Religió sí, religió no: importància d'una educació completa

Jean Jaurès (1859-1914), capdavanter socialista francès i ateu declarat, exposava en una preciosa carta al seu fill la importància del coneixement del fet religiós per a la seva formació humana: "Benvolgut fill, em demanes un justificant que t'eximeixi de cursar la religió... Aquest justificant, benvolgut fill, no l'envio ni l'enviaré mai... Tinc convicció decidida que la teva educació i la teva instrucció siguin completes, i no ho serien sense un estudi seriós de la religió... perquè la religió està íntimament unida a totes les manifestacions de la intel•ligència humana; és la base de la civilització... No cal ser un geni per a comprendre que només són veritablement lliures de no ser cristians aquells que tenen facultat per a ser-ho, doncs, en cas contrari, la ignorància els obliga a la irreligió".

També Régis Debray, ministre socialista francès i militant històric de moltes de les causes de l'esquerra anti-globalització, proposa la reintroducció en l'ensenyament públic «del fet religiós», estimant que la religió i la seva projecció en la història, la geografia i la cultura són una part decisiva de la vida humana. Régis Debray resumeix d'aquesta manera les conclusions del seu informe dirigit al ministre d'educació: «No és possible entendre la gran pintura renaixentista si no es coneix la història de Josep, Maria, i el seu fill, Jesús. Algú que visiti un gran museu, no sabrà què està contemplant davant d'un Sant Sebastià: es tracta d'un cow-boy crivellat de fletxes índies? Per a comprendre un Magnificat de Bach, o un Te Deum de Charpentier, cal saber què és i de què tracta... ». Debray continua: «L'estudi del fet religiós no és més que la prolongació dels ensenyaments fonamentals. Un mitjà, com un altre, de conèixer-nos millor. No es pot accedir al terreny de l'actualitat més dramàtica, la geografia i els conflictes contemporanis sense el coneixement de l'expansió i el lloc de les religions en l'espai i la geografia política».

He aportat el testimoni de dos personatges gens sospitosos d'apologisme religiós i molt menys cristià. I ho he fet perquè som molts els que creiem, fermament, que la formació religiosa i moral, integrada en el currículum escolar, col•labora a la finalitat educativa de formar persones responsables, conscients, crítiques i lliures; aporta als alumnes elements per a fonamentar la seva pròpia cosmovisió i el seu sistema de creences i valors, dintre del respecte a la seva llibertat i autonomia personal; els capacita per al respecte i diàleg amb altres creences presents en la nostra societat pluralista; possibilita un equilibri entre el desenvolupament espiritual, psicològic i cultural de l'alumne, en el seu propi context històric i ambiental, i ajuda a comprendre el nostre patrimoni cultural i artístic. ¿Com entendre la nostra història i les seves arrels sense el fet religiós? Algú considera que aquests objectius desglossats són irrellevants i insignificants?

L'oferta i la presència normal de l'ERE -Ensenyament Religiós Escolar- a l'escola, no hauria de ser una qüestió ideològica, sinó un dret fonamental dels pares, de cara a l'educació integral de llurs fills, ja que els valors espirituals formen part essencial del desenvolupament de la persona, com recull l'article 27-3 de la Constitució: "Els poders públics garanteixen el dret que assisteix als pares per tal que els seus fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d'acord amb les seves conviccions". No podem obviar aquesta part de l'esser humà. L'ERE és bàsic per a la comprensió de la nostra cultura, la nostra història i la nostra societat... més enllà de les creences religioses de cada persona.

Algunes crítiques interessades a l'assignatura de Religió han estat formulades dient que l'escola no és el lloc de la catequesi, i que la religió no pot ser una disciplina acadèmica. D'acord que classe de religió i catequesi no s'han d'identificar i que l'àmbit propi de la catequesi com a vivència de la fe és la comunitat parroquial i la família. Però la classe de Religió té una finalitat específicament cultural i, essent com és una exposició científica i raonada del fenomen religiós en general i del cristianisme en particular, té el seu lloc adient en l'àmbit escolar com una assignatura que sense penalitzacions puguin escollir lliurement els pares i els alumnes.
A Europa hi ha, realment, un bon nombre de sistemes escolars. Cada sistema s'ha anat construint a partir d'un acord tangible que ha donat resposta a inquietuds socials, culturals, econòmiques, etc. La presència de l'ensenyament religiós a l'escola és reconegut i facilitat en tots els sistemes educatius europeus. L'excepció, la rara avis, és el sistema francès.

En aquest moment, el Copríncep Sarkozy planteja la importància de la formació religiosa, i ens proposa, a més, una "laïcitat positiva", que segons ell és una "invitació al diàleg, a la tolerància i al respecte". Aquesta idea ha estat rebuda positivament, tant des d'ambients religiosos (de diverses religions) com en entorns més aviat indiferents o no creients. El president francès afirma que les religions, en particular la religió cristiana, són "patrimonis vius de reflexió i pensament", de manera que seria "una bogeria privar-nos d'elles".

És cert que l'ERE és oferta des de la llibertat, i que tothom hi té accés sense traves, però ¿no ens convida la nostra realitat actual, amb pocs ideals referents dels joves, a valorar la religió a l'escola com una oportunitat? ¿no és el moment de donar a conèixer els grans valors i interpretacions de la vida humana? ¿d'estimar les pròpies arrels culturals? ¿no és un moment òptim per a educar els infants i adolescents en els valors del diàleg intercultural i intereligiós? ¿ho pensen prou els pares i els professors o caiem en els tòpics educatius sense gens d'autocrítica?

És l'hora de parlar-ne sense embuts i sense trampes. No imitem el que sigui depassat. Mirem endavant pel que fa al fet religiós. Busquem el millor per al nostre país: un sistema educatiu que esperoni els alumnes a obrir les portes a un coneixement intel•lectual i cultural bàsic, que afavoreixi les demandes més grans de les famílies en aquest inici del segle XXI amb rigor acadèmic, sentit crític i sempre oberts al diàleg, perquè sense diàleg no hi ha educació.

Mn. Pepe Chisvert i Villena
Delegat Episcopal d'Ensenyament