Carta Pastoral sobre els màrtirs d'Urgell

Als preveres i diaques,
religiosos i religioses, persones consagrades,
i laics i laiques de l’estimada Diòcesi d’Urgell.



1. Set sacerdots d’Urgell màrtirs del Crist

Els màrtirs són aquells que han portat la vivència del Misteri de la Pasqua de Jesucrist fins a les seves últimes conseqüències. Han acompanyat l’Anyell de Déu en la seva Creu i ara viuen per sempre amb Ell. A nosaltres ens ajuden i estimulen amb el seu exemple de fidelitat i de coherència, ens acompanyen en els camins de dolor i de persecució, i alhora intercedeixen perquè també nosaltres seguim el Crist amb radicalitat, sense mitges-tintes i amb un amor indefallent. I sobretot ens animen a ser sants en les nostres pròpies vocacions i responsabilitats. “Els sants són els veritables reformadors. Només dels sants, només de Déu prové la veritable revolució, el canvi decisiu del món”1 ha dit ben recentment als joves a Colònia, el Papa Benet XVI.

El 29 d’octubre de 2005 quedarà inscrit amb lletres destacades a la història del nostre Bisbat d’Urgell, ja que, a la Basílica de Sant Pere del Vaticà, són beatificats set sacerdots de la nostra diòcesi, que van ser assassinats a causa de la seva fe catòlica durant la persecució que va tenir lloc a Catalunya i a Espanya durant els anys 1936 a 1939. Són uns màrtirs del Crist que foren detinguts i empresonats a La Pobla de Segur i afusellats a les portes del cementiri de Salàs de Pallars el matí del dia 13 d’agost de 1936, que ara esdevindrà dia de festa i de triomf en el nostre Bisbat.

Els seus noms inscrits per Déu en el Llibre de la Vida són: Mn. Josep Tàpies i Sirvant, nascut el 1869 a Ponts, que havia entregat tota la vida ministerial a la Parròquia de la Mare de Déu de Ribera de La Pobla de Segur i que el 1936 n’era beneficiat-organista. Mn. Pasqual Araguàs i Guàrdia, nascut el 1899 a Pont de Claverol, i que era rector de Noals (Osca). Mn. Silvestre Arnau i Pasqüet, nascut a Gòsol el 1911, exalumne del Pontifici Col·legi Espanyol de Sant Josep de Roma i el més jove de tots, que llavors era el vicari de La Pobla de Segur. Mn. Josep Boher i Foix, nascut el 1887 a Sant Salvador de Toló, i rector de La Pobleta de Bellveí. Mn. Francesc Castells i Brenuy, nascut el 1886 a La Pobla de Segur, rector de Tiurana i ecònom del Poal. Mn. Pere Martret i Moles, nascut el 1901 a la Seu d’Urgell, que era l’ecònom de la Pobla de Segur. I Mn. Josep-Joan Perot i Juanmartí, nascut el 1877 a Boulonge (Tolosa-França) que de jovenet havia residit a Oliana i que llavors era el rector de St. Joan de Vinyafrescal, al costat de la Pobla. Són un grup de sacerdots diocesans, pastors de parròquia, que van donar la vida per Crist i per amor als germans, regalant el perdó als seus botxins, vivint aquells moments tràgics amb sentiments d’unió amb la Passió del Senyor i d’amor a la seva Mare celestial, la Mare de Déu de Ribera, tan estimada a La Pobla de Segur, i a la qual s’encomanaren en veure que se’ls enduien cap a la mort martirial pel fet de ser capellans.

Us escric aquesta meva primera Carta Pastoral perquè desitjo ardentment que es difongui la vida i el martiri d’aquests venerables germans nostres i perquè ens animem a ser també nosaltres confessors valents de la fe que professem. Estimem i valorem el seu culte i tinguem-los per esplèndids intercessors nostres. I sobretot imitem-ne les virtuts i l’entrega confiada a les mans de Déu. L’Església els enalteix com a models de vida cristiana sense amarguesa ni esperit venjatiu envers res ni ningú. Ells ens porten a estimar més i a desitjar assemblar-nos-hi. Ens estimulen al perdó i a la comprensió dels temps difícils de guerra i de violència que els van tocar de viure. I són signes de pau i de reconciliació, també en els nostres temps actuals, perquè mai més no hi hagi odi ni guerra ni esperit de revenges entre germans, perquè la llibertat religiosa resplendeixi com una de les llibertats més fonamentals a conrear2.

Cal que a tot arreu i en tota circumstància sapiguem mantenir entre tots l’esperit de pau, de concòrdia i de reconciliació. En aquest sentit així ens expressàvem els Bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola el 1999, preparant el gran Jubileu del perdó de l’any 2000: “També Espanya es va veure arrossegada a la guerra civil més destructiva de la seva història. No volem assenyalar culpes de ningú en aquesta tràgica ruptura de la convivència entre els espanyols. Desitgem més aviat demanar el perdó de Déu per a tots els qui es van veure implicats en accions que l’Evangeli reprova, estiguessin en un o altre costat dels fronts traçats per la guerra. La sang de tants conciutadans nostres vessada com a conseqüència d’odis i venjances, sempre injustificables, i en el cas de molts germans i germanes com a ofrena martirial de la fe, segueix clamant al Cel per tal de demanar la reconciliació i la pau. Que aquesta petició de perdó ens obtingui del Déu de la pau, la llum i la força necessàries per a saber rebutjar sempre la violència i la mort com a mitjà de resolució de les diferències polítiques i socials”.3

Com tants d’altres màrtirs arreu de Catalunya, d’Europa i del món, aquests preveres de les nostres terres van morir oferint la seva vida al Crist. Hem de recordar que aquest segle XX tan convuls, que tot just ha finit fa uns anys i que, en molts aspectes, ha estat un període d’indignitat i de barbàrie, se l’ha anomenat també “el segle dels màrtirs” (Andrea Riccardi)4, perquè ha estat un segle en què milions de cristians i cristianes de totes les confessions, per viure i inspirar-se sempre en l’Evangeli, han hagut de sofrir molt i han donat un esplèndid testimoniatge de la seva fe en circumstàncies extraordinàriament hostils. Alguns han estat objecte de persecució per part d’estats totalitaris, d’altres han estat deportats a camps de concentració i d’extermini, molts han estat vexats, humiliats i torturats pel sol fet de ser cristians i alguns han testimoniat la seva fe en situacions de guerra o d’anarquia revolucionària.

Els nostres màrtirs d’Urgell, com tots els grans màrtirs de la història, no havien comès cap delicte, ni havien estat inculpats en cap procés judicial, tampoc no havien segregat odi cap al seu voltant, sinó tot al contrari, foren testimonis de l’Amor més gran, de l’entrega sense límits, d’una generosa caritat al servei de Déu i dels germans més febles i necessitats. Precisament per manifestar, sense temor, la seva fidelitat al Crist van ser perseguits, ultratjats i assassinats.

2. El seu testimoniatge ens és camí de recerca

“Màrtir” significa “testimoni”. El testimoni dels màrtirs sempre és un bon motiu per a aprofundir en la nostra fe i en la fermesa de les nostres conviccions5. El màrtir és la viva encarnació de les virtuts teologals, de la fe, l’esperança i la caritat i, quan ens acostem a ells, amb devoció i respecte, no podem deixar de sentir-nos interrogats, sacsejats interiorment. El màrtir és un estímul per al pensament i la recerca fidel de la veritat, però sobretot, s’ha de convertir en un referent de la nostra acció en el món, ara i aquí.

Els temps, certament, canvien i les circumstàncies que van viure aquests homes de Déu són, afortunadament, molt diferents de les nostres, però el seu testimoni ens estimula a pensar de quina manera expressem allò que creiem en la nostra societat. És possible que l’hora present no ens exigeixi una tan alta dosi d’abnegació i d’entrega, però ben probablement ens demana un tipus de testimoniatge que no sempre estem disposats a manifestar de manera prou convincent.

Els experts afirmen que els ciutadans d’avui tendeixen a viure la seva fe en la més estricta privacitat i que, a grans trets, s’abstenen de manifestar-la públicament, d’esdevenir comunicadors de la Bona Nova del Regne de Déu. I també sembla que només es vol acceptar un estatut de privacitat per a la fe dels creients. Es poden donar entre nosaltres els cristians, actituds vergonyants o dimissionàries, resistències exteriors i interiors que afebleixin extraordinàriament la riquesa i la bellesa del testimoniatge cristià. Estem cridats a proclamar el missatge renovador de l’Evangeli, a transmetre l’alegria de la Pasqua del Crist ressuscitat i a projectar sentit en tot el que fem i diem.

El coratge d’aquells màrtirs ens estimula a cercar la veritat i a creure en la veritat. Les circumstàncies històriques que ells van viure han canviat molt d’aleshores ençà i, com a cristians del segle XXI, nosaltres hem de fer-nos presents en el món amb un llenguatge adequat i receptiu al nostre temps i hem de trobar els espais de comunió amb les persones no creients i amb les d’altres confessionalitats, però la força i la veritat de l’Evangeli subsisteixen inalterades al llarg de la història i ens han de moure a comunicar-lo amb autenticitat.

Hem de ser capaços de transmetre als homes i a les dones d’avui, als nostres coetanis, la grandesa de l’amor, el desig de pau, la força del perdó, la solidaritat amb els més febles i el poder de la pregària que batega en l’Evangeli i, en fer-ho, l’Església, com a poble de Déu que és, seguirà essent una bella imatge del seu únic fonament, que és Jesucrist. Ell és el Senyor a qui servim, que volem comunicar perquè l’estimem i perquè sabem que només Ell és el Camí, la Veritat i la Vida.6 En aquest sentit, doncs, els màrtirs són una font d’inspiració i ens hi hem d’encomanar.

