Quaresma temps de conversió. “La Paraula és un do. L’altre és un do”

Comencem el camí quaresmal que ens ha de dur fins a la Pasqua de Resurrecció. I quaresma és sempre sinònim de conversió a Déu, de millora, de més familiaritat amb la Paraula de Déu i els sagraments, especialment el del perdó, i de més amor concret, amb obres i de veritat, envers els qui ens envolten, els pobres i els qui ens necessiten.

Enguany el Papa Fancesc ens suggereix un accent concret amb el seu Missatge i el seu lema per a la Quaresma 2017: La Paraula és un do. L’altre és un do. En el nostre retorn a Déu, sense acontentar-nos amb una vida mediocre sinó joiosa per l’amistat renovada amb el Senyor, ens convé acollir el seu perdó. “La Quaresma és un temps propici –ens recorda el Papa- per a intensificar la vida de l’esperit a través dels mitjans sants que l’Església ens ofereix: dejuni, oració i almoina. En la base està la Paraula de Déu”. I suggereix que aprofundim en la paràbola de l’home ric i del pobre Llàtzer (cf. Lc 16,19-31). Segons aquesta paràbola :

1.- L’altre és un do. El pobre que seu a la porta del ric apareix humiliat i degradat, però té nom, Llàtzer, que significa “Déu ajuda”, i una història de salvació. En canvi el ric és com si fos invisible. La bona relació amb les persones ens les fa reconèixer en tot el seu valor. Però cal obrir la porta del cor a l’altre, perquè cada persona és un do; no el podem menysprear. I la Quaresma és el temps apropiat per a obrir la nostra porta als necessitats, per reconèixer en ells el rostre de Crist.

2.- El pecat encega i no deixa veure els pobres. El ric és descrit amb totes les seves contradiccions, no té nom; només sabem que “és ric” (v. 19), viu amb un luxe excessiu, s’exhibeix, porta dintre totes les corrupcions del pecat com són l’amor al diner, la vanitat i la supèrbia. I és que com diu St. Pau “la cobdícia és l’arrel de tots els mals” (1Tm 6,10), la causa principal de la corrupción i la font de les enveges, plets i recels. Esdevé un ídol que adorem.

3.- La Paraula és un do, que revela la veritat i treu el vel de la mentida. La paràbola del ric i el pobre Llàtzer ens ajuda a preparar-nos per a la Pasqua, ja que els dos descobreixen en el més enllà que “sense res vam venir al món i sense res ens n’anirem” (1Tm 6,7); de fet som pols, com ens diu el sacerdot el Dimecres de Cendra, “recorda’t que ets pols i a la pols tornaràs!”; el ric no havia sabut trobar lloc per a Déu en la seva vida i de fet demana que el pobre faci allò que ell mateix hauria d’haver fet en vida. I sobretot posa en relleu l’arrel de tots els mals del ric: no haver escoltat la Paraula revelada, no haver estimat Déu i haver menyspreat el pobre. I diu el Papa Francesc: “La Paraula de Déu és una força viva, capaç de suscitar la conversió del cor dels homes i orientar-los novament cap a Déu”

Visquem amb fe i amb esperit atlètic la preparació pasqual aquests quaranta dies, ja que “ara és el temps favorable, ara és el dia de la salvació” (2Co 6,2). Que la Quaresma sigui temps aprofitat per a la trobada amical amb el Crist viu en la seva Paraula, en els sagraments i en el pròxim. Ens hi ajudarà l’Esperit Sant, que ens guiarà suaument a la conversió sincera, a la pregària fervorosa i a la renovació de les nostres vides, fomentant una autèntica cultura de l’encontre amb els germans.

La llibertat religiosa en el món està en retrocés

Resulta evident que sense llibertat religiosa no hi ha una veritable i plena llibertat de la persona humana, i s’esdevé que totes les altres llibertats es veuen limitades. En el darrer Informe presentat per “Ajuda a l’Església necessitada” sobre llibertat religiosa i persecució dels cristians i membres d’altres religions, que abarca els dos darrers anys, es documenta que 1 de cada 3 persones viu en un país sense llibertat religiosa i que, per tant, la llibertat religiosa en el món està en clar retrocés.

