Al servei de l’educació popular i gratuïta dels infants

Aquest cap de setmana a diversos llocs del món i també a La Seu d’Urgell estem celebrant l’Any Calassanci, commemorant els 250 anys de la canonització d’un capellà nostre, St. Josep de Calassanç, i els 400 anys de l’erecció canònica de l’Orde de les Escoles Pies, per ell fundat a Roma. Josep Calassanç i Gastó (Peralta de la Sal, 1556 ò 1557 - Roma, 1648) fou ordenat sacerdot a Sanaüja i pertanyia al nostre Bisbat d’Urgell. Fou estret col·laborador del bisbe Andreu Capella que aplicà la reforma del Concili de Trento a la nostra Diòcesi. Canonge i Vicari general, es conserven molts escrits seus a l’Arxiu Capitular de La Seu, ja que era Secretari del Capítol. Després fou Arxiprest de Tremp tenint cura dels preveres i parròquies d’aquell territori. I en ser enviat a Roma pel bisbe, mentre esperava ser rebut, Déu li féu descobrir la misèria dels infants del carrer del Trastévere, i començà una iniciativa destinada a obrir camins educatius nous a Roma i a tota Europa: fundar una escola popular gratuïta, en grup, una “escola pia”, on s’unissin harmònicament “pietat i lletres”, el seu gran ideal. Sofrí denúncies i persecucions, que li permeteren demostrar la bondat del seu projecte i la santedat de la seva vida. I finalment el Papa li atorgà l’aprovació, i tirà endavant una Escola que havia de ser pionera en pedagogia. Segles més tard fou proclamat Patró dels Mestres i de les Escoles populars. I així un sant sacerdot nostre esdevingué un gran educador i el fundador d’un orde estès per tot el món. Ell il·lumina i guia el camí del servei evangèlic al món educatiu, i el compromís dels preveres-mestres perquè el món rebi la Bona Nova de Jesús.

En els temps actuals de gran debat educatiu, amb tantes idees diverses i a vegades contradictòries sobre pedagogia, escola, neutralitat ideològica, transmissió de valors, presència i ensenyament de la religió, ciències i humanística, igualtat d’oportunitats i excel·lència educativa, estatalització de tot l’ensenyament i llibertat dels pares i de la iniciativa social, etc. li encomanem les nostres escoles i ensenyants, les famílies, i sobretot els nois i noies que són l’esperança del futur de la nostra societat. És Jesús qui ens ha ensenyat que “qui acull un infant l’acull a Ell mateix”.

El Papa Francesc en aquest any jubilar calassanci ha dit:  "Que la casa comuna de l'Escola Pia s'ompli d'Esperit Sant, perquè es creï en vosaltres la comunió necessària per dur endavant amb força la missió pròpia dels Escolapis al món, superant les pors i barreres de tot tipus. Que les seves persones, comunitats i obres irradiïn en tots els idiomes, llocs i cultures, la força alliberadora i salvadora de l'Evangeli. Que el Senyor us ajudi a tenir sempre un esperit missioner i disponibilitat per a posar-se en camí. El lema per a aquest Any Jubilar -Educar, Anunciar, Transformar- us orienta i us guia. Resteu oberts i atents a les indicacions que l'Esperit us suggereixi. Per sobre de tot, seguiu les petjades que els nens i els joves porten escrites en els seus ulls. Mireu-los a la cara i deixeu-vos contagiar per la seva brillantor per ser portadors de futur i esperança. L'educació obre la possibilitat de comprendre i acollir la presència de Déu en el cor de cada ésser humà, des de la més tendra infància, fent ús del coneixement humà (les "lletres") i diví (la "pietat"). Només la coherència d'una vida basada en aquest amor us farà fecunds i us omplirà de fills".

“Prop de Déu i dels germans”. Dia del Seminari 2017

Mirem avui, Dia del Seminari, amb confiada esperança els Seminaris Menors i Majors, els seminaristes sobretot, els seus formadors, que treballen de forma eficaç i amagada, i també la pastoral vocacional, els joves que estan plantejant-se un seguiment radical i entregat de les seves vides a Crist, per a un dia rebre el gran do del ministeri sacerdotal al servei de les nostres comunitats, i ser enmig d'elles, la imatge viva del Bon Pastor.

Actualment en el nostre Seminari d'Urgell s’hi formen 5 seminaristes, i a tot Espanya són 1.247. Van ingressar 275 aspirants i es van ordenar 138 sacerdots. En els Seminaris Menors es formen actualment 1.075 seminaristes. Aquestes dades ens han d'estimular a continuar conreant amb sol·licitud pastoral les vocacions al ministeri ordenat, do immens del Senyor a la seva Església, amb nova dedicació, pregant personalment i comunitàriament a l'Amo dels sembrats (Mt 9,38) i millorant i renovant el nostre testimoni vocacional perquè sigui atraient.