Els exemples dels màrtirs i dels sants, són llums en la història, estels que ens guien en el llarg èxode cap a la casa del Pare, ens impulsen a revisar com vivim el que creiem i com anunciem l’Evangeli en una societat que presenta, d’una banda, obstacles, però d’altra banda, també cal assenyalar-ho, extraordinàries possibilitats que no sempre som capaços de besllumar. Molt freqüentment, les imatges negatives de la nostra societat, els diagnòstics apocalíptics són un pretext i també una excusa per a dimitir de la nostra responsabilitat en la nova evangelització d’Europa. El Papa Benet XVI ens acaba de dir a Colònia, en la seva trobada amb els Bisbes alemanys d’agost del 2005: “A tota Europa, així com a França, Espanya i a d’altres llocs, hauríem de reflexionar seriosament sobre la manera com podem realitzar avui una vertadera evangelització, no només una nova evangelització, sinó que amb freqüència és una autèntica primera evangelització. Les persones no coneixen Déu, ni coneixen Crist. Existeix un nou paganisme i no basta que tractem de conservar la comunitat creient, tot i que això sigui important. S’imposa la pregunta “què és realment la vida?”7. Hem de ser portadors d’aquesta esperança, que sovint és una qüestió ben formulada, un debat que fa anar endavant, un bon exemple de servei, de perdó o d’amor, que resta gravat en el cor del germà, i que el fa pensar, que el duu endavant, que l’obre a la veritat, que l’encamina cap a Déu. Una nova i primera evangelització és avui tota una gran proposta plena d’amor als qui no han trobat encara la veritat però la cerquen, o potser ja ni la cerquen, però sabem que la necessiten i nosaltres els l’oferim amb amor. Perquè l’ésser humà està fet per a Déu, és “capaç de Déu” com diu el Catecisme de l’Església Catòlica, i sense veritat es destrueix i mor8.

Naturalment que hi ha un conjunt de factors que fan molt àrid aquest anunci explícit del Crist als homes i les dones del nostre món, factors que han estat estudiats pels experts en la matèria, però en el cor de l’home contemporani hi subsisteixen uns desigs que enllacen amb el missatge alliberador de l’Evangeli: El desig d’una vida feliç, el desig d’un món més pacífic, el desig de ser estimat i acollit, el desig de justícia social, el desig de sentit, el desig de silenci i serenitat i el desig d’una vida unitària i harmònica. En aquest món dispers, saturat de missatges i extraordinàriament veloç, aquests desigs romanen en el cor de l’home i són una clara expressió que en ell hi perviu una certa nostàlgia de Déu i del sentit profund de la vida autènticament humana.

Hem après que determinades formes d’anunciar l’Evangeli són contra-produents i que, de vegades, moguts per un zel religiós molt intens, l’anunci de l’Evangeli ha tingut efectes negatius i ha generat, en els homes i dones d’altres temps, però també d’avui, una certa malfiança i, fins i tot, un rebuig explícit. Quan el poder o la manipulació han enfosquit la nostra caritat. Podem i hem de demanar perdó per les culpes dels cristians quan no hem estat fidels a Déu, ens ha recordat de forma punyent l’estimat Papa Joan Pau II en la preparació i durant el jubileu de l’any 2000, en demanar solemnement perdó per les culpes pròpies i les dels nostres germans cristians9.

L’allunyament de la comunitat eclesial de tants homes i dones de bona voluntat i els tics de laïcisme excloent i injust que es detecten en la nostra societat actual poden tenir la seva arrel en una inadequada manera de transmetre allò que creiem. Amb tot, no podem deixar d’anunciar la veritat, la bondat i la bellesa de la Paraula de Déu, si realment creiem, com creiem, que és Paraula de Vida i camí de felicitat per a tots els homes, l’única Paraula en qui els homes trobem sentit, ja que en som oients d’aquesta Paraula. “Ens féreu per a Vós, Senyor, i el nostre cor està inquiet fins que reposi en Vós” deia St. Agustí.10

Els màrtirs ens commouen i ens exigeixen de pensar com hem d’anunciar la Paraula de Déu en aquest món tan complex que ens ha tocat de viure, tot evitant de caure en actituds sectàries o de fàcils proselitismes d’altres temps, però també evitant de caure en actituds passives i resignades, de derrota desesperançada.

3. La força del feble
Quan pensem en els màrtirs i, concretament, en aquests sacerdots màrtirs del nostre bisbat, podríem equivocar-nos i pensar que eren homes excepcionals, robustos com les roques i dotats d’un caràcter heroic. No eren, però, éssers d’una altra estirp, sinó homes enfortits per la saviesa de l’Esperit Sant. No podem oblidar-ho mai, eren homes com nosaltres i, de ben segur, que van viure hores de temença en el seguiment fidel de la Paraula de Déu.
L’admiració pel màrtir ens pot portar a veure’l com un ésser sobrehumà, però cal tenir en compte que el màrtir és, en essència, un home com nosaltres, un ésser lliure que podia haver apostatat, o fugit, o respondre amb violència, o que podia haver-se fet enrere davant les contrarietats. Precisament perquè, podent trair les seves conviccions, no es va fer enrere, el màrtir es converteix en un referent per a tots nosaltres. Era un home de carn i ossos, però ple de fe i entregat totalment al Crist. Fou la gràcia de Déu la que el va fer fort en aquelles circumstàncies.

El màrtir no tan sols ens ha de despertar el sentiment d’admiració, sinó, sobretot, el desig d’imitació. El Sant Pare Joan Pau II, en la seva Exhortació apostòlica postsinodal, L’Església a Europa, afirma que els màrtirs “són un signe eloqüent i grandiós que se’ns demana contemplar i imitar. Ells mostren la vitalitat de l’Església; són per a ella i per a la humanitat com una llum, perquè han fet resplendir en les tenebres la llum de Crist”11.

En imitar el màrtir, imitem el Crist, el primer màrtir que va donar la seva vida per tots nosaltres, que va morir en una creu per fer néixer en nosaltres l’Home Nou, amic de Déu i hereu de la vida eterna. Jesús no vol ser admirat, sinó que vol ser imitat i cada cristià ha de discernir com ha de ser el seu seguiment personal de Jesús dins de la comunió eclesial.

La imitació és diferent en cada persona, perquè cada ésser humà té els seus talents i les seves possibilitats. Jesús ens crida a imitar-lo, però a imitar-lo des de la nostra naturalesa, des d’allò que som més genuïnament cadascú de nosaltres. La diversitat de carismes i de vocacions en el cor de l’Església és una expressió de la riquesa de maneres d’imitar el Crist en la vida pràctica. Aquesta simfonia de carismes i de vocacions ens enriqueix i és bo potenciar-les i desenvolupar-les en la unitat plena de caritat que hi ha en el Poble de Déu.

Els nostres màrtirs, moguts per la força de l’Esperit, patiren contrarietats de tot tipus, sacrificis i humiliacions i, finalment, foren assassinats. No eren homes dotats d’una fortalesa física i intel·lectual extraordinària, sinó homes que es van deixar enfortir per Aquell que ho pot tot. La seva feblesa els va fer forts. Podem llegir en la carta als Hebreus: “Trobaren força en la seva feblesa”12.

D’entrada pot semblar una paradoxa que en la feblesa hi hagi la fortalesa, però cal esbrinar el sentit més profund d’aquestes paraules de Sant Pau. En la nostra cultura, partim d’un concepte de fortalesa que és física o bé és robustesa del caràcter, i així ens referim al poder polític, econòmic i militar, però tot això no té res a veure amb la fortalesa invencible del màrtir.

En la tradició cristiana, l’ésser humà és com un vas d’argila, un ésser fràgil i estantís que, per si sol, no pot res. Necessita dels altres per esdevenir allò que està cridat a ser, necessita entrar en comunió amb els seus germans per a arribar a desenvolupar una vida plena. Com a imatge del Déu trinitari, Pare, Fill i Esperit Sant, la persona humana és, per vocació, un ésser comunitari, que s’obre als altres i tan sols en aquesta obertura pot arribar a la seva plenitud.

Només si hom es reconeix feble, esdevé receptiu a la força de l’Esperit i no hi oposa resistència. Quan hom pren consciència de la pròpia feblesa, s’adona realment de la seva natura més íntima i, aleshores, està disposat a entregar-se a les mans de Déu per a esdevenir, lliurement, un instrument de la seva voluntat. Els màrtirs tenen una força que no ve d’ells, sinó que ve de l’Esperit Sant que bufa dins d’ells i que obre meravelles a través de les seves vides. Sta. Teresa de Lisieux, doctora de l’Església, ho diu magistralment: “El que li plau a Bon Déu és veure’m estimar la meva petitesa i la meva pobresa, és l’esperança cega que jo tinc en la seva misericòrdia... Heus ací el meu tresor.(...) Compreneu que per a estimar Jesús, per a ser la seva víctima d’amor, com més un és feble, sense desitjos, ni virtuts, més a prop s’està de les operacions d’aquest Amor consumidor i transformador... El sol desig de ser víctima és suficient, però cal consentir a romandre pobra i sense força i això és el difícil”.13

La força dèbil del màrtir ens captiva. Diu l’apòstol Pau als Corintis: “Quan sóc feble és quan sóc realment fort”14. Es refereix a la força dels cristians, la força que rebem del Senyor Jesús. És la força dels humils. Aquesta força és l’arrel de l’audàcia que tan sovint falta a les nostres comunitats, per a les quals, diu decididament l’apòstol Pau: “Em veig capaç de tot gràcies a Aquell que em fa fort”15.

