25 anys del Catecisme de l’Església Catòlica

Fa 25 anys, l’11 d’octubre de 1992, el Papa sant Joan Pau II amb “Fidei depositum” aprovava i regalava a l’Església “El Catecisme de l’Església Catòlica”, un dels textos més importants que dimanen del Concili Vaticà II, que expressa i formula el tresor de la fe de l’Església. En temps difícils de “dictadura del relativisme” (Benet XVI) el Catecisme ha estat i és el lloc de referència de la fe de l’Església i regla segura dels seus ensenyaments.

El Catecisme va ser fruit d'una amplíssima cooperació. La seva redacció va durar 6 anys per part una comissió que va presidir el Cardenal Joseph Ratzinger i que va elaborar el text, va ponderar les modificacions i va examinar les observacions de nombrosos teòlegs, exegetes, experts en catequesi, i, sobretot, dels bisbes del món sencer. Es pot dir que el Catecisme va ser el fruit d'una col·laboració de tot l'Episcopat de l'Església Catòlica, i testifica, així, la naturalesa col·legial de l'episcopat i la catolicitat de l'Església.

Presenta amb fidelitat i de manera orgànica la doctrina de la Sagrada Escriptura, de la Tradició i el Magisteri de l'Església, així com de l'herència espiritual dels Pares i Sants. Té en compte, també, les declaracions doctrinals inspirades per l'Esperit Sant i il·lumina amb la llum de la fe les situacions noves i els problemes que en altres èpoques no s'havien plantejat encara. Té quatre parts: Credo; Litúrgia, amb els sagraments en primer lloc; l'actuar cristià, exposat a partir del Decàleg; i, finalment, la pregària cristiana. Les 4 parts estan relacionades entre si: el misteri cristià és l'objecte de la fe (1ª part); aquest misteri és celebrat i comunicat en les accions litúrgiques (2a part); és present per il·luminar i sostenir els fills de Déu en el seu obrar (3a part); inspira la nostra pregària, l'expressió principal és el "Pare nostre", i constitueix l'objecte de la nostra súplica, la nostra lloança i la nostra intercessió (4a part).

Els Bisbes de Catalunya dèiem en el document “Transmetre el tresor de la fe” (2013) que els esforços realitzats per comunicar l’Evangeli i educar la fe de la manera que en cada moment ha semblat més adequada han estat ben importants a Catalunya i han comptat amb el servei generós de molts cristians. A l’hora de fer balanç, alguns podrien fer seva la lamentació de Simó: «Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem agafat res!» (Lc 5,5). Avui no sols palpem la dificultat de transmetre la fe, sinó que a més ens preguntem què és el que no hem fet prou bé, perquè el testimoni i l’anunci donats tantes vegades, semblen infructuosos. No obstant això, lluny de caure en la inacció, el pessimisme o el tancament, tots continuem sentint que la missió encomanada per Jesús a la seva Església és ben viva i que aquesta, lluny de cap ambició terrenal, “sols desitja una cosa: continuar, sota el guiatge de l’Esperit Defensor, l’obra mateixa de Crist que vingué al món a donar testimoni de la veritat, a salvar i no a condemnar, a servir i no pas a ser servit” (GS 3).

Renovem l'acollida del Catecisme amb esperit de comunió i usem-lo assíduament per anunciar la fe. És text de referència segur i autèntic per a l'ensenyament de la doctrina catòlica, i sobretot per a l'elaboració dels catecismes locals. S'ofereix a tot aquell que ens demani raó de l'esperança que tenim (cf. 1Pe 3,15) i que vulgui conèixer el que creu l'Església Catòlica.

Claretians, “Missioners fins a la fi”

El proper dissabte dia 21, a la basílica de la Sda. Família de Barcelona, celebrarem amb molta alegria la beatificació de 109 màrtirs de la persecució religiosa durant la guerra civil espanyola, els Claretians P. Mateu Casals, prevere, Teòfil Casajús, estudiant i Ferran Saperas, germà, amb altres 106 religiosos. Entre ells hi ha el P. Xavier Morell i Cabiscol, nascut a Albesa, a la nostra Diòcesi d’Urgell, el 20 de gener de 1910 i batejat al cap de tres dies, que professà com a religiós claretià el 1927 i fou ordenat sacerdot a Barbastre el 19 d’abril de 1936, pocs mesos abans de donar la vida afusellat al cementiri de Lleida, la nit del 20 al 21 d’agost de 1936. Fou enterrat a la fossa comuna.

