Assumir un compromís definitiu pels drets humans

Fa tres mesos, el Papa Francesc va dir solemnement a Cartagena d’Índies (Colòmbia): “La historia ens demana assumir un compromís definitiu en defensa dels drets humans, aquí, a Cartagena d'Índies, lloc que vostès han triat com a seu nacional de la seva tutela... Si Colòmbia vol una pau estable i duradora, ha de donar urgentment un pas en aquesta direcció, que és aquella del bé comú, de l'equitat, de la justícia, del respecte de la naturalesa humana i de les seves exigències”. Val per a tot el món aquest programa, i avui podríem renovar aquest compromís, ja que avui, dia 10 de desembre, s’escau, precisament, el Dia Internacional dels Drets Humans. Fou aquest dia del 1948, quan l'Assemblea General de les Nacions Unides, reunida a París, aprovà i proclamà la Declaració Universal dels Drets Humans. Es tracta d'un document amb un Preàmbul i 30 Articles amb els drets de caràcter religiós, civil, polític, social, econòmic i cultural, on se subratllen els drets humans considerats bàsics i que s'apliquen, sense excepció, a tots els éssers humans. Avui dia ja s’han convertit en llei internacional i estan incorporats, per exemple, a la legislació fonamental espanyola i andorrana, que els tenen com una de les fonts del seu dret. Es tracta d'un document d'obligat compliment per tots els estats membres de la comunitat internacional, però el gran repte és si s’estan complint en la pràctica. Per tal de vigilar-ho, l'any 2006 es va crear en el sí de les Nacions Unides un organisme especial anomenat “Consell de Drets Humans de les Nacions Unides”. La Declaració és el document traduït a més idiomes del món, només superat pel llibre de la Bíblia.

Sense anar a l’evolució i formulació del dret natural ja des de l’Edat Mitjana i Moderna, es pot dir que l’actual Declaració té uns precedents com la Bill of Rights o carta de drets que va adoptar el Parlament d'Anglaterra (1689), la declaració de drets de la constitució dels Estats Units (Bill of Rights de 1787) i la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà que va adoptar el 1789 l'Assemblea Nacional Constituent francesa. I resumint la seva adopció i acceptació en l’Església podríem dir que és Joan XXIII qui, a la seva famosa encíclica “Pacem in Terris”, assumeix la llibertat de consciència i fa possible l’acceptació eclesial dels drets humans, que després trobarà el seu lloc al magisteri del Concili Vaticà II, Pau VIè., Joan Pau II i Benet XVI, fins arribar a la resumida contundència del Papa Francesc.

El Catecisme de l’Església Catòlica ensenya: “El bé comú inclou tres elements essencials: el respecte i la promoció dels drets fonamentals de la persona; la prosperitat o el desenvolupament dels béns espirituals o temporals de la societat; la pau i la seguretat del grup i dels seus membres” (CEC n. 1.925). I el Papa Joan XXIII ensenyava: “En l'època actual es considera que el bé comú consisteix principalment en la defensa dels drets i deures de la persona humana. D'aquí que la missió principal dels homes de govern hagi de tendir a dues coses: d'una banda, reconèixer, respectar, harmonitzar, tutelar i promoure aquests drets; d'una altra, facilitar a cada ciutadà el compliment dels seus respectius deures. Tutelar el camp intangible dels drets de la persona humana i fer-li suportable el compliment dels seus deures ha de ser ofici essencial de tot ens públic” (Pacem in Terris 60). Us convido a fer nostre el programa d’acció social basat en el compromís definitiu en defensa dels drets humans, element essencial avui de la Doctrina Social de l’Església.

“Consoleu, consoleu el meu poble” (Is 40,1)

1.- El Senyor arriba! Ell ve novament a “consolar el seu poble”, en la profunda expressió del profeta Isaïes: “Consoleu, consoleu el meu poble” (Is 40,1), amb la qual també comença el famós Oratori del Messies de G.F. Händel (1685–1759). És l’Advent. Déu envia el seu Fill per consolar-nos. I necessitem tant el consol de Déu! Vetllem, esperem-lo, obrim-li les nostres vides perquè ens les ompli de consol, de perdó, de llum, de pau, i perquè ens uneixi amb Ell per a servir, fent en tot la voluntat del Pare. “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell i ell amb mi” (Ap 3,20). El Senyor ve amb el do de la consolació i la missió de consolar els altres. Per fer experiència de la consolació cal un cor obert, el cor dels pobres en l’esperit (cf. Mt 5,3), i no el cor tancat dels injustos. “La consolació és do i és servei. Per ser consolat és necessari reconèixer estar necessitat... Només així el Senyor ve, ens consola i ens dóna la missió de consolar els altres. I no és fàcil tenir el cor obert per rebre el do i fer el servei, les dues alteritats que fan possible la consolació”, explica el Papa Francesc.

