Germans:
Quan una persona acaba de descobrir idees noves que li semblen importants, procura comunicar-les amb entusiasme i vol que tots s’aprofitin dels avantatges de la seva descoberta, però sap que tindrà fracassos i no es fa masses il·lusions sobre l’acolliment amb que serà rebuda la seva paraula i els nous ensenyaments. Uns es tancaran i altres l’escoltaran amb atenció i fins, potser, amb interès. Només aconseguirà l’èxit si és constant i optimista perquè creu fermament en allò que vol comunicar.
Mai cap missatge no ha estat tan eficaç com el de la paraula de Déu que, en la primera lectura, es comparada a la pluja i a la neu que cauen del cel i no hi tornen sense haver amarat la terra, fecundar-la i fer-la germinar. Diu el Senyor: Així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat.<
Ni mai no hi ha hagut cap mestre tan pedagog, savi i lliurat a la seva missió d’ensenyar, com ho va ser Jesús. Així i tot, la seva paraula explicada senzillament al poble (també als savis i als entesos) no sempre va ser acollida ni va produir el fruit desitjat. La paràbola del sembrador és una descripció sàvia i entenedora d’aquella situació, que val tant per als jueus que l’escoltaven, com per a nosaltres que sentim constantment la paraula de Déu.
Perquè ara, com abans, hi ha persones que en sentir aquesta paràbola, són com el camí on no hi ha terra fèrtil. Allí la llavor no hi pot germinar, i tot esforç d’adoctrinament és inútil. Si l’anunci de la paraula cau sobre un cor aspre i fred, endurit en el seu orgull, mancat de ganes d’aprendre i de convertir-se, amb poc espai per als sentiments i els afectes, la mateixa fredor i manca d’interès farà que la veritat rebuda no pugui arrelar, per més que hagués començat a germinar. És com la llavor que cau damunt d’un terreny rocós mancat de gruix de terra: la llavor germina, però s’asseca. Alguns cors, en rebre la predica de la paraula, viuen ofegats per passions de tota mena, com una terra plena de cards que impedeixen el creixement de la paraula de vida i l’ofeguen.
Però no tot és negatiu. Hi ha persones ben dispostes que desitgen el millor i volen canviar; que es volen fer obedients a la paraula i per això es proposen de donar-li acollida plena en llur cor i cerquen d’entendre’n el seu sentit. És a l’interior d’aquesta persona on la paraula de Déu serà plenament eficaç i no tornarà infecunda sense haver fet el que Déu volia.
Entre els batejats hi ha persones -especialment al nostre temps- que no escolten mai la paraula de Déu ni la llegeixen, perquè no se senten motivats. Són com terra eixuta on no arriba mai una gota d’aigua. Els cristians que practiquen, per contra, l’escolten sovint, al menys cada diumenge, i potser la llegeixen personalment. El que sí ens cal fer, endemés, és tenir cura de les bones disposicions; es a dir: escoltar-la o llegir-la amb atenció, acollir-la en el cor com la rosada del matí, amb gran goig, amb gratitud, amb esperit d’oració.
Llavors la paraula, com un sagrament, ens anirà transformant positivament, anirà obrint nous horitzons al davant nostre, ens farà entendre allò que no havíem entès encara, ens ajudarà a vèncer el que ens semblava insuperable i a estimar com encara no havíem estimat, i ens portarà fins a ser plenament fills de Déu.