Constatem, amb claredat, que els cristians i l’Església han deixat de tenir aquella presència pública que tenien temps enrere i també una certa reducció del seu poder d’influència. Alguns senten nostàlgia d’aquell temps i viuen aquesta situació com un signe de derrota. Aquesta pèrdua de poder mundà, però, a pesar de les dificultats que també comporta, pot ser una ocasió providencial per a descobrir aquesta feblesa que ens fa necessitats i receptius de la força de l’Esperit Sant; pot ser un signe de Déu per a retrobar de nou el lloc en la societat, el lloc dels qui desinteressadament volen estimar i ajudar a trobar la veritat i la fraternitat autèntiques.

Per a descobrir aquesta força de l’Esperit Sant que actua poderosament dins nostre i dins de la comunitat eclesial, ens cal esperar i fer silenci, escoltar la Paraula de Déu, pregar amb constància, viure intensament la litúrgia de l’Església com àmbit de trobada amb Déu, participar de la vida sacramental i, sobretot, desposseir-nos de nosaltres mateixos i posar-nos a disposició d’Aquell que ens ha donat la vida. Penitència i Eucaristia, sagraments del viure quotidià del cristià, ens hi ajudaran. I sobretot l’Eucaristia dominical viscuda a les nostres parròquies amb senzillesa i admiració pel misteri d’amor que se’ns dóna. És en l’Eucaristia, presència entregada de Crist en la seva humanitat i la seva divinitat amagades sota els vels de les aparences de pa i de vi, on trobem la nostra força, com els màrtirs cristians necessitaven i enyoraven l’eucaristia16.


4. Els màrtirs, testimonis de l’Amor més gran

Aquests sacerdots màrtirs beatificats a Roma són germans nostres, homes de Déu, preveres exemplars que van viure amb discreció i generositat el do de la fe i van comprometre’s fins a la fi en el seu ministeri sacerdotal. La seva vida i la seva mort ens esperonen a creure i són, per a tots nosaltres, fidels cristians, homes i dones de bona voluntat, un estímul, un signe d’interrogació de la nostra fe i del grau de fermesa que tenen les nostres conviccions.

El màrtir no tan sols és un referent dins el marc de la comunitat cristiana, sinó que també ho és des d’una òptica merament humana. Des d’una perspectiva purament laica, el màrtir és un home de conviccions fermes, fidel i lleial al que creu, un home que té autoritat moral, una autoritat que se li reconeix per la coherència entre el seu pensament i les seves obres. Aquesta autoritat desperta admiració i valoració sinceres en els que no participen de la nostra fe. No té poder, però té autoritat, perquè l’autoritat es reconeix quan hi ha autenticitat i, per molt estranys que siguin els viaranys de la cultura actual, l’home i la dona d’avui també reconeixen l’autenticitat allí on n’hi ha.

El meu estimat predecessor, l’Arquebisbe Joan Martí Alanis, en el Prefaci del nostre “Martirologi de l’Església d’Urgell 1936-1939”, esplèndida i indispensable obra de Mn. Jesús Castells i Serra, diu dels màrtirs que “la mort cruenta que varen sofrir els assimila al Crist. Foren víctimes de l’odi. Mostraren, en la suprema situació, que no estaven buits per dintre. Com una ametlla trencada, posaren al descobert la plenitud dels seus valors humans i de la fe. Saberen romandre fidelment al lloc de les seves responsabilitats, saberen morir pacientment, saberen perdonar, se sentiren units al Crist, sacerdot i víctima, manifestant, davant dels fets, una consciència martirial”17.

En aquesta cultura de la feblesa i de la dispersió que ens ha tocat de viure, la figura del màrtir és extraordinàriament sorprenent, perquè testimonia unes conviccions tan profundament arrelades en el seu cor, que és capaç de donar la seva vida per Déu. És l’expressió viva del que es podria anomenar un pensament fort i que, per això mateix, contrasta en un context de relativisme i de pensament dèbil on es tendeixen a dissoldre les grans conviccions en vaguetats i opinions. També és sorprenent la seva presència, perquè contràriament a la fragmentació i a la dispersió social en la qual ens trobem, el màrtir és un home íntegre, ja que en ell hi ha unitat de pensament i acció, i aquesta seva integritat ens meravella i suscita el seguiment del Crist que el màrtir ens indica que ha estat i és la seva força, i l’únic motiu pel qual val la pena perdre-ho tot, fins i tot la pròpia vida, abans de perdre’l a Ell.

Contràriament al que podria semblar des d’una perspectiva aliena a la fe, el màrtir no és un excèntric, ni un irresponsable, ni un intolerant, sinó que és algú que viu i expressa de forma patent una fidelitat sincera que se situa més enllà dels convencionalismes i dels jocs d’interessos calculats. No actua conforme als seus interessos personals, ni està preocupat per la seva imatge social, ni tampoc està inquiet per les conseqüències de la seva radicalitat en el seguiment del Crist. Té una pau que li ve de molt endins, de la descoberta de Déu en el més íntim de la seva intimitat. Viu conforme a l’Esperit i testimonia la veritat del Crist. Sorprèn la serenitat d’aquests testimonis que, en circumstàncies tan adverses no perden la fortalesa, ni la serenitat. Els primers màrtirs cristians en el temps de les persecucions romanes en són uns exemples clarividents i aquests set preveres d’Urgell també. Davant el simulacre de tribunal del Comitè que els pretenia acusar injustament, tenen serenitat i enteresa. No s’avergonyeixen de la sotana, per exemple, com a signe d’identitat que els comprometia. Defensen el temple i el sagrari. Abans de pujar cap a la porta del cementiri de Salàs es descalcen per imitar Crist que pujava al Calvari descalç, o regalen tot el que tenen als botxins, o es recorden dels necessitats de la casa propera. I sobretot s’encomanen a Déu per fer la seva voluntat, segurs que Déu els acollirà com va acollir el seu Fill Jesús o va acollir els màrtirs dels temps antics, s’acomiaden amb joia i esperança de la Mare de Déu de Ribera des del camió que els duu a la mort i moren proclamant la Reialesa del Crist, més poderosa que cap poder humà i que cap força maligna18. És així com vencen el mal a còpia de bé i d’amor.

5. La serenitat dels màrtirs ens meravella
Els màrtirs ens fan pensar profundament i se’ns fa difícil imaginar quina pau interior comunica el Crist en les seves ànimes que, en circumstàncies tan hostils, no perden ni la serenitat, ni el nord de la seva vida. Nosaltres sentim que fàcilment defallim, que en determinats contextos practiquem un cristianisme vergonyant, sentim por de confessar obertament les nostres conviccions, perquè la veu de la majoria ens aclapara, però el testimoni autèntic sap que és de Déu i que està en Déu; i el qui viu, amb convicció, que està “a les mans de Déu”, sap que, passi el que passi, no li pot esdevenir res de dolent, perquè Déu ho pot tot i l’estima. “Ni quan passo per barrancs tenebrosos, no tinc por de res, perquè us tinc vora meu”.19 El qui viu plenament aquesta convicció no tem ni el patiment, ni la mort, i és capaç de relativitzar tot el que és relatiu i bolcar-se en allò que és absolut.
El màrtir és un signe visible de l’Amor més gran, un testimoni que s’ha compromès en el seguiment del Crist fins a donar la seva pròpia vida per testimoniar la veritat de l’Evangeli. En aquest sentit, el màrtir segueix l’exemple del Crist, que va donar la seva vida pels germans com a signe de l’Amor més gran. Aquesta disposició a donar la pròpia vida, el més gran que tenim, és una prova radical i absoluta d’un amor que sap vessar-se a tots en virtut d’una convicció que és la fe. El màrtir no mor per a ell mateix, sinó perquè vol testimoniar, davant de qui el persegueix, la fe que té en el Crist Ressuscitat com a veritat última del sentit de la seva existència, i de tota existència, i uneix la seva mort a la mort redemptora de Jesucrist. L’amor fins a la creu que salva i perdona tots els desamors.
El màrtir és un signe de contradicció. Podem defugir l’interrogant que ens provoca, però també podem assumir-lo seriosament i examinar-nos a nosaltres mateixos. No podem donar respostes artificials a aquesta pregunta, ni podem frivolitzar la vida dels qui moren pel Crist. Eren homes i dones com nosaltres que, seduïts per l’Esperit, van saber convertir la seva vida en quelcom més que en un pur mecanisme per a subsistir.
El màrtir no busca el patiment, ni es complau en el sofriment. Els cristians no desitgem patir per patir, ni, contràriament al que s’ha afirmat algunes vegades, ens hi recreem, sinó tot al contrari; estem compromesos en curar la ferida del món, en alleugerir el sofriment de tants homes i dones, de tantes persones que pateixen sols i que necessiten consol, i consol ja en aquest món. Ens referim als malalts, als indigents, als avis sols, als privats de llibertat, als pobres, als joves esclaus de la droga, als moribunds, a tots els qui pateixen... El màrtir pateix com a conseqüència del seu amor pels altres i per la defensa de la veritat, i sempre en unió amb el Senyor Jesucrist, que va donar la seva vida per amor. El patiment del màrtir, doncs, no és buscat per si mateix, sinó que és acceptat i consentit com a conseqüència del seu amor i sempre en comunió amb el Crist Redemptor.
Qui estima, pateix pels altres, per la seva salut, per la seva realització, per la seva plenitud. Les mares i els pares, els padrins, saben molt bé que l’amor als fills i als néts porta sempre associat sacrifici i patiment. Jesús també pateix en el calvari i en la creu, però Jesús no cerca el patiment pel patiment, sinó que l’accepta i l’assumeix per l’Amor que professa al Pare i als germans, que el porta fins a la mort, i una mort de creu.20 I ofereix aquest sofriment com una manera d’unir-se a l’Amor del Crist que salva el món.
El màrtir és un signe visible del Crist en la història i, precisament, per això, un motiu d’esperança. Afirma el Sant Pare Joan Pau II que “el martiri és l’encarnació sublim de l’Evangeli de l’esperança”21. Els cristians creiem que el sofriment del Crist no va ser endebades, que el seu patiment no fou la darrera escena de la història, sinó que creiem que, per obra de l’Esperit Sant, Jesús va ressuscitar d’entre els morts, tal com afirmem en el Credo que recitem cada diumenge en l’eucaristia. Creiem, per tant, que la força de l’Esperit pot tornar a la vida el qui estava mort, i no per a retornar al cap d’un temps a la mort, sinó per a viure per sempre, amb la vida de Déu, eterna i gloriosa.
En l’Evangeli es pot llegir que els deixebles del Crist hauran de patir22. El martiri és un llenguatge expressiu, testimonia que hom està disposat a donar la seva vida per la Veritat de l’Evangeli i que està disposat a expressar l’Amor més gran que inclou la pràctica del perdó i el desig de reconciliació amb el perseguidor.
Els màrtirs són exemple per a la comunitat de fe de tots els temps, tant d’ordre local, com d’ordre universal. El martiri és el gran criteri de veritat del caràcter genuí de la fe. Per això l’Església reconeix i honora els seus màrtirs i els enalteix com a signes visibles del seguiment al Crist.
També en el Concili Vaticà II es reconeix aquest paper del màrtir en la vida de l’Església: “El martiri, gràcies al qual el deixeble es fa semblant al Mestre que accepta la mort per la salvació del món, bo i conformant-se a Ell en el vessament de la seva sang, és considerat per l’Església com un do excels i la prova extrema de l’amor. I si això es concedeix a pocs, cal que tots estiguem preparats a confessar el Crist davant dels homes i a seguir-lo pel camí de la creu enmig de les persecucions que mai no manquen a l’Església”23.
I també s’hi afirma: “És un deure de l’Església de fer present i quasi visible Déu Pare i el seu Fill encarnat, tot renovant-se i purificant-se sense parar, guiada per l’Esperit Sant. Això s’obté en primer lloc pel testimoniatge d’una fe viva i madura, educada precisament per a poder copsar amb claredat les dificultats i superar-les. Un testimoniatge insigne d’aquesta fe el donaren i el donen molts màrtirs. Aquesta fe ha de manifestar la seva fecunditat impregnant tota la vida, fins profana, dels creients, i movent-los a la justícia i a l’amor, sobretot envers els pobres”24.