El grup d’aquests 109 màrtirs pertanyien a les Comunitats Claretianes de Cervera-Mas Claret i Solsona (60), de Barcelona (8), de Sabadell (8), de Lleida (11), de Vic i Sallent (15). De fora de Catalunya la causa inclou els màrtirs de Castro Urdiales a Santander (3) i de València (4). Al Mas Claret de Cervera, l’Aplec Martirial en memòria dels 19 màrtirs que hi van ser assassinats l’octubre de 1936 és ben viva. El P. Provincial Ricard Costa-Jussà va destacar que el testimoni de perdó dels màrtirs només s’explica perquè “van tenir l’experiència de sentir-se estimats per Déu” i perquè “només podem sentir veritablement el perdó, si realment hem estat estimats”. Aquesta és l’experiència que van tenir el màrtirs i que hauríem d’imitar avui: “la invitació de Jesús a viure l’amor fins a l’extrem, demanant-nos que no perdonem una vegada, sinó 70 vegades 7”.

El P. Xavier Morell, fill de Josep i Antònia –pagesos-, tenia altres dos nois germans. De ben jovenet ja cursà els estudis a Vic i Solsona, professà i després de l’ordenació presbiteral fou destinat a Lleida on arribà el 25 juny de 1936, el seu primer i únic destí. L’havien orientat a la predicació i la catequesi, i era observant i pietós. Fou detingut i portat a la presó de Lleida el 21 de juliol, on pogué encara escriure 2 cartes. En una als seus pares els explica el seu estat d’ànim i la seva disposició al martiri, la gran gràcia que Déu li concedeix. Els diu:

“Molt estimats i recordadíssims pares: Déu vos guard. Des de la presó estant, potser a uns moments només de lliurar la meva ànima a Déu, vull adreçar-me a vosaltres per tal de dir-vos que moro content i gustós oferesc la meva vida i totes les meves il·lusions missioneres per complert i total regnat a Espanya del Sagrat Cor de Jesús i del puríssim Cor de Maria. No us apesareu pel meu destí, que és gloriosíssim com és donar la sang per Jesucrist. Alegreu-vos-en! que ja podeu contar un fill vostre màrtir; màrtir per la Religió i màrtir per la Pàtria, i sóc màrtir perquè només per ésser religiós estic pres i per ésser religiosos n’acaben de caure tres companys meus. No us penséssiu que tinc por: ara més que mai dono gràcies a Déu per haver-me fet religiós i sacerdot. Religiós sacerdot màrtir de Jesucrist!!! voleu major glòria? Ara més que mai, estimadíssims pares, pensaré sempre en vosaltres del cel estant i tindreu un poderós advocat davant de nostre Senyor. Us escric enmig del pànic i del tot tremolós. Perdoneu-me, que no puc més. Al cel us espero a tots sense faltar-ne ni un. Escrigueu aviat als meus Superiors a qualsevol casa que vosaltres tingueu coneguda i sapigueu que hi viuen encara per tal que es facin per a la meva pobra ànima els sufragis de Regla perquè Déu es compadeixi dels meus pecats i em donguin el descans etern. Coratge!!!... Que tot sigui a glòria de Déu i bé de la nostra pàtria. Amb Déu siau… i fins al cel!!!... Afectíssim fill vostre en Jesús i Maria. Xavier,CMF.” Donem gràcies a Déu i lloem-lo pel testimoni lluminós d’aquest màrtir, honor d’Albesa, “Missioner fins a la fi!”

Octubre, mes missioner

«La missió vers els qui encara no coneixen la fe (ad gentes) és com una gran i immensa obra de misericòrdia tant espiritual com material». Així parla el Papa Francesc sobre les Missions. L’Església és essencialment missionera i testimoni de misericòrdia, i per això, diu el Papa, «tots estem convidats a “sortir”, com a deixebles missioners, oferint cada un els seus propis talents, la seva creativitat, la seva saviesa i experiència per portar el missatge de la tendresa i de la compassió de Déu a tota la família humana».

Actualment hi ha uns 500 missioners catalans escampats pel món, i uns 12.000 provenen de tot Espanya, que han marxat per arrelar-se en els seus nous països i llengües d’adopció, que anuncien i serveixen amb l’amor de Crist i per amor de Crist. La majoria són religiosos i religioses, però també hi ha sacerdots diocesans, i actualment també molts laics i moltes famílies senceres, que han “sortit”, com Abraham (cf. Gn 12,1). Ens en podem sentir ben orgullosos. Fa un any, la jove missionera catalana Isa Solà, religiosa de Jesús Maria, va ser assassinada a Haití i l’impacte tan gran de la seva vida compromesa i alegre, ens va tornar a posar al davant dels ulls tota la immensa tasca que els missioners desenvolupen calladament, arreu del món. Sobretot en llocs difícils i perillosos, i no en volen pas marxar. Des de la seva missió, interpel·len la nostra fe i les nostres actuacions, el nostre estil de vida i les nostres riqueses que ens afebleixen la sensibilitat. Déu reclama que “sortim” per anar als altres, als germans, i oferir-los un testimoni humil però coherent de la nostra fe en Jesucrist, i una solidaritat efectiva en els problemes i carències que puguin estar vivint. Anunciar la misericòrdia de Déu, que és el cor de l’Evangeli, i intentar que arribi arreu del món, a tota persona. «Tots els pobles i cultures tenen el dret a rebre el missatge de salvació, que és do de Déu per a tots», escriu el Papa Francesc, i destaca que «això és més necessari encara si tenim en compte la quantitat d'injustícies, guerres, crisis humanitàries que esperen una solució. Els missioners saben per experiència que l'Evangeli del perdó i de la misericòrdia pot portar alegria i reconciliació, justícia i pau».

