Centenari de les aparicions de la Verge Maria a Fàtima

El dia 13 de maig de 1917, a l'alba del segle XX, en l'aridesa de Cova d'Iria (Portugal) tingué lloc la primera visita de la Senyora "vinguda del Cel", com a Mestra que introdueix els petits vidents Jacinta, Francisco i Lucía en el coneixement íntim de l'Amor trinitari i els condueix a assaborir el mateix Déu, com el fet més bell de l'existència humana. Arribava un segle de persecucions, grans guerres i molt de mort i de dolor. La Verge Immaculada prometia la misericòrdia divina, recordant la bona nova de l'Evangeli, per a un món destrossat pels conflictes i ansiós d'una paraula d'esperança. L'Àngel abans havia convidat els tres infants a l'adoració, per a acollir els designis de la misericòrdia de l'Altíssim, i els ensenyà a pregar així: «Déu meu, jo crec, jo adoro, jo espero i jo us estimo»;  i els proposava: «Voleu oferir-vos a Déu?». Els petits pastors que veieren Maria, quedaren plens d’una presència que es gravà indeleblement en el més íntim d’ells, i els consagrà testimonis profètics de la misericòrdia de Déu que, des de la fi de la història, il·lumina el difícil drama de la llibertat humana.

Fàtima és revelació de la confiança que, per fi, el Cor Immaculat de Maria, ple de gràcia, triomfarà. Un Cor Immaculat que s'ofereix com a «refugi i camí que condueix fins a Déu». La Senyora del Rosari de Fàtima convoca insistentment els vidents a l'oració, perquè s’arrelin en la intimitat amb Déu. Els traços concrets de l'oració demanada a Fàtima són els del rosari, que és mostrat com a camí per a la pau des del coratge dels humils. Al final, «tot és gràcia i misericòrdia», i tres fràgils nens d'un poblet remot de la Serra d'Aire promouran per tota la terra, la confiança en la llum del cor misericordiós de Déu.
Així ho deia el Papa Benet XVI el 2010 a Fàtima: «Ells visqueren una experiència de gràcia que els ha enamorat de Déu, en Jesús, fins al punt que Jacinta exclamava: "M'agrada molt dir-li a Jesús que l’estimo. Quan li ho dic moltes vegades, sembla que tinc un foc al pit, però no em crema". I Francisco deia: "El que més em va agradar de tot, va ser veure nostre Senyor en aquella llum que nostra Mare va posar en el nostre pit. Estimo moltíssim a Déu"».

Dels anomenats “secrets” de Fàtima, resta vàlida l'exhortació a la pregària com a camí per a la salvació de les ànimes i, en el mateix sentit, la crida a la penitència i a la conversió. Deia el Cardenal Ratzinger l’any 2000: “Voldria al final tornar encara sobre una altra paraula clau del «secret», que amb raó s'ha fet famosa: «el meu Cor Immaculat triomfarà». Què vol dir això? Que el cor obert a Déu, purificat per la contemplació de Déu, és més fort que els fusells i que qualsevol tipus d'arma. El fiat de Maria, la paraula del seu cor, ha canviat la història del món, perquè ella ha introduït en el món el Salvador. El maligne té poder en aquest món, ho veiem i experimentem contínuament; ell té poder perquè la nostra llibertat es deixa allunyar contínuament de Déu. Però des que Déu mateix té un cor humà i d'aquesta manera ha dirigit la llibertat de l'home cap al bé, cap a Déu, la llibertat vers el mal ja no té l'última paraula. Des d'aquell moment cobren tot el seu valor les paraules de Jesús: «patireu tribulacions al món, però tingueu confiança; jo he vençut el món» (Jo 16,33)”. El missatge de Fàtima ens convida a confiar en aquesta promesa.

Preguem per totes les vocacions en l’Església

En aquest Diumenge IV de Pasqua, diada del Bon Pastor, celebrem també una Jornada de pregària per les Vocacions. Des de fa 54 anys l’Església, tot celebrant el goig de la Pasqua i de tenir en Jesucrist un Bon Pastor que ens guia i que dóna la vida per tots, ha volgut unir-hi la pregària confiada per totes les vocacions eclesials. És la “Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions”, per a la qual el Papa Francesc ens ha ofert un Missatge seu ben suggeridor, amb el lema “Impulsats per l’Esperit: Sóc aquí, envieu-me”. En els darrers anys també hi unim una Jornada de caràcter missioner, la “Jornada de les Vocacions Natives” que vol ser un reclam a insistir en la cooperació amb les Esglésies joves, on les vocacions són més nombroses actualment, però que bastants d’elles tenen pocs recursos per a formar-les i sostenir-les, i necessiten la nostra comunió solidària.