Aquest Informe estudia el compliment d’aquest dret humà fonamental a tots els països del món i per a tots els credos religiosos. Dels 196 països analitzats, a 38 s’hi produeixen greus violacions contra la llibertat religiosa, dels quals a 23 es pot afirmar que hi ha una clara persecució i en 15 es pateix discriminació. La principal amenaça és l'Islam extremista, ja que en aquests dos últims anys, 1 de cada 5 països del món ha patit atacs islamistes radicals. Hi ha situacions molt greus a Afganistan, Aràbia Saudita, Corea del Nord, Iraq, Nigèria, Síria i Somàlia. I no són els estats els principals violadors del dret, sinó el radicalisme islàmic, que es podria anomenar hiperextremisme islamista. Des de 2014 estem assistint a un nou fenomen de violència sense precedents qualificat com "hiperextremisme islamista". Els efectes d’aquest procés a l'Orient Mitjà estan provocant l'eliminació de tota forma de diversitat religiosa, amb la pretensió d'imposar estats monoconfessionals a tota la regió. Sense oblidar altres països i ideologies que continuen perseguint i discriminant.

Pel que fa a la fe cristiana, l'informe d'Ajuda a l'Església Necessitada conclou que 1 de cada 6 cristians en el món viu en països amb persecució religiosa, cosa que converteix el Cristianisme en la religió més perseguida del planeta. Actualment 334 milions de cristians viuen en països on s’hi dóna la persecució i 60 milions en països amb discriminació ideològica i religiosa. "Hi ha més màrtirs cristians avui que en els primers segles", ha subratllat recentment el Papa Francesc, que sovint ha denunciat el Daeix, l’Estat Islàmic, i que condemna el concepte de matar en nom de Déu. Podem pensar en els cristians decapitats a les platges de Líbia, en aquell jove cremat viu al Paquistan pels seus companys perquè era cristià, en els emigrants cristians llençats en alta mar per altres emigrants que els odiaven per ser cristians, i en tants altres innocents perseguits... “I molts que no sabem –diu el Papa Francesc- que sofreixen en les presons perquè són cristians. Avui l’Església és l’Església dels màrtirs; ells sofreixen, donen la vida, i nosaltres rebem la benedicció de Déu pel seu testimoniatge... Són els màrtirs amagats, els homes i dones fidels a la veu de l’Esperit, que fan camí, que busquen camins nous per ajudar els germans a estimar millor Déu i sobre els quals cauen sospites, són calumniats, perseguits per tants ‘sanedrins moderns’ que es creuen amos de la veritat: tants màrtirs ocults que per ser fidels a les seves famílies sofreixen tant. La nostra Església és una Església de màrtirs!”. La promesa de Jesús sosté la nostra fe: “No tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l’ànima. Tot aquell que em confessi davant els homes, també jo el confessaré davant el meu Pare del cel; i tot aquell qui em negui davant els homes, el negaré jo també davant de meu Pare del cel” (Mt 10,28.32-33).

Després de 50 anys d’ocupació, cal actuar

Un any més, al gener, els Bisbes de diverses Conferències episcopals del món han pelegrinat a Terra Santa per donar suport als cristians i donar veu als qui imploren la pau justa. Des d’allí han ofert un “Comunicat final” que us resumeixo. Des de la guerra del juny de 1967, o “guerra dels 6 dies”, de la qual aviat s’escauran els 50 anys, la Ribera Occidental (West Bank), Jerusalem Est i Gaza han anat esllanguint-se sota l’ocupació de l’Estat d’Israel, violant la dignitat humana tant dels Palestins com dels Israelians. Aquest és un escàndol al qual mai no ens hauríem d'acostumar, ja que el patiment continua.

Caldria que els Cristians dels països occidentals reconeguéssim la nostra pròpia responsabilitat en la pregària, la consciència i l'acció. Molta gent a Terra Santa ha passat tota la seva vida sota l'ocupació, amb la seva segregació social polaritzadora, però encara professa esperança i lluita per la reconciliació. Ara, més que mai, mereixen la nostra solidaritat.

Tenim la responsabilitat d'oposar-nos a la construcció d'assentaments, i encara més de nous assentaments israelians dins aquests territoris palestins ocupats. Aquesta annexió “de facto” de la terra no només soscava els drets dels Palestins en zones com Hebron i Jerusalem Est, sinó que, com va reconèixer recentment l'ONU, posa també en perill la possibilitat de la pau. Hi ha també  una responsabilitat a prestar assistència al poble de la franja de Gaza, que continua vivint enmig d'una catàstrofe humanitària causada per l'home. Han passat una dècada sota bloqueig, agreujat per un estancament polític causat per la mala voluntat de totes les parts.

