Maria, la Mare Assumpta, ens ve a trobar

El proper dimarts dia 15 celebrarem amb molta alegria la gran solemnitat de l’Assumpció de la Verge Maria en cos i ànima al cel. El misteri de la resurrecció del seu Fill, que serà la nostra, ja s’ha realitzat plenament en Aquella que Déu creà Immaculada. I per això l’Assumpta és gloriosa promesa del que Déu vol fer en tots i cadascun dels homes i les dones. Festa gran d’esperança a tota l’Església i festa major a moltíssims dels nostres pobles, perquè a tots protegeix la nostra Mare del Cel. La festa de Santa Maria ens porta a donar gràcies per tants i tants Santuaris de la Mare de Déu que hi ha al nostre Bisbat, tots ells ben estimats: Núria i Meritxell, les patrones, i també les altres advocacions fervoroses de les Peces, Boscalt, la Trobada, Segars, Bell-lloc, Mijaran, Montgarri, les Neus, Ribera, Valldeflors, Àneu, de la Posa, de Fa, Bellvís, Caregue, Ares, Salgar, Bellvià, del Puig, de l’Horta, Guardiola, Montalegre, les Esplugues, del Pla, Refet, Almatà i Miracle, Les Avellanes, les Sogues, Socors, Sagristia, Urgell, Remei, Canòlich, Bastanist, Talló, i tantes altres advocacions estimades. Arreu brilla la protecció de la Mare de Déu, que vol mostrar la seva estima pels seus fills, tots els homes i les dones d’aquesta terra, i especialment els més humils, els pobres i tots els qui sofreixen en el cos i en l'esperit.

Sigui a l’agost amb l’Assumpció, sigui al setembre amb la Nativitat de la Verge Maria, la nostra Mare del cel continua atraient multituds de pelegrins, amb les seves intencions i les pròpies necessitats. Ella ens empeny a una conversió de cor i a una millora en la nostra fe i el nostre amor. Cal valorar molt tot l'esforç i l'entrega dels qui al llarg de l’any preparen pelegrinatges, mantenen els santuaris, les ermites i els altars endreçats i acollidors. Molts voluntaris i majorales fan durant l'any una bella tasca de servei i d’acollida espiritual, tenint cura de les capelles dedicades a la Mare de Déu. Ella els ho tindrà en compte i els recordarà davant Déu, com dolçament li ho reclama la pregària famosa de St. Bernat (s. XII): “Recordeu-vos, oh piadosíssima Verge Maria, que mai no s’ha sentit dir que ningú que hagi implorat la vostra assistència i reclamat el vostre auxili, hagi estat abandonat de vós. Animat amb aquesta confiança, a vós recorro, oh Mare, Verge de les verges; i encara que gemint sota el pes dels meus pecats, m’atreveixo a comparèixer davant la vostra presència sobirana. No desoïu, oh Mare de Déu, les meves súpliques; escolteu-les i acolliu-les favorablement. Amén.”

La Mare de Déu Assumpta ens anima a “cercar allò que és de dalt, on hi ha el Crist... a posar el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra” (Col 3,1-2). Maria sempre ens adreça cap al seu Fill i ens acosta suaument a "la veritat" revelada en el Crist. Veritat sobre Déu, sobre un mateix, sobre el que té més valor, i que és l'únic necessari...

Elevem pregàries a Maria en aquestes festes de la seva Assumpció, acostem-nos a algun dels seus santuaris amb devoció filial, encenguem algun llantió en honor de la nostra Mare, que ens recordi que Ella és la nostra llum en el camí de la vida, i sobretot, estimem com Ella, amb compromís i humilitat.

Prendre’s temps per fer vacances amb sentit cristià

A l’agost som al pic més alt de l’estiu, de les vacances, i es buiden les grans ciutats. Els escolars ja fa setmanes que les han començades però ara vénen dies en què podran estar més amb les famílies i retrobar els orígens. Les famílies majoritàriament es veuen més i es retroben. Al nostre Bisbat d’Urgell és quan més vénen els visitants de l’estiu, i en què tornem a trobar els amics i familiars que viuen lluny. Vénen a passar uns dies als pobles els qui en van marxar, i som feliços de reviure amistats travades des de la infantesa.

Hem de tenir presents, també, els qui a prop nostre no poden fer gens de vacances, o per exigències del treball, o perquè no poden fer despeses, o perquè estan malalts o han de cuidar algun padrí o algun infant.

