Estimats amics:
Hem començat la litúrgia de la paraula amb la narració del Gènesi sobre la creació de l’home i de la dona. El llenguatge emprat en la narració no és científic, sinó figuratiu; la qual cosa vol dir que no s’ha pas d’entendre en sentit literal. Amb tot, cal que s’hi trobi el missatge de l’escriptor original, anomenat hagiògraf, que ens vol transmetre la creença ancestral del poble hebreu, segons la qual el gènere humà, l’home i la dona, té el seu origen en Déu. Val a dir: que han estat creats per Déu igual que l’univers, igual que les plantes i la resta d’animals que poblen la terra.
La hipòtesi més versemblant, segons les descobertes de la ciència moderna, és el procés evolutiu des de les formes més primitives de vida, fins a arribar a la criatura més perfecta: l’home. Segons aquesta teoria les primeres formes de vida estarien dotades d’un codi genètic evolutiu que, saltant d’un esglaó a l’altre, apareixerien les més variades formes de vida que coneixem, essent coronat tot el procés per l’aparició de l’home sobre la terra. En l’origen de tot el procés i en el seguiment del mateix hi ha la mà poderosa de Déu que està creant sense parar amb infinita saviesa i amor. La creació no és un acte diví fet i acabat en un moment inicial, sinó un procés que segueix indefinidament. Déu continua creant ara mateix.
Déu comparteix amb l’home el seu infinit amor, el materialitza i li dóna continuïtat a través de l’instint sexual, amb una funció ben concreta: la procreació, la protecció de la prole i l’acompanyament efectiu i afectiu de la mateixa fins a la maduresa física i espiritual, per mitjà de la formació en el coneixement, en l’amor i en la llibertat. Així, cada parella humana fecunda farà visible l’obra creadora de Déu. Per això deixa (l’home) el pare i la mare, per unir-se a la seva esposa, i els dos formaran una sola família.
És de sentit comú que la procreació i la protecció dels fills reclama una continuada estabilitat de la parella; continuïtat confirmada per les paraules de Jesús. Només amb aquella estabilitat els pares són vertaders col·laboradors de Déu en el procés creador de la transmissió de la vida. En aquest cas – i només així- el matrimoni s’inscriu en el pla universal de Déu, que ho ha creat tot i ho ha destinat tot a ell mateix.
És d’aquesta manera com la creació entera que ha sortit de Déu torna cap a ell gloriosament, tancant, en l’eternitat, el cercle que tingué lloc en l’espai i en el temps.