6. Les virtuts dels màrtirs

Els màrtirs excel·leixen entre els homes i les dones per les seves virtuts. Les virtuts són hàbits de vida que ens perfeccionen, que ens fan més amables i més semblants al nostre Creador, a la nostra Font Originària, que és Déu. Les virtuts ens perfeccionen en el pla personal, però també en el pla social i comunitari. Una persona virtuosa és estimada per si mateixa, però també és un goig viure en un poble o en una ciutat on les persones practiquen i mostren les virtuts cardinals de la justícia, la fortalesa, la temprança i la prudència. Les virtuts enriqueixen un poble i el fan amable, és a dir, digne de ser estimat.

L’ésser humà, en tant que imatge i semblança de Déu, no és un ésser acabat, sinó en estat de camí i mitjançant la seva vida moral pot perfeccionar-se i aproximar-se al seu origen. Les virtuts dels màrtirs són viscudes a través de l’exemple, són horitzons de màxims que, en un context de minimalisme moral com és el nostre, ens evoquen la possibilitat d’una vida més plena, més autèntica, més fidelment humana. Entre les virtuts del màrtir, destaquem la paciència i la mansuetud, el compromís amb la veritat, la fidelitat i la credibilitat, el perdó i la reconciliació.


6.1. La paciència i la mansuetud

Dues virtuts essencials dels màrtirs són la paciència i la mansuetud. El màrtir és pacient en molts sentits. Sap que Déu és amb ell i això li permet suportar les hostilitats de l’entorn. És pacient amb l’enemic i, fins i tot, està disposat a perdonar-lo. És pacient, perquè és capaç de patir l’adversitat sense rebel·lar-se, acceptant el destí de la seva pròpia llibertat.

Aquesta paciència del màrtir ens meravella, perquè vivim en un temps on aquesta virtut és molt oblidada. La impaciència és una actitud molt habitual en les nostres vides i es detecta tant en la vida privada, com en la vida pública. És pacient el qui es posa en la pell de l’altre, el qui accepta el ritme de les altres persones i no les fa córrer més del que poden. És pacient qui deixa que l’altre s’expressi, encara que allò que digui ja ho hagi dit moltes vegades. La paciència dels màrtirs és un estímul per a fer créixer la nostra pròpia paciència i la nostra capacitat d’afrontar les adversitat que, irremissiblement, ens porta el fet de viure. No és en va que Sant Pau valora la paciència com a primera característica de l’amor cristià, “el qui estima és pacient...”25

El màrtir té també la virtut de la mansuetud. És dòcil a la crida de Déu, és receptiu a la seva presència dins el cor, dins la interioritat de la seva persona. Es disposa a omplir-se de la força de l’Esperit i no hi oposa resistència. Conforma, com Santa Maria la Verge Immaculada, la seva voluntat a la voluntat de Déu i és receptiu a la crida que experimenta dintre seu. També té mansuetud en el tracte amb els altres. És un esperit atent i serè que encomana pau als del seu voltant i els calma en les seves tribulacions, tot i que ell, en passa de més grans.

Aquesta mansuetud, però, no s’ha de confondre amb la covardia o la pusil·lanimitat. El màrtir lluita contra la indignitat, la misèria i l’exclusió, no està disposat a pactar amb la mentida, sinó que es compromet a instaurar un ordre nou, una civilització de l’amor a la terra que és la finalitat més última de tota la Doctrina Social de l’Església i de tot el viure cristià26. Aquesta mansuetud contrasta amb l’agressivitat i la violència que tan freqüentment es fa present en el nostre món i inspira un altre estil de vida que enllaça amb els desigs més profunds de la persona.


6.2. El compromís amb la veritat

Els màrtirs són testimonis de la Veritat de Déu, d’aquella Veritat que està més enllà de les nostres petites veritats. El màrtir testimonia la Veritat i, en fer-ho, testimonia el Crist, perquè Crist és “la Veritat”, no és una teoria abstracta, ni un axioma filosòfic, sinó la persona de Jesús, la Segona Persona de la Santíssima Trinitat que ha pres carn humana per la nostra salvació.

En el Catecisme de l’Església Catòlica es pot llegir que “el martiri és el testimoniatge suprem donat a la fe; designa un testimoniatge que arriba a la mort. El màrtir dóna testimoni del Crist, mort i ressuscitat, al qual està unit per la caritat. Dóna testimoni de la veritat de la fe i de la doctrina cristiana. Suporta la mort per un acte de fortalesa”27.

En aquest sentit, escriu el Venerable Dr. Josep Torras i Bages, el sant Bisbe de Vic, anomenat el Bisbe de Catalunya, “el màrtir és un home que compleix admirablement la seva missió en la col·lectivitat. Dóna testimoni de la veritat de Crist i el rubrica amb la seva sang. La seva influència continua orientant els homes més enllà de la mort”28.

És per això que l’exemple dels màrtirs, en temps de desvinculació i de relativització, ens encoratja a viure d’una altra manera, a cercar la veritat i viure conformes amb ella. En el cor de tota persona hi ha un anhel de veritat i el màrtir ens estimula a donar sentit a aquest desig i a no romandre indiferents davant de la impostura i de la falsedat. Estem en camí vers la Veritat, no la posseïm totalment, perquè el nostre coneixement del Crist sempre pot esdevenir més ple i més perfecte. Cal reconèixer que la recerca de la veritat no sempre es fa amb transparència o de forma conseqüent. Ens desviem o ens l’enfosquim, fins i tot voluntàriament, perquè ens fa por, molta por, trobar la veritat i haver de ser conseqüents amb les seves exigències, però fins i tot quan l’evitem, també ens està influint, ja que necessitem fonamentar la nostra existència sobre veritats i mai no restarem saciats i a gust instal·lats en els dubtes, les incerteses o les mentides. Sempre estaríem amenaçats per la por i l’angoixa.

L’home serà sempre aquell que recerca la veritat i el màrtir serà l’estrella més clara i diàfana, més radicalment convincent, que guia vers Crist, la Veritat plena. Joan Pau II ha proclamat: “El màrtir és el testimoni més autèntic de la veritat sobre l’existència. Ell sap que ha trobat en l’encontre amb Jesucrist la veritat sobre la seva vida, i res ni ningú no podrà prendre-li mai aquesta certesa. Ni el sofriment ni la mort violenta el faran apartar-se de l’adhesió a la veritat que ha descobert en el seu trobament amb Crist. Per això el testimoni dels màrtirs atreu, és acceptat, escoltat i seguit fins en els nostres dies. Aquesta és la raó per la qual ens fiem de la seva paraula: es percep en ells l’evidència d’un amor que no té necessitat de llargues argumentacions per a convèncer, des del moment en què parla a cadascú del que ell ja percep en el seu interior com a veritable i com a recercat des de tant de temps. En definitiva, el màrtir suscita en nosaltres una gran confiança, perquè diu el que nosaltres ja sentim i fa evident el que també nosaltres voldríem tenir la força d’expressar”29. Els màrtirs ens són una llum molt fina i molt poderosa, que ens compromet a cercar la veritat.