El Papa Francesc, als qui participàvem en un Congrés sobre Pastoral vocacional (Roma, octubre 2016), ens deia: "Els tres verbs que indiquen el dinamisme de tota pastoral vocacional són: sortir, veure i cridar. La pastoral de les vocacions necessita una Església en moviment, capaç d'ampliar les seves fronteres, establint-les no sobre l'estretor dels càlculs humans o la por a equivocar-se sinó sobre l'àmplia extensió del cor misericordiós de Déu. No hi pot haver una llavor fecunda de vocacions sense ser audaços i creatius en aquesta tasca de repensar els objectius, les estructures, l'estil i els mètodes evangelitzadors de les pròpies comunitats". Heus aquí un bell i exigent programa que ens portarà a l'esperança, sense deixar-nos desanimar per l'oscil·lació dels números o els càlculs de les nostres petiteses.

El lema del Dia del Seminari d'aquest any ens concreta un aspecte essencial de la vida del futur sacerdot: "Prop de Déu i dels germans". La proximitat com a dimensió teològica i pastoral de la missió. Un sacerdot és un creient que viu en la proximitat de Déu, acollint la seva Paraula, sabent que només en Déu s'il·lumina el sentit de l'existència humana i que només en Ell serem veritablement feliços. És un "amic del Senyor", com els apòstols. Què n’és de bell viure intentant en tot "estar amb el Senyor", com amic i confident seu! I al mateix temps el sacerdot és un home proper als germans, un mediador seu, que experimentant ell mateix la debilitat de l'ésser humà i l'aventura de la fe, intenta atreure, ajudar, servir i extenuar-se en la donació, per Crist, a tothom. Es deu a tota la família humana, ja que són "els seus germans", amb els quals s'identifica i als qui defensa amb passió, plena d'amor pastoral. Per això res del que és humà no li és estrany, sinó que s’ho fa seu, per santificar-ho des de la Creu de Crist. Tot ho viu per amor, mostrant amb la seva entrega d'home cèlibe, que estima i és feliç, bolcant-se envers tothom sense excepcions ni discriminacions.

Estimem els nostres seminaristes, posem interès pel seu present i el seu futur com a sacerdots, ajudem el Seminari amb oracions i aportacions, valorem els objectius de la pastoral vocacional. Es tracta del futur presbiteri en gestació, del futur de la Diòcesi que el Senyor ens està ja oferint.

Convertir-se i creure

En el camí quaresmal vers la Pasqua cal que ens convertim i que creiem en l’Evangeli, com se’ns diu en imposar-nos la Cendra. D’alguna manera aquestes dues realitats tenen una unitat indestriable, formen com una gran i única actitud de seguiment autèntic del Crist. Ell predicava amb força ja des de l’inici de la seva vida pública: “El temps s’ha acomplert, el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova” (Mc 1,15). La veritable conversió a Déu consisteix a acollir plenament la Bona Nova de Jesús, com la llum que deixem que il·lumini tots els racons de la nostra vida, i al mateix temps, per la força de Déu, esdevenir testimonis i missatgers d’aquesta Bona Notícia per als altres, és a dir, ser uns deixebles-evangelitzadors creïbles. És el nucli de la nova evangelització a què estem especialment compromesos en aquest temps d’”eclipsi de Déu”, donada la manca de fe i d’esperança que trobem entre els nostres contemporanis. Creure en l’Evangeli és acollir-lo del tot, amb actitud convertida. I només si ens convertim, convertirem els germans. No hi pot haver un evangelitzador que no es comprometi amb l’Evangeli, que no se senti urgit a viure’l de veritat.

Així mateix, la Quaresma, per la seva íntima connexió amb la Creu del Senyor, és un temps privilegiat per a l’exercici de l’amor al pròxim. Temps de caritat activa. Ni un sol vas d’aigua serà oblidat, si es dóna amb amor i en nom del Crist (Cf. Mc 9,41). Hem de fer un esforç per transformar el dejuni i l’abstinència en una oportunitat per a la comunió solidària, sobretot amb els qui passen fam i també amb tots els crucificats de la terra, que tant ens han d’interpel·lar. “Cada germà que mor de fam pesa sobre la consciència de tots” deia sant Joan Pau II. Ajudem-nos a una autèntica i solidària “almoina penitencial” de la Quaresma i “no estimem amb frases i paraules, sinó amb obres i de veritat” (1Jo 3,18).

