Diumenge XXXIII durant l’any (C)

Germans molt estimats, en el Senyor:

Viure amb una certa seguretat, preveure el futur, acumular alguns béns materials, és un comportament general que, si és moderat, pertany a la virtut de la prudència, però que, quan es converteix en obsessió, sembla com si hom entengués aquesta vida com definitiva i per a sempre, i com si l’acumulació de béns materials fos l’única cosa per la qual val la pena esforçar-se i treballar. Als cinquanta anys em jubilaré, deia aquell que treballava dia i nit, quan li preguntaven per què treballava de tal manera. Amb el que ell no contava certament és que als cinquanta-tres li sobrevindria la mort.

L’apòstol Pau, en la seva carta als de Tessalònica, els adverteix d’un comportament totalment contrari al que hem descrit abans. Per a ells la fi del món era imminent i, atemorits amb aquell pensament, havien abandonat el treball diari, es lliuraven a la vagància i passaven el temps en converses inútils, ocupant-se en el que no els importava.

Desentendre’s del cel per afecció desordenada als béns de la terra condueix a la duresa de cor, a la prepotència i a la injustícia; converteix a l’home en insolent i dominant, i el duu a perdre el gust per la fe i els bons costums. A ells diu el profeta Malaquies: Vindrà aquell dia abrusador com una fornal. Tots els orgullosos i els injustos seran igual que rostoll (…) diu el Senyor de l’univers.

Però tampoc no és una bona actitud desentendre’s de la terra pel desig i l’esperança del cel. Sant Pau ho va dir amb tota claredat als cristians de Tessalònica. Els va escriure: Germans, ja sabeu què heu de fer, si voleu imitar-nos. Entre vosaltres no vivíem mai com desvagats, i a ningú no demanàvem de franc el pa que menjàvem, sinó que ens escarrassàvem treballant nit i dia. (…) Qui no vulgui treballar que no mengi.

Buscar l’equilibri entre la vida present d’aquest món i la que esperem aconseguir prop de Déu, en l’altre, és el comportament correcte i el més ajustat a la veritat i al nostre profit. La vida present és provisional i provisionalment deuríem viure-la. És la vida que ens val ara com ara, i ens val de debò com el trajecte del pelegrí que, encara que el recorregut del seu viatge sigui provisional, és viscut per ell intensament, pas a pas: suportant inclemències, estalviant-se sofriments inútils, ajudant als qui peregrinen amb ell, mantenint viu el pensament i el desig del terme, vers el qual es dirigeix.

No és important saber quan i com acabarà el nostre pelegrinatge per a entrar en el regne de Déu. Cert, sentim curiositat per conèixer l’avenir, com els apòstols quan van preguntar a Jesús: Mestre, ¿quan serà tot això? i quin senyal anunciarà que està a punt de succeir. Jesús respongué: ‘Estigueu alerta, no us deixeu enganyar, perquè vindran molts que s’apropiaran el meu nom’. Diran: ‘Sóc jo’, i també: Ja arriba el moment’. Deixeu-los estar. No hi aneu amb ells.

El que Jesús adverteix als seus deixebles és que hauran de passar per la prova i la persecució, cosa que serà per a ells ocasió de donar testimoniatge. Sofriran traïcions vàries, i alguns la mort, seran odiats per la seva causa. Però el Senyor no els abandonarà sinó que els assistirà donant-los saviesa i eloqüència. I acaba dient: Però no es perdrà ni un dels vostres cabells. Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida.