Germans molt estimats, en el Senyor:
Difícilment estem satisfets del moment present i de com el vivim. Solem mirar sempre al futur i alimentem l’esperança que el demà serà millor. El nen petit aixeca el cap encuriosit per a veure el rostre del seu germà gran, i es mor de ganes d’arribar a ser com ell, que està en els seus quinze anys, i aquest sospira per a arribar als divuit empès pels avantatges que espera de la seva majoria d’edat. L’universitari malda per acabar la carrera i, una vegada arribat, s’escarrassa per trobar un treball digne i segur. Els solters esperen amb il·lusió constituir la seva família, on trobaran -creuen- el lloc estable de la seva felicitat, i els casats esperen l’arribada del seu primer fill, com l’home madur espera la collita o la bona orientació del seu negoci, o, a semblança del malalt que espera la salut.
La vida del creient, ni més ni menys, s’alimenta sempre de l’esperança basada en la promesa de Déu que, en el cas d’avui, és recordada al poble d’Israel pel profeta Isaïes, que diu: Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa tots els qui l’estimeu. Esteu contents amb ells tots els qui portaveu dol per ella (…). Això diu el Senyor: ‘Jo decantaré cap a ella, com un riu, la pau i el benestar (…). Com una mare consola el seu fill, jo també us consolaré.
La profecia de Isaïes té un doble sentit. D’una banda, Déu promet el consol a la Jerusalem terrenal, la de Palestina, on els israelites tornaran després de l’exili i s’aniran consolidant com poble de Déu; per l’altra, significa el consol definitiu que Déu donarà a tota la humanitat per la vinguda de Jesús Salvador. Amb Jesús el món serà renovat, s’instal·larà el Regne de Déu en els cors dels qui escoltin la invitació i serà, per a tots els qui formin part del Regne, una nova creació, perquè, com diu Sant Pau, el que conta no és la circumcisió o la incircumcisió, sinó una criatura nova. I afirmem que aquesta promesa és la definitiva perquè, a pesar de tenir el seu començament en aquest món, ens projecta cap a la Jerusalem celestial, on el Regne es complirà i l’esperança haurà arribat a el seu enter objectiu. L’home -tot home- viurà d’esperança fins aquell moment, ja que, mentre no arribi a la Jerusalem celestial, trobarà a faltar el que més necessita, allò per al que ha estat creat. En el cel no existirà l’esperança, sinó la plena i pacífica possessió del que, mentre peregrinava, estava esperant.
La lectura de l’Evangeli ens ha recordat que Jesús va enviar en missió als apòstols i a altres setanta-dos deixebles. La missió és una tasca urgent. El temps passa i cal anunciar als pobles la pau. La missió serà difícil, ja que diu: Us envio com anyells enmig de llops.. Jesús contempla aquí una doble alternativa: en primer lloc aquells que acolliran els missioners amb cor bo i voluntat disponible. Són els qui creuran en l’esperança que els serà anunciada en el nom de Déu, i descansarà sobre ells la pau, començant així el camí del Regne. En segon lloc -els adverteix- n’hi haurà també alguns que no els voldran rebre: són els qui no creuran en l’esperança del Regne. Davant d’aquell rebuig, quan surtin d’aquells llocs, fins la pols que se’ls ha pegat als peus hauran d’espolsar-se. Són els qui s’exclouen voluntàriament del Regne i queden sotmesos a estrets horitzons sense esperança.
Nosaltres elegim viure en l’esperança com vehicle que ens ha de conduir on no farà falta l’esperança, perquè viurem en plena possessió d’amor.