Continua vigent el que els Bisbes de Catalunya deien en un document que no ha perdut vigència “La penitència cristiana. Conversió de cor i sagrament” (1973), quan expressen que la Quaresma és un temps particularment favorable a una reflexió àmplia i la consegüent renovació eficaç de la nostra vida cristiana. Cal que la revisió de la nostra vida sigui completa: que miri els diversos aspectes de la vocació cristiana a què hem estat cridats, el nostre viure des de totes les seves dimensions, des del nostre interior fins les relacions més llunyanes amb tothom. Hem de veure humilment en què fallem i superar l'ambient de crítica que tantes vegades ens fa fixar només en la palla de l'ull del germà, tot oblidant la biga del nostre. Hem de voler reconèixer amb sinceritat i corregir amb valentia allò que fem malament i allò que no fem i que hauríem de fer. El nostre moviment de conversió interior obté vigoria i eficàcia per l'acció salvadora de Jesucrist sobre nosaltres. Cal fer esment particular del sagrament de la penitència pel qual, com a membres del seu Cos místic i en comunió amb tot el Poble de Déu, ens unim misteriosament amb Jesucrist, que per l'acció del seu ministre ens perdona el pecat, ens enforteix el propòsit d’esmena i ens dóna l'Esperit perquè ens acompanyi en la realització cada dia millorada del que el Pare vol de nosaltres. Animem-nos a convertir-nos i a creure en l’Evangeli!

Quaresma temps de conversió. “La Paraula és un do. L’altre és un do”

Comencem el camí quaresmal que ens ha de dur fins a la Pasqua de Resurrecció. I quaresma és sempre sinònim de conversió a Déu, de millora, de més familiaritat amb la Paraula de Déu i els sagraments, especialment el del perdó, i de més amor concret, amb obres i de veritat, envers els qui ens envolten, els pobres i els qui ens necessiten.

Enguany el Papa Fancesc ens suggereix un accent concret amb el seu Missatge i el seu lema per a la Quaresma 2017: La Paraula és un do. L’altre és un do. En el nostre retorn a Déu, sense acontentar-nos amb una vida mediocre sinó joiosa per l’amistat renovada amb el Senyor, ens convé acollir el seu perdó. “La Quaresma és un temps propici –ens recorda el Papa- per a intensificar la vida de l’esperit a través dels mitjans sants que l’Església ens ofereix: dejuni, oració i almoina. En la base està la Paraula de Déu”. I suggereix que aprofundim en la paràbola de l’home ric i del pobre Llàtzer (cf. Lc 16,19-31). Segons aquesta paràbola :

1.- L’altre és un do. El pobre que seu a la porta del ric apareix humiliat i degradat, però té nom, Llàtzer, que significa “Déu ajuda”, i una història de salvació. En canvi el ric és com si fos invisible. La bona relació amb les persones ens les fa reconèixer en tot el seu valor. Però cal obrir la porta del cor a l’altre, perquè cada persona és un do; no el podem menysprear. I la Quaresma és el temps apropiat per a obrir la nostra porta als necessitats, per reconèixer en ells el rostre de Crist.

2.- El pecat encega i no deixa veure els pobres. El ric és descrit amb totes les seves contradiccions, no té nom; només sabem que “és ric” (v. 19), viu amb un luxe excessiu, s’exhibeix, porta dintre totes les corrupcions del pecat com són l’amor al diner, la vanitat i la supèrbia. I és que com diu St. Pau “la cobdícia és l’arrel de tots els mals” (1Tm 6,10), la causa principal de la corrupción i la font de les enveges, plets i recels. Esdevé un ídol que adorem.

3.- La Paraula és un do, que revela la veritat i treu el vel de la mentida. La paràbola del ric i el pobre Llàtzer ens ajuda a preparar-nos per a la Pasqua, ja que els dos descobreixen en el més enllà que “sense res vam venir al món i sense res ens n’anirem” (1Tm 6,7); de fet som pols, com ens diu el sacerdot el Dimecres de Cendra, “recorda’t que ets pols i a la pols tornaràs!”; el ric no havia sabut trobar lloc per a Déu en la seva vida i de fet demana que el pobre faci allò que ell mateix hauria d’haver fet en vida. I sobretot posa en relleu l’arrel de tots els mals del ric: no haver escoltat la Paraula revelada, no haver estimat Déu i haver menyspreat el pobre. I diu el Papa Francesc: “La Paraula de Déu és una força viva, capaç de suscitar la conversió del cor dels homes i orientar-los novament cap a Déu”

Visquem amb fe i amb esperit atlètic la preparació pasqual aquests quaranta dies, ja que “ara és el temps favorable, ara és el dia de la salvació” (2Co 6,2). Que la Quaresma sigui temps aprofitat per a la trobada amical amb el Crist viu en la seva Paraula, en els sagraments i en el pròxim. Ens hi ajudarà l’Esperit Sant, que ens guiarà suaument a la conversió sincera, a la pregària fervorosa i a la renovació de les nostres vides, fomentant una autèntica cultura de l’encontre amb els germans.