Els cristians estem cridats a donar sentit a tot el que vivim. Mai no podem deixar de ser sal i llum per al món; també durant les vacances. És així com el temps lliure pot esdevenir un temps –ni que sigui breu-  per a refer-nos, per a ordenar-nos de nou, per a gaudir de coneixements i de llocs, temps per a descansar, pregar i llegir una mica més, i per a apropar-nos a la meravella de la natura sense presses, admirant-la. I sobretot les vacances són temps per a apropar-nos més a Déu i a les nostres famílies. Dies per a renovar-nos de cara a Déu. I dies per a tornar a trobar els nostres orígens, els amics i la família, i redescobrir la nostra pregona vocació a estimar i ser estimats; dies per a anar més a fons.

No hi ha temps buit o sense sentit per al creient ni per al qui estima. Us ofereixo un decàleg de les vacances per si us ajuda:
  1. A les vacances, em proposo gaudir més vivint, que fent moltes coses.
  2. Descansar ara, per poder servir millor després. Cal saber treballar però també cal saber descansar, aturar-se, reflexionar.
  3. No ens deixem prendre la pau per angoixes o coses que encara no han passat, o que no tenen solució, o que simplement ens fan por.
  4. Cada dia cal obrir una finestra a l’esperança i a l’alegria.
  5. Dedicar molt de temps a allò que realment valgui la pena.
  6. Seré feliç valorant les coses senzilles de cada dia i la companyia dels qui m’envolten.
  7. Donar més espai a escoltar o simplement a estar amb aquells que estimo i que m’estimen.
  8. Contemplar amb admiració les meravelles que comporta la vida, la natura, les relacions d’amistat.
  9. Quan arribi la nit donaré gràcies al Creador, i miraré de tancar el dia en la reconciliació i la pau amb mi mateix i amb tothom.
  10.  I m’adormiré confiat en Déu, abandonat al seu amor provident, que mai no ens deixa de la seva mà.
Desitjo que pugueu gaudir ni que sigui d’uns pocs dies de vacances i de canvi de ritme, perquè el nostre viure entregat de cristians se’n beneficiï.

50 anys de la Renovació Carismàtica Catòlica

Fa 50 anys, el cap de setmana del 17 al 19 de febrer de 1967, una vintena d'estudiants catòlics nord-americans, a la Universitat de Duquesne, van tenir una convivència prop de Pittsburgh (EUA). Allà van resar per demanar el baptisme en l'Esperit, una acció potent de l'Esperit Sant que transformés les seves vides. Al principi, va semblar que no passava gran cosa. Van fer un descans, van començar a preparar una festa, però poc després es van trobar que cadascun pel seu compte acudia a la capella i allà no podien deixar de resar. Lloaven Déu en veu alta, amb entusiasme; altres sentien un goig que els portava a ballar; altres ploraven d'alegria. Alguns van caure com fulminats davant el Sagrari de la capella, amb un sentiment d'adoració aclaparador. Ho van explicar als altres i es va anar contagiant de campus en campus, de ciutat en ciutat. Cada setmana necessitaven ajuntar-se i resar, en veu alta i amb molta música. Es va estendre per Estats Units i pel món. Els anomenaven "pentecostals catòlics" o "catòlics carismàtics". Així va néixer la Renovació Carismàtica Catòlica (RCC), que actualment compta amb uns 100 milions de catòlics. Han patit prevencions en contra i desinterès per part dels que prioritzen el compromís social, però també per part dels que desconfien de la seva música, les seves maneres exuberants i desinhibides. El mateix P. Bergoglio va explicar que essent capellà jove "li feien molta ràbia; li semblava que tots tenien alguna cosa malament al cap. Van passar els anys i es va adonar que n’estava d’equivocat: ja que és una gràcia!".

