Germans molt estimats, en el Senyor:
Quan es produeix una trifulga entre persones que l’amor o l’amistat deuria unir -pensem en esposos, germans, pares i fills, amics- les persones implicades senten un malestar i un aclaparament que no els deixa viure. Però, tan aviat com es pot arribar a la reconciliació, per més difícil que hagi estat, i encara en el cas d’haver hagut de cedir tots un poc, senten un alleugeriment i una alegria que els il·lumina la mirada, dilata els cors i uneix les mans. El procés que hem descrit ve a ser com el model i l’experiència del mal i el seu remei, de la culpa i el seu perdó.
El pecat està present dramàticament en tota la història de la salvació, a causa de la rebel·lió de l’home contra el pla de Déu, o el que és el mateix, a causa de la disbauxa de la llibertat mal entesa, en contra del que és raonable, correcte i honest. Els resultats s’expressen de diverses maneres, sempre amb inevitables conseqüències que comporten dolor, amenaça de càstig, mala consciència i desesperança. Sempre, igualment, sense que hi falti mai, fa acte de presència l’actitud amorosa i reconciliadora de Déu, que pren indefectiblement la iniciativa que convida al perdó.
Les lectures d’avui ens han ofert casos concrets del procés de pecat – perdó: com el del vedell d’or dels israelites en el desert. Moisès va romandre en la muntanya quaranta dies. El poble, cansat d’esperar, no s’adona de la presència de Déu i, no sabent resistir la foscor de la fe, decideix fabricar-se un ídol d’or fonent les joies portades d’Egipte. D’aquella manera -van pensar- tindrien un déu a la seva mesura, fet per ells mateixos; podrien veure’l i tocar-lo i fer-se la il·lusió d’estar protegits. És un fenomen que es repeteix constantment en tots aquells que no són capaços d’acceptar la foscor de la fe i, cansats d’esperar, de creure’s abandonats, de no poder veure ni entendre Déu, es construeixen els seus ídols i els adoren, oblidant-se del veritable Déu.
La presència del pecat dóna ocasió per a evidenciar l’amor i el perdó de Déu. Encara que en un primer moment hom té la impressió de palpar la indignació de Déu, perquè no pot menys de rebutjar el mal comès, com diu el llibre de l’Èxode: Veig que aquest poble és rebel al jou. Deixa’m que s’inflami la meva indignació, i no en deixaré rastre; immediatament preval el seu amor i la seva misericòrdia, perquè diu: Llavors el Senyor es desdigué del mal que havia amenaçat de fer al seu poble.
En la carta a Timoteu, Sant Pau ens conta emotivament el perdó generós de que ha estat objecte. Ell, que primer blasfemava contra Jesús, el perseguia i l’injuriava, ara, no solament ha estat perdonat, sinó que li ha estat confiada la important missió d’evangelitzar els pagans.
En la vida de Jesús són innombrables les actituds i gestos per a donar a entendre la tendresa i generositat amb que el Pare espera, cerca i perdona als pecadors penedits. Nombroses són també les paràboles emprades amb aquesta intenció, com la de l’ovella o la moneda de plata perdudes. Amb elles sembla com si Jesús exagerés la tendresa i l’amor del pastor per una sola ovella o l’interès de la dona per una petita moneda de plata, per a exaltar l’amor de Déu Pare per cadascun de nosaltres. Quan una persona arriba a l’instant de creure i acceptar l’amor gratuït de Déu per ella i per tots els homes i el seu desig de reconciliació, ha trobat al veritable Déu.