El Papa Francesc subratlla en el seu Missatge per a aquesta Jornada: “Qui es deixa atreure per la veu de Déu i es posa en camí per seguir Jesús, descobreix de seguida, dins d'ell, un desig incontenible de portar la Bona Nova als germans, a través de l'evangelització i el servei mogut per la caritat. Tots els cristians han estat constituïts missioners de l'Evangeli (...) Per això, el compromís missioner no és una cosa que s'afegeix a la vida cristiana, com si fos una ornamentació, sinó que, per contra, és al cor mateix de la fe: la relació amb el Senyor implica ser enviat al món com a profeta de la seva paraula i testimoni del seu amor (...) Tot cristià, en virtut del seu Baptisme, és un «portador de Crist» per als germans. Això val especialment per als que han estat cridats a una vida d'especial consagració i també per als sacerdots, que amb generositat han respost “Sóc aquí, envieu-me!”. I el Papa demana que ens obrim a l'acció silenciosa de l'Esperit Sant, que és el fonament de la missió. Sense l'oració assídua i contemplativa no hi podrà haver mai pastoral vocacional, ni missió cristiana. En aquest sentit, cal alimentar la vida cristiana amb l'escolta de la Paraula de Déu i, sobretot, tenir cura de la relació personal amb el Senyor en l'adoració eucarística, que és un lloc privilegiat de l’encontre amb Déu. Finalment el Papa anima amb força a viure aquesta profunda amistat amb el Senyor, sobretot per implorar de Déu noves vocacions al sacerdoci i a la vida consagrada.

És significatiu que el proper Sínode de Bisbes sobre “Els joves, la fe i el discerniment vocacional”, que tindrà lloc l’octubre de 2018 i que ja s’està preparant amb diversos qüestionaris, tindrà l’acompanyament vocacional com a tema central unit als joves i la fe.

Fem nostra la pregària amb què enguany demanem al Senyor respostes generoses a la seva crida:

“Pare, vull obrir el meu cor al món, donar a conèixer el tresor de la vostra tendresa i anunciar la vostra alegria als meus germans: “Sóc aquí, envieu-me!”

Vull ser “portador de Crist”, profeta de la vostra paraula i testimoni del vostre amor, fins assolir tota la terra: “Sóc aquí, envieu-me!”

Vós que ens impulseu amb el vostre Esperit i supereu les nostres expectatives, camineu amb mi i sigueu sempre la meva força: “Sóc aquí, envieu-me!”

Us ho demano per mitjà de Maria, la humil, la generosa, la valenta. Amén.”

Una data de la Pasqua que uneixi tots els cristians

Aquest any, els calendaris litúrgics de l’Església Catòlica, de les Esglésies sorgides de la Reforma protestant i de les Esglésies de l’Ortodòxia hem coincidit en la data de la celebració de la Pasqua. El diumenge 16 d’abril (o bé per als cristians que segueixen el calendari julià, el 3 d’abril que s’esqueia aquell dia), tots hem celebrat la gran festa de la Resurrecció del Senyor, fonament de tota la nostra fe Ha estat motiu d’una gran alegria i un estímul a la reflexió.

Des dels inicis del cristianisme hi van haver divergències en el càlcul de la data i hagué de ser el primer Concili ecumènic de Nicea (any 325) el que fixés la data i encara posteriorment hi hagueren divergències entre els romans i els alexandrins que encara ens duren. Celebrar units la Pasqua és, per tant, un gran anhel ja des de l’antigor. El 1975 el Papa Pau VI féu la proposta d’unificar-la, i més recentment el Papa Francesc en la Trobada mundial dels preveres de 2015 va dir: "L'Església està disposada a establir una data fixa per a la Pasqua, de manera que pugui ser festejada el mateix dia per tots els cristians, ja siguin catòlics, protestants o ortodoxos". La proposta del Papa estava fonamentada en les bones relacions amb el patriarca ecumènic ortodox, Bartomeu I de Constantinoble, així com amb el patriarca Kiril de Moscou, amb qui ha tingut una trobada a Cuba plena d’esperança per a les relacions ecumèniques. Cal posar-se d'acord i l'Església Catòlica està disposada, ja des dels temps de Pau VI, a renunciar al primer solstici després de la lluna plena de març i fixar una data independentment de la lluna o bé quan d’altres ho veiessin més oportú. Seria certament un gran pas.

Aquesta iniciativa encoratjaria la pacificació entre les confessions cristianes i ajudaria a racionalitzar el calendari. El Papa va oferir aquesta iniciativa del canvi de data com un do d'unitat amb les altres confessions, ja que els cristians al món estem vivint un moment dramàtic, les persecucions són intenses com mai, i són persecucions que colpegen de manera particular les Esglésies orientals que estan en risc de desaparèixer. La proposta també reforçaria la identitat dels cristians, especialment d'aquells que són perseguits perquè la Resurrecció celebrada junts per tots els cristians augmentaria la importància d'aquesta festa central per a la fe, en un moment en què el món global i els canvis apareixen com a imposicions i com a coses sobtades.