Després de 50 anys, la Renovació ha generat una multitud de conversions i de vocacions. Tenen el grup setmanal on es resa, es canta, es lloa, s'agraeix a Déu la seva bondat, se li demanen coses; resen els uns pels altres; es comenta alguna cosa de la Bíblia, es dóna alguna xerrada curta. Després els recessos de 2 o 3 dies, o una setmana, sobre guarició, alliberament, vocació, lideratge, lloança, bíblia, formació... També les trobades d'oració "especial": misses de guarició o d'alliberament, oracions per demanar curacions, miracles, oracions de rebuig del mal, de guarició física o espiritual o emocional. També poden ser "especials" les trobades d'adoració i lloança, de vegades amb el Santíssim exposat. I els "seminaris de vida en l'Esperit". L'oració en llengües poques vegades és xenoglòsia (parlar miraculosament llengües estrangeres que no s’han après) sinó que gairebé sempre es tracta d'oració de glossolàlia: emetre sons articulats, ben pronunciats, amb fervor, reverència, voluntat d'oració, que St. Pau anomena "pregar en llengües" o "gemecs inefables". Es consideren un do de Déu, no una cosa forçada o provocada. Molts consideren l'oració en llengües la porta a altres carismes: la paraula de coneixement (saber coses útils revelades per l'Esperit Sant), el do de consell, la profecia (que no és parlar del futur sinó exhortar i edificar amb paraules o imatges que inspira l'Esperit). Sempre s'insisteix que és Déu qui actua a través dels germans, i que aquests dons s'exerceixen, sobretot, en el context del grup que prega, per a benefici de la comunitat i edificació de l'Església.

Els carismàtics, com tota l'Església, canten amb insistència: "Maranatha, Veniu Senyor Jesús!". 50 anys després, la Renovació Carismàtica ha crescut i està plenament integrada en l'Església. Siguem o no de la Renovació, sempre serà necessari demanar, una i altra vegada, que l'Esperit Sant vingui amb la seva força i el seu poder, ens defensi, i ens faci fidels seguidors de Crist.

Caminar amb els joves: sortir, veure i cridar

El Sínode sobre "els joves, la fe i el discerniment vocacional" té a la meva manera de veure un aspecte fonamental per a la pastoral de l'Església respecte a ells i que ens afecta a tots: es tracta de saber acompanyar als joves, "caminar amb ells". I el Document preparatori del Sínode explica que acompanyar els joves exigeix ​​sortir dels propis esquemes preconfeccionats, trobant-los allà on són, adequant-se als seus temps i als seus ritmes; prendre'ls seriosament en la seva dificultat per desxifrar la realitat en què viuen i per transformar un anunci rebut en gestos i paraules, en l'esforç quotidià per construir la pròpia història i en la recerca més o menys conscient d'un sentit per a les seves vides.

Cal fer un camí, que de vegades també passa a través de vies imprevisibles i allunyades. El Papa Francesc recorda que «la pastoral vocacional és aprendre l'estil de Jesús, que passa pels llocs de la vida quotidiana, s'atura sense pressa i, mirant els germans amb misericòrdia, els porta a trobar-se amb Déu Pare». Cal valoritzar la creativitat de cada comunitat per construir propostes capaces de captar l'originalitat de cada jove i secundar el seu desenvolupament. En molts casos es tractarà també d'aprendre a donar espai real a la novetat, sense sufocar-la. «Ser audaços i creatius en aquesta tasca de repensar els objectius, les estructures, l'estil i els mètodes evangelitzadors de les pròpies comunitats» (EG 33).

Tres verbs, que en els Evangelis connoten la manera en què Jesús troba les persones del seu temps, ajuden segons el Papa Francesc a estructurar aquest estil pastoral ampli amb els joves: sortir, veure i cridar.

Sortir.- Abandonar les rigideses que fan que sigui menys creïble l'anunci de l'alegria de l'Evangeli, sense encasellar ni presentar l'Església de forma anacrònica. Sortir és signe de llibertat interior respecte de les activitats i de les preocupacions habituals, per tal de permetre als joves de ser protagonistes. La comunitat cristiana serà atractiva com més l’experimentin acollidora.

Veure.- Mirar, sortir cap al món dels joves requereix la disponibilitat per passar temps amb ells, escoltar les seves històries, les seves alegries i esperances, les seves tristeses i angoixes, compartint-les. Aquesta és la via per inculturar l'Evangeli i evangelitzar tota cultura, també la juvenil. Aquesta és la mirada de tot autèntic pastor, la veritable mirada del discerniment, que no vol apoderar-se de la consciència de l’altre ni predeterminar el camí de la gràcia de Déu a partir dels propis esquemes.

Cridar.- La mirada d'amor de Jesús es transforma en una crida a una novetat que s'ha d'acollir, explorar i construir. Cridar vol dir despertar el desig, moure les persones del que les té bloquejades o de les comoditats en què descansen. Cridar vol dir fer preguntes per a les quals no hi ha respostes predeterminades. Això, i no la prescripció de normes que s'han de respectar, és el que estimula les persones a posar-se en camí i trobar l'alegria de l'Evangeli.

El Sínode recull el gran repte de l'acostament als joves per part de tots: famílies, escoles, parròquies, política, empresa, societat...