Quan mirem les col·lectes per a les missions, els números parlen de generositat solidària de la nostra Església d’Urgell envers les Esglésies joves dels països de missió, amb tantes i tan diverses carències i necessitats educatives i pastorals. La Jornada Mundial Missionera, Domund, promoguda per l'Obra Pontifícia de Propagació de la Fe fou creada el 1926, «per auxiliar les comunitats cristianes necessitades i per enfortir l'anunci de l'Evangeli d’un cap a l'altre de la terra».

Convé que tots esdevinguem més missioners, ja que actualment ens adonem que la missió comença ben a prop, potser en les nostres mateixes famílies que s’obliden de la fe o s’han adormit en la comoditat egoista. Gràcies a tots els qui pregueu, treballeu i aporteu donatius per a les comunitats més joves i pels missioners. Necessiten que els ajudem i segur que ho reverteixen envers nosaltres amb intercessió i acció de gràcies. Ells són avui el rostre de l’Església valenta que surt de si mateixa per anunciar l’Evangeli de l’alegria!

El turisme sostenible com a instrument de desenvolupament

En aquests dies se celebra la Jornada Mundial del Turisme, i la Santa Seu s'ha unit a la celebració amb un missatge del Cardenal Turkson que es fa ressò de la decisió de l'ONU proclamant aquest any 2017 "Any Internacional del Turisme Sostenible per al Desenvolupament" i del lema de l'Organització Mundial del Turisme (OMT) per a la Jornada de 2017: "El turisme sostenible com a instrument de desenvolupament".

El turisme s'ha convertit en un fenomen de gran importància, tant pel nombre de persones implicades (viatgers i treballadors), com pels nombrosos beneficis que pot oferir (tant econòmics com culturals i socials), però també pels riscos i perills que en diversos àmbits pot suposar. A la nostra Diòcesi pirinenca i especialment al Principat d'Andorra aquest fenomen mereix molta atenció. A nivell mundial, el sector representa el 10% del PIB i el 7% del total de les exportacions, tenint en compte que 1 de cada 11 llocs de treball es troba en el turisme.

La doctrina social de l'Església ensenya que l'autèntic desenvolupament ha de ser "integral", és a dir, "que promogui tots els homes i tot l'home". Un "humanisme ple", com afirmava el beat Pau VIè., que inclogui les exigències materials i espirituals per a la maduració de tota persona en la seva pròpia dignitat. Més tard, l'ONU introduïa el concepte de "desenvolupament sostenible", que satisfà les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les futures generacions per a satisfer les seves pròpies necessitats. Per tant "desenvolupament humà integral", inclou també aquesta sostenibilitat, abraçant tots els aspectes de la vida: social, econòmic, polític, cultural, espiritual, i fent-los part d'una única síntesi, la persona humana.

D'aquí que es parli del "turisme sostenible". Això significa que ha de ser responsable, no destructiu ni perjudicial per a l'ambient ni per al context sociocultural sobre el qual incideix, particularment respectuós amb les poblacions i el seu patrimoni, orientat a la salvaguarda de la dignitat personal i dels drets laborals, i alhora atent a les persones més desafavorides i vulnerables. Les vacances i el gaudi del temps lliure i els esports han de ser un temps noble, en què cadascú pugui enriquir la seva pròpia vida i la dels altres, i un temps de noves oportunitats. També ha d'afavorir la sostenibilitat "ecològica", que procura no modificar els ecosistemes; la sostenibilitat "social", que es desenvolupa en harmonia amb la comunitat que acull; i la sostenibilitat "econòmica", que impulsa un creixement inclusiu. Una concepció integral del turisme pot contribuir a un autèntic desenvolupament sostenible.

L'ésser humà no actua com a propietari, sinó com a "administrador responsable" de la Creació. En reconèixer-nos com germans, comprendrem "el principi de gratuïtat i la lògica del do", que comporta deures de solidaritat, justícia i caritat universal (cf. Pop.Progressio, 44). Molts critiquen l'actual model turístic i hem de realitzar un seriós discerniment per a promoure pràctiques en aquesta línia, que promoguin un "turisme amb rostre humà", que sigui camí cap a la bellesa i cap a Déu.