I podem continuar encoratjant la resistència no violenta que, com ens recordava el Papa Francesc en el seu recent Missatge per la Pau, ha aconseguit grans canvis a tot el món. Això és particularment necessari davant les injustícies, com la construcció continuada del mur de separació en terres palestines. Amb la comunitat internacional, Bisbes i Santa Seu continuen advocant per promoure una solució de dos estats, Israelià i Palestí, amb un veïnatge en pau, respecte i cooperació, per difícil que sembli. La Santa Seu ha subratllat que "si Israel i Palestina no estan d'acord a existir l’un al costat de l'altre, reconciliats i sobirans dins de fronteres mútuament acordades i reconegudes internacionalment, la pau seguirà essent un somni distant i la seguretat una il·lusió".

Sobretot, els cristians tenim la responsabilitat d'ajudar l'Església local de Terra Santa, les seves agències, voluntaris i oenagés. En les circumstàncies més provades mostren una gran capacitat de recuperació i realitzen un treball que canvia la vida. És la nostra fe en Déu el que ens dóna esperança. És el testimoni dels cristians a Terra Santa i especialment dels joves el que ens ha d’inspirar i mantenir-nos perseverants. La Bíblia ens diu: "Declarareu sant l'any cinquantè i promulgareu per al país l’alliberament per a tots els habitants" (Lev. 25,10). Durant aquest any en què es compleixen els cinquanta de l’ocupació hem de pregar per la llibertat de tots en la Terra Santa i donar suport de manera eficaç a tots aquells que treballen per construir una pau justa.

Per un bon pacte educatiu

Vivim en una societat que anuncia canvis que de ben segur repercutiran també en el sistema educatiu. És en aquest sentit que darrerament, fruit també de la realitat sociopolítica i dels mateixos requeriments de la comunitat educativa, han augmentat les veus que intenten fer palesa la necessitat d’un pacte per l’educació, des del diàleg franc i obert en què hi participin totes les institucions afectades, també les de matriu cristiana, un pacte que accepti la pluralitat d’opcions i que doni estabilitat duradora al sistema educatiu.

Convé reflexionar, discernir, cercar respostes en el diàleg que apropa, construir entre tots els col·lectius i institucions afectades un entorn legal educatiu que faci possible formar persones ben preparades per al seu servei a la societat i, alhora, persones comprensives, compassives i solidàries. El Papa Francesc diu: “L’educació comporta la tasca de promoure llibertats responsables, que en les cruïlles sàpiguen escollir amb sentit i intel·ligència; persones que comprenguin sense reserves que tenen a les mans la seva vida i la de la seva comunitat i que aquesta llibertat és un do immens” (AL 262). El procés educatiu mai no és neutre, comporta sempre una concepció determinada de la persona, de la vida i del món. La pretensió ha de ser educar en virtuts i en valors per al bé, per a ajudar que la persona esdevingui “bona”, com deien els clàssics. No s’han de témer els canvis, ans al contrari, s’han de promoure amb aportacions que facin créixer en coneixements, en saviesa i en humanitat, que preparin bons professionals i millors persones.

L’escola no és l’únic espai de formació, ni l’edat infantil i juvenil l’únic moment de formació. L’estructura educativa la van construint tots els marcs educatius, els diversos nivells de formació que durant tota la vida contribueixen a transmetre coneixements o a millorar-los, que desenvolupen capacitats i creen actituds. Família, parròquia, escola, centres d’esplai, grups escoltes i clubs esportius, facultats i escoles universitàries, empreses, moviments socials; l’ensenyament reglat i l’educació en el lleure, les formacions inicials, continuades i ocasionals, l’exercici professional, les responsabilitats socials i polítiques... Les persones i les institucions que participen en aquests processos són les que configuren la xarxa educativa, són les cridades a establir el consens necessari per aconseguir un gran pacte amb partits i òrgans de govern, que sigui lloc de trobada de pensaments i praxis quotidianes diverses que permeti establir uns punts d’encontre, d’enriquiment, que generin processos personals i socials positius.

L’educació és un tema, doncs, que ens afecta les famílies i tots, per la seva incidència directa en les persones i per la seva repercussió en el model de societat que es pretén assolir. D’aquí l’interès dels mitjans de comunicació i també dels partits polítics que, sovint, en fan espai de confrontació més que de diàleg. Les institucions cristianes d’ensenyament contribuiran a gestar un gran pacte en defensa i promoció d’una educació per a tothom, que promogui la vida individual i col·lectiva com un servei responsable que defensi amb esperança el dret a l’educació de tots per assolir una vida digna i de qualitat, amb una atenció especial pels més desafavorits.