6.3. La fidelitat i la credibilitat

El màrtir és persona de conviccions, i la fermesa i radicalitat d’aquestes conviccions es manifesta al llarg del temps, en la pràctica de la virtut de la fidelitat. La fidelitat és un valor genuïnament cristià que ens impel·leix a viure conseqüentment amb els nostres actes lliures, ens faculta per restar lleials als nostres compromisos i és l’amor que perdura en el temps.

Els cristians, seguint el testimoni dels màrtirs, cal que siguem fidels a Déu, a l’Església i als germans, especialment als més pobres. Deia Sant Pau que “el que s’exigeix dels administradors és que siguin fidels”30. Aquesta fidelitat significa que hem de confiar en Déu, tenir una fe abandonada a la seva gràcia, però també, que, en moments de feblesa o d’inquietud espiritual, no hem de perdre el llaç invisible que ens uneix a allò que estimem i a aquells que estimem.

Aquesta fidelitat en circumstàncies hostils és el que, de fet, dóna credibilitat al creient, i de manera encara més radical al sacerdot perquè ha estat cridat a guiar com a pastor el poble de Déu31. La fidelitat en els bons moments no és cap fet meritori, sinó que és presumible, esperable, però la fidelitat a una persona, a un projecte, a una crida, quan les circumstàncies són molt adverses és el que, de veres, dóna credibilitat i commou els altres. Els nostres màrtirs d’Urgell foren fidels en els moments de prova. Potser haurien pogut fugir o, pitjor, fingir que apostataven, i així potser els haurien deixats lliures. Però es van mantenir fidels, coherents i units entre ells. Mn. Josep Tàpies li deia al més jove de tots Mn. Silvestre Arnau, que feia poc que havia estat ordenat sacerdot i era el vicari de La Pobla: “Ja tens la palma del martiri a les mans, no la deixis escapar”32, i referint-se a la seva sotana, signe clar de la seva identitat de consagrat i alhora signe perillós en aquell moment, i que no va voler treure’s ni a l’hora de ser afusellat, deia: “Allà on vaig jo, també va la sotana”33.

I és que la credibilitat no depèn únicament de la coherència interna d’un discurs, de l’articulació racional de les tesis que s’hi defensen, sinó també de la persona que ho defensa. El que dóna credibilitat a algú és el testimoni viu de la seva vida. En aquest sentit, té credibilitat el qui viu coherentment, el qui és fidel a les seves conviccions i així es manifesta en el món34. Per això la gent de la Pobla de seguida van començar a dir que havien matat uns sants.

Només un amor com aquest, fidel fins al final, humil, però coherent, és digne de fe. És lluminós i ens acosta al misteri que s’amaga rere aquesta fidelitat: per què van poder ser fidels? I només hi ha una resposta: perquè els sostenia Jesucrist amb la seva fortalesa!. La por ve precisament de no confiar que serem ajudats, o de confiar només en nosaltres sols.


6.4. El perdó i la reconciliació

La grandesa moral del màrtir rau en la seva capacitat de perdonar i de reconciliar-se amb els qui el persegueixen, l’ultratgen i, finalment, el maten. No hi ha ressentiment, ni esperit de venjança en el cor del màrtir, perquè tot ell és ple de Déu i de la pau que encomana. Com Jesús a la creu, el màrtir també perdona i excusa els seus enemics, perquè “no saben el que fan”35.

Els cristians estem cridats a exercir el perdó, a perdonar incondicionalment, “setanta vegades set”36, com diu Jesús a l’Evangeli, i que significa sempre i del tot. El perdó es difícil i, en ocasions, se’ns pot presentar com una tasca sobrehumana, quasi heroica, però ens hi hem de posar en camí. Cal saber demanar perdó als qui hem ofès, i també hem de saber concedir el perdó als qui ens han ofès. La pau vertadera en el món depèn de la pràctica de la justícia, però també de la virtut del perdó. En aquest sentit, el màrtir és un testimoni de futur, un signe que ens obre l’horitzó d’un món més pacífic, en el qual la pau inclogui la justícia i la reconciliació.

El màrtir vessa d’amor i aquest amor que l’alimenta per dins, es manifesta en la seva vida, en els seus gestos i en les seves paraules. El cristianisme és la religió de l’amor sacrificat i anunciar-ho als homes i dones d’avui és proposar-los l’amor com a fonament de l’existència, com la raó última per la qual val pena existir, i això només és possible des de la mateixa pràctica de l’amor. Només estimant es pot transmetre la veritat de l’Evangeli.

Els màrtirs perdonen els enemics i preguen per ells. Jesús va dir: “Sento una gran compassió per aquesta gent”37. Gent corrent, laics i religiosos, sacerdots com els del nostre bisbat, tots ells màrtirs, han compartit aquesta compassió en el curs del segle XX i ens indiquen el bon camí del servei a tots, especialment als més pobres i els més febles, amb una opció preferencial per ells, mostrant així que l’Església és viva precisament perquè estima, perdona i és samaritana envers tots els qui la necessiten.


7. Som cridats a viure com a testimonis

El màrtir dóna la seva vida per fidelitat a Déu i als germans. El testimoni no sempre culmina la seva vida amb el martiri, però en la mesura en què viu conforme amb la Paraula de Déu, testimonia el Crist en tots els àmbits de la seva vida. Els cristians d’avui som cridats a viure com a testimonis i això vol dir que no podem fragmentar la fe, ni parcel·lar-la com si es tractés d’un objecte o d’un patrimoni.

La fe és un do, un acte lliure, una vocació que ve de Déu i que, com a tal, s’ha d’expressar en tota la vida del testimoni, tant en els àmbits laborals com en el lleure, tant en l’àmbit familiar i privat com en el públic. Aquest testimoniatge íntegre és el que ens dóna credibilitat de portes enfora.

L’Esperit Sant és la força que mou el màrtir i li dóna la capacitat de ser testimoni. Per això l’essencial és deixar-se conduir per l’Esperit38, desposseir-se d’un mateix i viure per a Déu i conforme a la voluntat de Déu. En la vida del testimoni, s’esdevé un descentrament. Ja no viu conforme als seus interessos, sinó que viu obert als altres i en aquesta obertura als altres, s’obre a Déu, perquè només estimant els altres, pot estimar Déu.

A vegades sembla com si una certa moral de derrota envaeixi els àmbits eclesials, les parròquies, els cristians. La disminució dràstica de les vocacions que assetja el vell continent, que afecta la nostra diòcesi i també els ordes i congregacions religioses; l’envelliment de les nostres comunitats parroquials, el greu descens en la participació de la vida litúrgica i sacramental, i el divor-ci cada cop més creixent que ja Pau VI va detectar entre la fe i la cultura, ens podria portar a un profund desànim, a un cert escepticisme de tipus nostàlgic.

Les defallences internes i la dificultat de trobar el lloc adequat en les societats modernes ens porten molt sovint al cansament i a una sensació d’impotència, impotència que deuria sentir David contra Goliat. Però no estem mai sols, Déu és amb nosaltres i en nosaltres. Davant les persecucions, Jesús recomana als seus enviats: “No us preocupeu pel que haureu de dir ni de com parlareu: en aquell moment direu allò que us serà inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó que l’Esperit del vostre Pare parlarà per mitjà vostre”39. Ell ens envia l’Esperit Sant que ens ajuda a resistir i a suportar els embats del mal i les temptacions de defallença, perquè Ell és la força divina i sempre sap el que ens convé. La seva promesa ens ajuda: serem un llevat i una llum, una xarxa i una petita llavor com un gra de mostassa, però estem fets per a acollir tothom, per a revelar i fer present l’amor de Déu a tothom. No se’ns ha promès de ser molts, sinó de ser sempre instruments de Déu, sostinguts pel seu etern poder, més fort que la mort. “Ni la mort ni la vida... ni res de l’univers creat no serà capaç d’allunyar-nos de Déu, que en Jesucrist, el nostre Senyor, ha demostrat com ens estima”40 .

L’amor provident del Pare celestial vetlla per cadascun de nosaltres i per l’Església i per la humanitat. Hem de ser receptius a la Veu de Déu, hem de saber reconèixer els batecs d’amor, de generositat i de veritat que hi ha en la societat actual; cal que siguem suficientment crítics amb nosaltres mateixos i amb el nostre insuficient testimoniatge que, com diu el Concili Vaticà II, pot haver deformat el mateix rostre de Crist que volem anunciar. Tinguem el coratge de creure, de ser testimonis de Crist. Tinguem el coratge d’anunciar la Bona Notícia del Regne de Déu, d’inserir un missatge d’esperança en les nostres societats tan saturades de missatges fragmentats i de males notícies41.


8. El coratge de ser cristià en un món fortament secularitzat

L’actual situació cultural secularista que s’expressa sobretot pels mitjans de comunicació i que utilitzen els partits polítics com a altaveus seus, en l’àmbit cultural i legislatiu català, espanyol i occidental en general, ens ha de portar al coratge martirial per a anunciar l’Evangeli de la família i de la vida, l’Evangeli de la justícia i de la caritat, l’Evangeli de l’autèntica humanització, als nostres germans. Anunciar una bona notícia amb la proposta respectuosa però valenta: “Les idees es proposen, no s’imposen” ens va dir el Papa Joan Pau II a Madrid el maig de 200342.