2.- Aquest diumenge en què comencem a proclamar un nou cicle de lectures bíbliques dominicals, valorem la sembra oportuna, pacient i constant de la Paraula de Déu que el Sembrador Jesús va realitzant cada vegada que ens reunim per a la fracció del Pa. Per això els Bisbes de Catalunya, a proposta de l’Associació Bíblica de Catalunya, demanem que en aquest diumenge de la Paraula es doni major relleu a la Litúrgia de la Paraula i al llibre dels Evangelis del qual anem pouant la nostra força i la presència del Senyor, que ens parla amatent i fidel, per la força de l’Esperit Sant. Els qui escolten la Paraula de Déu i la posen en pràctica són els veritables deixebles del Crist. El Papa Francesc recentment ha dit: “Escoltar i posar en pràctica la Paraula, això és la vida cristiana, res més. És ben senzill. Potser nosaltres ho hem complicat, amb moltes explicacions que ningú no entén, però la vida cristiana és això: escoltar la Paraula de Déu i practicar-la". Estimem, doncs, la Bíblia, llegim-la, preguem-la, que ens acompanyi sempre i que ens n’aprenguem fragments de memòria perquè donin sentit i llum a la nostra vida, i estiguin sempre en el nostre cor.

3.- També en aquest temps d’Advent fixem la mirada sobre la Verge Maria Immaculada, aquella noia de Natzaret, humil i sens pecat, tota pura, tota de Déu, que escoltava i posava en pràctica el que venia de part de Déu. I que quan se li demanà que fos la Mare del Redemptor, no dubtà gens, i ofrenà el seu sí, generós, disponible, ple de fe i de caritat envers el poble sant i envers tota la humanitat necessitada de redempció. Ara li ho agraïm, sabent que Ella és “l’honor del nostre poble”, la fidel serventa del Senyor, la que totes les generacions proclamem benaurada, perquè el Senyor obra meravelles en Ella, perquè ha fet possible l’Encarnació del Fill de Déu. Tenint els ulls fits en la Mare celestial Immaculada, preparem-nos per a la festa del Nadal, amb la pregària, la reconciliació sacramental, la penitència, la lectura de la Paraula de Déu i la caritat solidària envers els pobres i els qui ens necessiten. Busquem la pau i fem les paus si tenim algun racó enfosquit per les ferides de la vida... Déu arriba, amb el seu consol. Obrim-nos amb humilitat a la seva gràcia! Bon Advent!

Hosanna a Crist, que venç i regna des de la Creu!

L’Església vol que el final de l’any litúrgic que s’escau aquest diumenge sigui un cant de glòria a Jesucrist, el Rei de l’univers, que recapituli tot l’any litúrgic i la vivència del Misteri pasqual de Crist, el Salvador de tota la humanitat. “Hosanna a Jesucrist!”, cridem els seus seguidors el diumenge de Rams o de la Passió. Hosanna significa “Veniu a ajudar-nos!”, “Doneu-nos la salvació!”. Era i és una pregària de súplica i un crit de lloança a Déu. Ho van proclamar els infants dels hebreus i ho continuem fent nosaltres: supliquem i lloem el Rei de tot l’univers i de la història, el que dóna la vida en rescat de tots els homes i dones del món. I fou aquest crit de lloança i de victòria el que acompanyà i sostingué la fe de molts màrtirs en les persecucions: Visca Crist Rei! Cantem-ho també avui nosaltres amb el conegut i antiquíssim cant de les “Laudes Regiae” de la litúrgia papal, “Christus vincit...”, dedicades al Senyor: “Crist venç, Crist regna, Crist impera, Crist ahir i avui, i per sempre!”.

Aquest Jesús que venç, regna i impera, no ens equivoquem, ho fa des de la Creu. Amb la seva humiliació, ja que “es va fer no res, s’abaixà i es féu obedient fins a la mort i una mort de Creu, i per això Déu l’ha exalçat” (Fil 2,7.9). Aquest Jesús Rei ens diu: Vine amb Mi, segueix-me fins a donar la teva vida com Jo, estima molt, del tot; el meu Pare no t’abandonarà mai, ni que t’arribés una gran creu com la meva... No t’espantis per les creus que trobaràs. Jo he vençut el món. Després de Mi, qui mori amb fe i confiança, viurà; qui estimi, no quedarà oblidat; qui demani perdó, serà sempre escoltat; per a tots he anat a preparar-vos estada eterna... Així ens vol atreure Jesús Salvador al llarg de tot l’any, en l’Eucaristia i en la vida quotidiana, en el servei i en els gestos més insignificants d’amor. Tot això ho recordem amb agraïment i acció de gràcies en el diumenge darrer de l’any litúrgic. Diguem-li també nosaltres, sense vergonya, amb amor agraït: Hosanna, Senyor! Gràcies per la teva mort redemptora! Recorda’t de nosaltres, salva’ns i dóna’ns vida per sempre!