El 2014 a Barcelona en un Simposi sobre Catòlics i Ortodoxos, Mons. Jean-Claude Périsset, Secretari emèrit del Pontifici Consell per a la Unitat dels Cristians, va parlar sobre "La unificació de la data de la Pasqua" i les seves complexitats. Actualment avalen aquesta proposta el Primat anglicà Justin Welby i el Patriarca copte Tawadros II (Teodor), així com el Patriarca de Constantinoble i el de Moscou. Hem d’esperar que l’Esperit Sant faci madurar espiritualment aquest tema. La proposta de Pau VI es referia a fixar-la el diumenge després del segon dissabte d’abril, i altres han parlat del tercer diumenge d’abril, com enguany s’ha escaigut. No és una qüestió petita, sinó que seria important presentar-nos al món celebrant units la gran festa cristiana de la Resurrecció en un mateix dia. Demanem-ho a l’Esperit i mentrestant continuem cantant i lloant el Senyor que ha Ressuscitat i ens ha donat nova vida! Santa Pasqua a tots!

Sant Jordi ens defensi dels dracs

En aquest diumenge de l’octava pasqual, diumenge de la Divina Misericòrdia, s’escau la bella festa del Cavaller Sant Jordi, Patró de Catalunya, juntament amb la Mare de Déu de Montserrat que celebrarem dijous que ve. Crist ha ressuscitat i ha vençut els poders del pecat, de la injustícia, de la tenebra i del mal. La creu ha passat a ser el signe de la victòria, i tots aquells que visquin i morin per amor, units al Crist, no quedaran infecunds sinó que donaran vida. “Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'evangeli, la salvarà!” (Mc 8,35). Celebrar la resurrecció ens compromet a seguir fins al final el Senyor, donant la pròpia vida com Ell. Així ho han fet els sants, i especialment els màrtirs.

Avui recordem el gran màrtir St. Jordi, anomenat a Orient “megalomàrtir” o el gran màrtir de Capadòcia, martiritzat el 303 i sepultat a Lydda (Lod de Palestina). Moltes si no totes les cases cristianes enmig de musulmans posen al portal de la casa una efígie de Sant Jordi, mostrant que ells són cristians. En sabem poc de la seva vida, però sembla que de soldat al servei de l’emperador Dioclecià passà a rebre la corona del martiri, perquè preferí confessar la seva fe abans de trair-la. Sobre el seu sepulcre s’hi construí una gran basílica, avui destruïda. I els croats el tingueren pel seu protector.

A l’Edat Mitjana aparegueren moltes llegendes sobre el Cavaller valent que salva la dama encisadora de les urpes del drac. I així és símbol de l’amor generós i galant per la dona, que el porta a enfrontar-se als dracs d’aquest món, que fan patir els fills i filles de Déu. El seu exemple és una icona per als enamorats que avui es regalen una rosa i un llibre. També ens ensenya que el cristià ha de sofrir pels germans, fins si convé donant la vida, enfrontant-se a l’enemic, el diable, el mentider, que amb les seves males arts té enganyada la humanitat. I ja sabem que la millor astúcia del diable ha estat de fer creure que no existeix...

Els màrtirs com Sant Jordi ens indiquen que la vida cristiana no pot ser de cotó-fluix i de comoditats. El màrtir segueix l’exemple de Crist, és un cristià que fa créixer l’Església i la fa santa perquè viu l’Evangeli que l’Església predica fins a les últimes conseqüències, i viu l’amor fins a la seva màxima puresa, perquè ho dóna tot i es dóna del tot, per amor a la veritat.

Catalunya el té per gran advocat i patró, i la seva creu vermella sobre fons blanc va ser el primer emblema de la Generalitat, i encara és present a la bandera de la ciutat de Barcelona. També el tenen per patró Geòrgia, Portugal, Anglaterra, Hongria, Rússia... En aquest dia intercedim per la nació catalana i per l’Església a Catalunya, i ens podem inspirar en el bell poema sobre Sant Jordi del gran poeta i literat Josep M. de Sagarra (1894-1961):  Sant Jordi duu una rosa mig desclosa/ pintada de vermell i de neguit./ Catalunya és el nom d'aquesta rosa/ i Sant Jordi la porta sobre el pit./    La rosa li ha donat gaudis i penes/ i ell se l'estima fins qui sap a on;/ i amb ella té més sang a dins les venes/ per poder vèncer tots els dracs del món.” Feliç diada de Sant Jordi, que ell pregui per Catalunya i per la nostra Església!