No podem ser insípids ni covards. “Vosaltres sou la sal de la terra, vosaltres sou la llum del món... Si la sal es torna insípida, qui la salarà?”43 ens interpel·la Jesús. I els cristians rebem així, del mateix Senyor, un missatge d’esperança i de veritat que no podem “amagar sota la taula” sinó que hem de proclamar de paraula i amb els fets del nostre viure. Els nostres contemporanis i especialment la gene-ració d’infants i joves necessiten que tornem a anunciar-los el goig de la fe.

Proposem la veritat de múltiples maneres, tornem a anunciar, fem sentir la nostra veu amb respecte per als qui no pensen com nosaltres, però mirant d’aconseguir que les autoritats legislin segons la veritat de les realitats humanes i no amb manipulacions, si convé fem objecció de consciència, i estiguem sempre a punt per “donar raó de la nostra esperança”44 i dels valors evangèlics que troben fonament en la persona de Jesucrist Ressuscitat. Aquest és el camí del bon estil de ser presents en la societat com a cristians, i amb esperit de servei.

En el Concili Vaticà II es valora positivament que l’Estat sigui acon-fessional, que s’hi defensi el dret a la llibertat religiosa i que es regeixi per lleis democràtiques i de participació ciutadana. Amb tot, però, cal trobar un correcte encaix de les confessions religioses i, en particular, del cristianisme en aquest Estat, sense caure en laïcismes antireligiosos i sectaris, ni tampoc en les temptacions d’un Estat confessional.

L’anunci de l’Evangeli que estem cridats a fer no només està al servei del creixement en la fe i en la vida cristiana, sinó també en el progrés de la societat per les sendes de la concòrdia i de la pau. Crist salva tota la persona, esperit i cos, i li revela el seu destí espiritual i etern però també el sentit de la seva vida temporal i terrestre. Quan el seu missatge és acollit, la societat es fa també més responsable, més atenta a les exigències del bé comú i més solidària amb les persones pobres i més necessitades.

Així s’expressava fa pocs mesos el Papa Benet XVI: “La comunitat política i l’Església són independents i autònomes, cada una al seu propi terreny. Ambdues, no obstant, encara que per títol divers, estan al servei de la vocació personal i social de l’home (GS 76). (...) Per tant, és legítima una sana laïcitat de l’Estat en virtut de la qual les realitats temporals es regeixen segons les seves pròpies normes, sense excloure però aquestes referències ètiques que troben el seu fonament últim en la religió. L’autonomia de l’esfera temporal no exclou una íntima harmonia amb les exigències superiors i complexes que es deriven d’una visió integral de l’home i del seu etern destí”.45

¿No observeu, però, amb preocupació, la irrupció d’un laïcisme reactiu, amb tics anticlericals, que ja crèiem superat i que, en ocasions, pretén esbandir de la nostra herència cultural elements de tipus religiós que estan plenament arrelats en ella i que formen part del nostre patrimoni com a poble?. Aquesta irrupció laïcista bel·ligerant per part d’alguns sectors polítics i socials de la nostra societat, avalada per alguns intel·lectuals, i repetida amb ganes de confondre per part d’alguns mitjans de comunicació, no deixa de ser preocupant i caldrà prendre mesures sàvies i alhora profundament evangèliques.

Aquest laïcisme emergent que caldria investigar a fons i distingir nítidament de la laïcitat com a àmbit neutre, no hauria de causar una resposta visceral entre els cristians, sinó una actitud serena, i al mateix temps ferma. No podem caure en la lògica de l’acció-reacció, tan atiada pels mitjans de comunicació social de masses. Hem de donar un testimoni humil i alhora públic i valent d’allò que hom sap i que creu en la interioritat més íntima. I defensar la presència pública de les creences religioses. Lluny de convertir-nos en un grup de poder i d’influència mediàtica i social, les comunitats i sobretot les associacions de seglars cristians, han de ser testimonis visibles del Crist en el món, també en els àmbits àudiovisuals. No hem de perdre de vista que allò que ens dóna credibilitat és la coherència cristiana i no el nombre o el poder d’audiència. Cal repensar seriosament els modes d’encarnació en els mitjans de comunicació de masses on certament els cristians hi hem de ser presents, atès el protagonisme social que tenen, però cal escatir les formes que ha de tenir aquesta presència, perquè no sigui contraproduent. I això mateix ho hem de promoure en el món educatiu on hem d’exercir-hi la presència clara de la pluralitat religiosa real a través de les persones creients. Un debat intens que segur que ens ocuparà temps i energies. Hem de voler tenir una presència de servei, tolerant i dialogant, però ferma i decidida, crítica amb allò que li volen imposar i sobretot denunciadora de tot tipus de manipulació46.


9. Portadors d’esperança

Dos perills assetgen les nostres comunitats de fe: la caiguda en l’es-cepticisme i el refugi en l’endogàmia, en el tancament sobre si mateixes. No podem defallir en la nostra tasca de testimoniar la fe i cal que ho fem des de la humilitat que és mare de totes les virtuts. Tampoc no podem restar cofois o complaguts dins de les comunitats, sinó que estem cridats a sortir enfora, a obrir les portes de bat a bat i a comunicar el que creiem als homes i les dones d’avui.

Els màrtirs són homes i dones comuns, anònims, que han patit amb amor i que, empesos per l’Amor més gran, per aquell Amor que mou muntanyes, testimonien el seu compromís a favor de les persones. No és l’heroisme el que els mou, ni l’atzar, o l’interès propi, sinó la voluntat de no pensar en si mateixos i sobretot de continuar estimant i servint tots els qui els necessitin.

Vivim en un món en el qual cada cop s’associa més la convicció amb el fonamentalisme, però això és un gran error. El màrtir no és un fonamentalista, sinó un home que es regeix per allò que es pot anomenar l’ètica de les conviccions. El màrtir viu en l’amor, viu empès per l’Esperit Sant i és aquest amor a Déu i als altres, precisament, el que el porta al martiri, el que causa la seva mort. El màrtir, com tota persona, estima la vida, no busca la mort, no desprecia aquesta vida ni les coses bones que Déu ens hi ha posat, però sap que la vida –aquesta vida terrenal– no és un fi en si mateix i que només la vida viscuda intensament des de l’amor i que aspira a ser per sempre, és digna de fe. “El martiri sempre ha estat entès per l’Església com un suprem do i la prova més gran de la caritat”47.

La confiança és el secret de l’autèntic amor a Déu i al pròxim. Ajudem-nos a mantenir viva l’esperança, aquesta humil virtut que uneix la fe i la caritat en un sol lligam lluminós i que ens fa viure cada dia amb nou alè i amb nova empenta. Ho necessitem tots, però especialment els qui més pateixen o viuen en la foscor.

Déu en Crist ens obre una esperança molt gran, immensa, de salvació i de vida, una vida que no morirà mai. Res ja no ens pot fer por. Hem d’aprendre a esperar-ho tot de Déu, com ens ensenyen els màrtirs, perquè mai no en sabem prou d’esperar. Ni tampoc de confiar. Tot ens ho voldríem fer nosaltres mateixos, sense necessitar de res ni de ningú; possiblement ni de Déu... Ens cal aprendre a confiar més en Déu i més en les persones que tenim al nostre voltant. A veure més allò que ens uneix que no pas el que ens separa. A valorar els esforços que segurament estan fent. A agrair-los el que ens donen, amb naturalitat, però amb tendresa. Aprendre a gaudir de la vida que Déu ens regala per pura gràcia seva.

En contextos com el nostre, on hi ha el perill que un cert desànim derrotista s’apoderi de molts, ens cal mantenir viva la memòria dels màrtirs, i cal també discernir els signes dels temps i apuntar els àmbits on el cristià ha de ser decisiu amb la seva intervenció portadora d’esperança. Entre aquests àmbits on el testimoni cristià esperançat serà molt rellevant en aquest segle XXI que tot just acabem d’iniciar, destaquem els següents: la defensa de la dignitat i la llibertat humanes, la defensa de la justícia social, la promoció d’una cultura de la vida i de l’amor, la lluita per la pau en el món, la defensa de la creació com a obra de Déu.


9.1. La defensa de la dignitat i la llibertat humanes

El màrtir mor per defensar la dignitat de la persona humana, criatura feta a imatge i semblança de Déu, cimal de la creació, forjada per a estimar i ser estimada per si mateixa.

“El màrtir –diu el Venerable bisbe de Vic Josep Torras i Bages– és el cimal de la santedat. Els màrtirs són testimonis fins a morir de la distinció entre el bé i el mal, i entre la llum i les tenebres. Són els herois de la dignitat humana. Adherits a la Veritat suprema, mantenen la diferència entre la veritat i l’error”48.

És afortunada l’expressió: “herois de la dignitat humana”. Els cristians, com a testimonis del Crist que som, hem d’implicar-nos en tots els camps per tal de defensar la dignitat humana de possibles abusos i instrumentalitzacions. Tenim la convicció que la persona és l’ésser més perfecte que hi ha en la creació i que la seva dignitat és intangible. Ser cristià comporta comprometre’s a promoure la dignitat humana en tots els camps, però vetllar especialment per les persones més vulnerables, les que es troben en situacions més fràgils que, fàcilment, podrien ser susceptibles d’abusos. El que avui en la nostra societat veiem que es vol proposar per a la família i la protecció de tota vida, des de la seva concepció fins a la seva mort natural, reclama segurament un nou martiri de testimoni valent envers la dignitat de la persona humana, especialment la dels més pobres i desprotegits49.

