaguen sovint la seva paraula profètica, i moltes són les persones que, encallades en les taques i les arrugues humanes de l’Església, es neguen de manera radical a fiar-se d’ella i volen trobar Déu i el seu Missatge per altres camins o pel seu propi comte, i no fan altra cosa que endinsar-se per un desert sense sortida. No volen admetre en l’Església els defectes propis de les institucions humanes i cauen, ells mateixos, en el greu i de vegades irreparable defecte del seu propi orgull i autosuficiència. Tota persona és pobra, limitada i amb risc de cometre greus errors. Res no hi ha de més irracionals que negar-se a comprendre els defectes dels altres i ofegar-se en el seu camí tancat a tota solidaritat. Amb tot, Déu ens parla a través de l’Església i és en ella, guiats per l’Esperit Sant per mitjà dels seus pastors, on trobarem el camí més segur de salvació.