Diumenge XIX durant l’any (A)

Germans:

La imaginació sobre una cosa o una persona no pot substituir la presència d’aquella persona o cosa, com tampoc ho poden fer explicacions o teories sobre les mateixes. L’Evangeli ens ha explicat com els deixebles, tot lluitant impotents contra un vent que els venia de cara, troben a faltar la presència del Mestre. Ells hi pensen, se l’imaginen, el veuen venir de lluny caminant sobre l’aigua, i el prenen per un fantasma. El vent seguí bufant contrari…fins que Jesús es féu present enmig d’ells, a la barca. Quan (Jesús) hagué pujat a la barca, el vent amainà.

La nostra relació amb Déu s’assembla a la dels apòstols en aquella situació. Hi ha gent que s’acosta a Déu i al fet cristià per mitjà de molt elevats conceptes elaborats amb gran cura i amb privilegiada intel·ligència a les facultats de Teologia, altres ho fan per mitjans sensibles i representatius. Es serveixen de llocs, imatges, formes, vots, promeses, estampes i d’altres objectes religiosos. Tot això pot desbrossar el camí i ajudar a adonar els primers passos. Els principiants fan be d’emprar tots els mitjans simbòlics com vehicles d’apropament a Déu.

Aquell, però que vol progressar en la descoberta de Déu, haurà d’anar fent espai en la seva consciència, a la simple presència comunicativa de l’amor, que és Déu. I fer espai comporta buidar-se de mediacions físiques que, si durant un temps han ajudat, després són un obstacle insalvable. El vertader Déu no és el que hem parés als llibres o a les escoles de Teologia. Aquells mitjans ens han ajudat en tant en quant ens han servit de brúixola per orientar-nos vers Déu. La brúixola no és una fita, sinó només un mitjà d’orientació.

L’autèntica descoberta de Déu i del misteri cristià no es fa activament amb esforç personal, per més decidit i acurat que sigui. El sol camí, la sola possibilitat de descoberta de Déu, és la revelació. Hem escoltat, fa poc: Ningú no coneix el Pare fora del Fill i aquells a qui el Fill l’ha volgut revelar. Aquí no ens referim a la revelació oficial que ha tingut lloc en l’Escriptura santa i en el ministeri de la tradició de l’Església, sinó a la revelació personal, a la comunicació que Déu fa d’ell mateix a qui vol i quan vol, com ho ha fet en Sant Joan de la Creu, Santa Teresa d’Ávila, Santa Teresa de Lisieux. Aquell coneixement místic de Déu que es fa en el silenci receptiu i amorós d’una ànima que creu, estima i espera. Sant Joan de la Creu repeteix fins a la sacietat i de diverses maneres que l’únic camí de l’home per apropar-se a Déu és la fe, i l’amor que neix d’aquella fe.