El màrtir mor en defensa de la llibertat, de la seva llibertat com a creient. És un fidel testimoni de les seves conviccions, el defensor d’una llibertat en contextos hostils, tan hostils que el porten a la mort. El compromís cristià ens condueix també a defensar la llibertat de tota persona, una llibertat responsable i circumscrita, respectuosa amb els drets fonamentals de tot ésser humà.

Com a testimonis del Crist alliberador, estem cridats a alliberar els homes i dones del nostre món de les estructures de pecat que les mantenen subjugades i a denunciar obertament aquestes formes d’alienació. Creiem que la persona té el gran tresor de la llibertat, però que la llibertat és un repte difícil que exigeix una necessària educació.

Els màrtirs, diu Joan Pau II, “serveixen l’Evangeli de l’esperança, perquè amb el seu martiri expressen en el màxim grau l’amor i el servei a l’home, en la mesura que demostren que l’obediència a la llei evangèlica genera una vida moral i una convivència social que honora i promou la dignitat i la llibertat de cada persona”50.


9.2. La defensa de la justícia social

Vivim en un món radicalment injust on l’abisme entre l’anomenat món del Nord i del Sud creix cada dia. Com a cristians del segle XXI, no podem restar indiferents a aquesta injustícia planetària i hem de fer tots els esforços possibles per a aconseguir que es doni una globalització més justa. En tenim coneixement a través dels mitjans de comunicació de masses; sabem que hi ha homes i dones que no poden viure perquè no tenen les mínimes condicions de vida digna. Com ja fan tantes comunitats i tants missioners arreu del món, hem de ser llum d’esperança en els àmbits de patiment i hem de sensibilitzar els nostres germans dels països més rics d’aquesta immensa ferida que hi ha en el nostre món. Els màrtirs ens són, també, un exemple de justícia i de treball a favor dels més pobres i dels més vulnerables i és així com el darrer segle ha vist sofrir i morir molts creients per causa de la defensa dels pobres, de la justícia i del servei desinteressat de la caritat, des de l’Arquebisbe Óscar A. Romero de San Salvador, fins als 44 seminaristes de Buta, diòcesi de Burura a Ruanda, massacrats tots junts perquè van preferir la mort abans de dividir-se entre hutus i tutsis, o les monges de Bèrgamo contagiades del virus èbola, i mortes al Congo per no abandonar els malalts que calia cuidar. Tots ells i tantes víctimes dels gulags soviètics i xinesos, dels nazis i de tants conflictes a l’Àfrica i a Amèrica, entre d’altres, que van morir demostrant que per a un cristià, la vida no constitueix un valor absolut, si per tal de protegir-la s’ha de renunciar a les pròpies conviccions o abandonar el camí de justícia i d’amor pel qual havien optat.

En aquest camí és probable que també convergim i ens trobem amb germans que no comparteixen la nostra fe, però que són també testimonis d’esperança pel seu compromís i la seva entrega generosa al servei del proïsme. Siguem tots més solidaris i emplacem-nos a no descansar mai de denunciar el mal, recordant la gran norma de Sant Pau: “No us deixeu vèncer pel mal; al contrari, venceu el mal a còpia de bé”51. Esforcem-nos perquè la solidaritat –el nom nou de la caritat, segons Joan Pau II52– sigui entre nosaltres una realitat viva i expansiva.

9.3. La promoció d’una cultura de la vida i de l’amor
Els màrtirs testimonien la seva fe en la Vida per sempre, i per això no anul·len de cap manera la dimensió terrena del seu compromís per la vida i l’amor, sinó que des d’aquesta fe en la resurrecció miren de practicar encara més els deures de la justícia aquí a la terra. Els cristians d’avui, seguint el seu testimoniatge, hem de potenciar la cultura de la vida i la civilització de l’amor, tot el que porti creixement de les persones, respecte a la seva dignitat. El màrtir ens ajuda en tot el que representa la promoció d’una cultura de la vida. Els cristians hem de treballar per transformar la cultura de la mort, en la cultura de la vida; per capgirar l’obsessió pel tenir i pel consumir, en el desig de ser i d’estimar53.
Pensem que la vida és un do meravellós que s’ha de protegir des del primer moment de la concepció, fins a l’últim instant del seu acabament natural, i que, per això mateix, hem d’afavorir unes condicions en què aquesta vida pugui ser viscuda d’una manera digna i amb el màxim de qualitat. Pensem que allò que fa que la vida mereixi ser viscuda és l’amor que podem donar als altres i el que podem rebre dels altres. I això comporta unes exigències molt clares per a tot cristià. Així s’expressava Joan Pau II: “En les múltiples situacions en què estan en joc exigències morals fonamentals i irrenunciables, el testimoniatge cristià ha de ser considerat com un deure fonamental que pot arribar fins i tot al sacrifici de la vida, al martiri, en nom de la caritat i de la dignitat humana”.54
No val en qüestions importants com les pertocants a la vida distingir les esferes política i religiosa, el que seria públic i el que seria privat en un cristià. Certament que hi ha lloc per a una correcta laïcitat ben compresa, que distingeix bé els àmbits i les competències i respecta l’autonomia de les realitats temporals. Però sempre hem d’anar més enllà en l’amor, i deixar-nos il·luminar per la llum que ens donen els màrtirs que reflecteixen la de Crist, el rei dels Màrtirs, que a la Creu ensenya com hem de ser coherents amb els nostres principis fins a donar la pròpia vida, si calgués.
També el darrer segle ha vist el martiri de molts cristians compromesos amb els temes de la vida, o que han preferit donar vida abans de reservar-se-la per a ells. El testimoni de Sta. Joana Mª Baretta de Milà és colpidor perquè ella, metgessa, desestima la quimioteràpia que l’hauria pogut guarir d’un càncer però que hauria mort la seva filla en gestació. Era impressionant a St. Pere del Vaticà assistir a la seva canonització, unida a la del nostre sacerdot trempolí St. Josep Manyanet, a la qual assistia el marit de la nova santa i la seva filla, la que havia estat salvada pel sacrifici de la seva mare. Com ens estimulen aquests sants a ser més coratjosos i a no conformar-nos amb una moral del “tot s’hi val o del ningú no ho sabrà”... Déu ens veu mentre lluitem, i hi ha alegria al cel pel nostre amor sacrificat.


9.4. La lluita per la pau en el món

La pau és el gran repte pendent del segle XXI. Vivim en un món essen-cialment conflictiu, immers en guerres i tensions que es podrien evitar. També és veritat que, paral·lelament a això, ha crescut la consciència pacífica i el desig de pau en el món, desig que s’expressa de moltes maneres en la nostra societat. Els cristians, seguint l’exemple dels màrtirs, hem de ser instruments de pacificació en el món, hem d’introduir pautes de reconciliació i això només serà possible si, com diu Pau VI, treballem per la justícia i, a més a més, ens disposem a practicar el perdó i a desenvolupar una pedagogia de la reconciliació. Hem de confiar en la força de l’Esperit Sant que és capaç de pacificar tots els esperits.

Quan el nou beat màrtir Mn. Josep Boher diu als qui els anaven a matar, “jo us perdono en nom de tots”, posava el fonament més gran per a la pau, que és el perdó de l’enemic, i complia amb escreix el manament del Crist: “No us hi torneu contra el qui us fa mal... Estimeu els vostres enemics... Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial”55. La pau es construeix en el dia a dia recercant l’ordre volgut per Déu i només es donarà quan cadascú reconegui la pròpia responsabilitat per a promoure-la. Ser pacífics és tot un ideal de vida que ha de vivificar les relacions de família, socials, laborals i sociopolítiques. En temps de gravíssims atemptats terroristes ens adonem que la vida humana ha perdut tot valor, que ha passat a ser un mitjà per a pressionar, atemorir i fer fracassar l’entesa entre les persones i els pobles. Treballem per la pau i la justícia, cerquem la pacificació interior, bastim ponts de diàleg i de perdó, acollim les raons dels altres i cerquem el desarmament personal i social que ens faci viure en la justícia, el respecte pels drets de les persones, la llibertat religiosa i la promoció i defensa d’un autèntic i integral humanisme. Els màrtirs ens indiquen el camí lluminós cap a l’autèntica pau. Ells vencen perquè oposen la seva pacífica reacció davant la violència dels qui els agredeixen i maten. Però són ells els qui vencen. La pau sempre venç. “Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus”.56


9.5. La defensa de la creació com a obra de Déu

Finalment, vivim en un planeta greument amenaçat pel que fa al seu equilibri medioambiental. Els experts en la matèria i les grans conferències mundials sobre l’estat del planeta han advertit, en els últims decennis, de la fragilitat de la natura i de la necessitat de conservar-la i d’introduir polítiques medioambientals. Això reclama “un efectiu canvi de mentalitat que porti a adoptar nous estils de vida”.57 Els cristians estimem la naturalesa, perquè és creació de Déu i, en tant que creació, és el lloc de manifestació de la bellesa i de la unitat de Déu. El món es presenta a la mirada de l’home com a petjada de Déu.

Seguint l’exemple de sant Francesc d’Assís, ens sentim cridats a viure fraternalment en el món i a tenir cura de totes les criatures que hi ha en ell. Sabem que la persona és el cimal de la creació i, per això mateix, té la gran responsabilitat de senyorejar la creació i de tenir-ne cura perquè les generacions que vinguin després de nosaltres puguin fruir d’aquest món tan bell que Déu, en un acte d’Amor infinit, va crear del no-res, perquè poguéssim viure-hi. La bellesa pot ser un dels itineraris vers Déu, un lloc de trobada i manifestació de Déu en el cor de l’home.