Tots els nostres sofriments Jesús se’ls fa seus, i els omple de llum i de sentit: sofrir amb amor, és vèncer. I anar donant la pròpia vida per amor, és regnar, és viure-la de debò. Servir serà regnar. Potser aquestes veritats xoquen amb la manera de veure les coses que bastants tenen, ofegats en una nova mentalitat pagana, on compten poc les persones i molt en canvi el tenir i l’individualisme. Reaccionem! No podem plegar-nos a una vida sense fe i sense amor, oblidant-nos de Déu i del pròxim. Ens cal “acollir el Regne de Déu”, “entrar en aquest Regne”, que ja és enmig nostre...

Avui el Senyor ens atreu, de nou, cap a una gran lliçó: la del seu amor fins a l’extrem. I un amor que durarà sempre, que és etern i que farà justícia als pobres i als qui en aquest món han sofert les injustícies. Una lliçó que només s’aprèn i es va entenent, en la mesura que es va practicant. Ningú com Jesucrist no ens ha estimat mai tant, sense condicions, refent-nos de les nostres ferides i pecats, obrint per a nosaltres el camí de l’esperança i de la vida. I sabem que només des de Crist, l’home nou, s’esclareix el misteri de la persona i s’il·lumina l’enigma del dolor i de la mort (cf. GS 22).

La pobresa està al cor de l’Evangeli

En finalitzar l’Any jubilar de la misericòrdia, el Papa Francesc disposà que, com a signe concret d’aquell Any Sant, se celebrés a tota l’Església, la Jornada mundial dels pobres, el diumenge anterior a la solemnitat de Crist Rei. I avui la celebrem per primera vegada. Ha de ser una Jornada que ajudi les comunitats cristianes i cada batejat a reflexionar sobre la pobresa que està al cor de l’Evangeli i sobre el fet que hem de posar els pobres en el centre del nostre interès. Pobres de tots els tipus de pobreses, perquè no és només la pobresa material la que fa malbé la persona humana, són també les carències d’amistat i d’amor, les manipulacions dels qui menys tenen, la seva utilització com a mercaderia. La pobresa “és fruit de la injustícia social, la misèria moral, la cobdícia d'uns pocs i la indiferència generalitzada”, diu el Sant Pare Francesc. Si traguéssim la pobresa de l'Evangeli, no es comprendria res del missatge de Jesús, perquè Ell s’ha identificat amb els petits i els pobres, i ens jutjarà a partir de les obres de misericòrdia (cf. Mt 25,31-46).

El fonament de la "teologia de la pobresa" és que Jesucrist que era ric, es féu pobre, i es va abaixar per nosaltres. La pobresa cristiana no és una ideologia. Jesús proclamà “Benaurats els pobres en l’esperit" (Mt 5,3) perquè comprenguéssim que hem de deixar-nos enriquir per la pobresa de Crist i no voler ser rics amb altres riqueses que no siguin les de Crist. Quan ajudem els pobres, convé que els ajudem del que és nostre i no del que és superflu, perquè reconeixem que els pobres ens enriqueixen, ja que Jesús ha dit que Ell mateix està en el pobre.

«Fills meus, no estimem amb frases i paraules, sinó amb obres i de veritat» (1Jo 3,18). Aquest és el lema que el Papa Francesc ens dóna per a aquesta Jornada mundial dels pobres d’enguany, que té com a objectiu, en primer lloc, estimular els creients perquè reaccionem davant la cultura del descartar i del malbaratament, fent nostra la cultura de l’encontre. Alhora, la invitació està dirigida a tots, independentment de la seva confessió religiosa, perquè ens disposem a compartir amb els pobres a través de qualsevol acció de solidaritat, com a signe concret de fraternitat. Déu va crear el cel i la terra per a tots; i no podem trair el do original destinat a la humanitat sense cap exclusió. Per als deixebles de Crist, la pobresa és sobretot vocació a seguir Jesús pobre, caminar rere d'Ell i amb Ell, pel camí que porta a la felicitat del Regne del cel.

El Document dels Bisbes de la CEE del 2015 “Església servidora dels pobres” acaba fent unes propostes esperançadores des de la fe:  1. Promoure una actitud de contínua renovació i conversió; 2. Conrear una sòlida espiritualitat que doni consistència al nostre compromís social; 3. Recolzar-se en la força transformadora de l'evangelització; 4. Aprofundir en la dimensió evangelitzadora de la caritat i de l'acció social; 5. Promoure el desenvolupament integral de la persona i afrontar les arrels de les pobreses; 6. Defensar la vida i la família com a béns socials fonamentals; 7. Afrontar el repte d'una economia inclusiva i de comunió; i 8. Enfortir l'animació comunitària. Són tot un programa per a donar consistència a l’amor i el servei dels pobres.