El futur no està escrit. La força de l’Esperit ens impel·leix a santificar el món i a transformar-lo en un àmbit d’acollida, en un espai on sigui possible viure dignament. Contràriament al que hom podria pensar, l’Evangeli és força de futur i el món que ara se’ns obre al davant, reconeixerà també la seva grandesa.

Tots estem compromesos en la feina de transfigurar el món. Cada cristià des del seu carisma personal, des de la vocació que experimenta dins seu, està cridat a ser “sal i llum” en el món.


10. La sang dels nostres màrtirs serà llavor fecunda

La nostra Diòcesi d’Urgell en comunió amb tota l’Església Catòlica, confiem que l’entrega radical d’aquests germans nostres Mn. Josep Tàpies i sis companys màrtirs no ha estat, ni és, ni serà estèril. La sang dels màrtirs sempre ha estat fecunda per a les comunitats cristianes. Ho esperem i ho necessitem. Els ho hem de confiar humilment en les nostres pregàries ja que ells, des del cel, ens acompanyen i no ens obliden.

La fecunditat vindrà de moltes maneres. Els acompanyarem martirialment en les nostres personals circumstàncies. “No tots diu el Concili Vaticà II tindran l’honor de donar la seva sang física, d’ésser morts per la fe, però Déu demana a tots aquells qui creuen en Ell l’esperit de martiri, és a dir, tots hem d’estar disposats a morir per la nostra fe. Per més que no ens concedís el Senyor aquest honor, hem d’estar-hi disposats a fi que, quan arribi la nostra hora de donar comptes, puguem dir: Senyor, jo estava disposat a donar la meva vida per tu. I l’he donada, perquè donar la vida no és només quan maten algú; donar la vida, tenir esperit de martiri, és donar en el deure, en el silenci de la vida quotidiana, caminar donant la vida, com la mare que, sense esglai, amb la sensibilitat del martiri matern, dóna a llum, alleta, fa créixer, i envolta amb afecte el seu fill. És donar la vida”. Així s’expressava el bisbe màrtir Óscar Arnulfo Romero.58

Què ens deu demanar a nosaltres? Quines radicalitats necessita avui la vivència de l’Evangeli perquè la sembra sigui fecunda i el món cregui, perquè provoquem qüestions de sentit profund i puguem anunciar la nostra fe amb alegria?

Mentre tenim temps, visquem-lo com un temps propici que Déu ens envia. Un do de gràcia. Una oportunitat de creixement i de donar glòria a Déu. Convé que sigui una oportunitat nova per a créixer en el camí de la fe, per a viure compromesament la nostra vida: al si de la família, del treball, de la pròpia parròquia i comunitat cristiana, de la vida del poble i de la societat que és la nostra.

El Papa Joan Pau II ens exhortava: “No es tracta d’inventar un nou programa. El programa ja existeix. És el de sempre, recollit per l’Evangeli i la Tradició viva. Se centra, en definitiva, en Crist mateix, al qual cal conèixer, estimar i imitar, per viure en ell la vida trinitària, i transformar amb ell la història fins al seu acompliment en la Jerusalem celestial (NMI 29). I la realització d’aquest programa d’un nou vigor de la vida cristiana passa per l’Eucaristia”.59 Cadascú sabent que està cridat a acollir i a fer fructificar els “talents” que Déu li ha posat a les mans, vivint el do de la joia pasqual, amb l’aliment de la doble taula de la Paraula i de l’Eucaristia, com a força per al camí de la vida, fins al trobament definitiu amb el Senyor.

La força per a testimoniar amb coratge la fe ens vindrà de l’Eucarisita. Com hem d’estimar l’Eucaristia i fer-la el centre de la nostra vivència del diumenge. “Sense Eucaristia no és diumenge!” hem reflexionat llargament a la nostra Diòcesi d’Urgell a totes les parròquies. I l’Eucaristia és el que dóna origen a la Parròquia, que tenen el seu centre en la celebració eucarística. D’ella brolla la missió i a ella retornem amb l’adoració. Ella ens dóna l’Esperit Sant que ens ha de sostenir en els combats de la vida.

“Nosaltres celebrem l’Eucaristia amb la consciència que el seu preu fou la mort del Fill, el sacrifici de la seva vida, que en ella resta present. (...) Però també sabem que d’aquesta mort en sorgeix la vida, ja que Jesús la va transformar en un gest d’oblació, en un acte d’amor, transformant-la profundament: l’amor ha vençut la mort. En la santa Eucaristia, des de la creu ens atreu a tots cap a Ell (Joan 12, 32) i ens converteix en sarments del cep, que és Ell mateix. Si ens mantenim units a Ell, llavors donarem fruit també nosaltres, llavors ja no donarem el vinagre de l’autosuficiència, del descontentament de Déu i de la seva creació, sinó el bon vi de l’alegria en Déu i de l’amor al proïsme”60.

I, finalment, recordem que “no estem mai sols”, com ens va proclamar amb força el Papa Benet XVI en la seva primera homilia a la Plaça de Sant Pere. Crist ens acompanya a través del seu Esperit Sant. Acollim amb humilitat i reverència l’Esperit de Crist i deixem-nos portar pel seu alè de llibertat i el seu foc de caritat ardent. Hem d’esdevenir tots més espirituals. Cuidar la vida espiritual, és deixar-se guiar per l’Esperit. Aquell do del Pare i del Fill que habita dins nostre i silenciosament ens va guiant vers la plenitud de la veritat i ens va transformant en amics de Déu i imatges de Crist. Ell ens dóna les paraules adients i ens fa valents en els combats de la fe. Pel baptisme i la confirmació s’ha fet company invisible però real de la nostra vida per sempre. No estem mai sols, ja que Ell ens acompanya. I l’Eucaristia ens el regala de nou perquè ompli de goig tota la nostra vida. Deixem-nos portar per l’Esperit, que tot ho fa nou, i sortim amb renovades forces a anunciar a tots els pobles la veritat de Crist, el Salvador del món.


Conclusió

Estimats preveres, diaques, religiosos i religioses, laics i laiques, homes i dones de bona voluntat, no tinguem por, siguem receptius a la força de l’Esperit Sant que treballa dins de nosaltres.

La beatificació dels preveres màrtirs d’Urgell a Roma el 29 d’octubre de 2005 ens ajuda a recuperar i a conservar la memòria dels cristians sacrificats martirialment al nostre Bisbat i a d’altres parts de Catalunya i del món. Joan Pau II ens ho recordava així: “A finals del segon mil·lenni, l’Església s’ha convertit de nou en l’Església dels màrtirs”61. Ell mateix va voler que les Esglésies locals féssim tot el possible per conservar la memòria viva dels qui han sofert el martiri, els nous màrtirs, que ens ajuden amb el seu exemple d’amor i de fidelitat al Senyor crucificat.

La seva beatificació s’escapa de tota polèmica i encara més de cap utilització interessada o partidista. Josep Tàpies i els seus companys sacerdots màrtirs foren uns homes pacífics, perseguits i que van sofrir la mort pel simple fet de ser sacerdots catòlics. Foren aparentment vençuts, però van demostrar una inusual fortalesa espiritual i moral. Per tal de salvar les seves vides o assegurar-se la seva supervivència, no van renunciar a la seva fe ni a les seves pròpies conviccions, servint fins al final els qui tenien confiats com a pastors dins l’Església diocesana. Demostraren una força nova, gran, inexplicable amb la pura raó, que els atorgava una grandesa espiritual que encara ens captiva avui. Perquè és la gràcia que ve el cel, la força amorosa del Déu totpoderós en l’amor, que es mostra feble a la Creu del seu Fill, però triomfant en la seva Resurrecció.

Nosaltres els volem exaltar, units al centenar llarg de preveres màrtirs del nostre Bisbat durant aquella guerra incivil i fratricida, i a tants religiosos i laics que també van donar la seva vida, perdonant i estimant. Caldria que els valoréssim més i que mai no els oblidéssim. Ara ja –i molt més en el futur– seran tinguts com la millor collita de la nostra Església diocesana al segle XX.

Aquests testimonis de la fe no esborren els mèrits que puguin tenir altres persones que, fidels a les seves conviccions, també van sofrir repressions i persecucions per les seves idees. Cal reparar en el que convingui la seva memòria. La beatificació dels uns no va contra els altres, ni contra ningú, i menys encara contra els qui també van perdre la vida en aquelles tràgiques circumstàncies.

La seva beatificació vol oferir la bellesa magnífica de les seves vides a un món que necessita bellesa i exemplaritat humanes, raigs de bondat divina enmig del dolor de la quotidianitat sense esperança que molts han de suportar i de la lletjor obscura del nihilisme que avui veiem tan exaltat. Els nostres màrtirs lliuraren les seves vides humanes molt belles, molt bones, molt santes i oferiren al món la bellesa que es fa admirar, que atreu, que marca el camí vers Déu. Ells són punts de llum, de la llum de Déu, que amb la seva gràcia els ha fet brillar entre nosaltres, i ara ens marquen el bon camí de la realització humana plena. Només l’amor salva el món. I són dels nostres, com nosaltres.

Els màrtirs han lluitat contra el mal i hi han perdut aparentment la vida. Hi ha una estreta vinculació entre el martiri i la Passió del Crist. I això ens ha de portar a interrogar-nos sobre les nostres pròpies responsabilitats davant del mal, els odis i la violència, per convertir-nos i demanar l’ajuda de Déu per caminar per camins de pau.

En el segle dels drets humans i de la llibertat, el martiri i les pe