Germanor sense sospites

Aquest diumenge celebrem a totes les Diòcesis el Dia de l’Església diocesana o la Diada de Germanor”, bella expressió per a indicar que entre tots hem de sostenir les necessitats de tota la Comunitat eclesial. No s’escapa a ningú que  les activitats pastorals que l’Església porta a terme, reclamen una dimensió econòmica.

Les notícies que han abundat aquestes darreres setmanes sobre el tema de les immatriculacions de béns immobles al Registre, per part dels Bisbats tendeixen a fer creure que ens hem apropiat d’alguns béns que no eren nostres. I no és així de cap manera. Els funcionaris del Registre han fet les coses bé i han inscrit només quan hi havia fonament. En tots els casos s’han seguit els procediments legals previstos en la normativa vigent sobre els béns que des de temps immemorial han estat propietat de l’Església. No podem oblidar que la llei no permetia l’accés dels béns eclesiàstics als Registres de la Propietat, en part com a restultat de les desamortitzacions sofertes a Espanya al segle XIX. En conseqüència, i per responsabilitat històrica i patrimonial, l’Església pel bé de la comunitat cristiana i al servei de tota la població ha exercit aquest dret ja que no hi havia dubtes sobre de qui eren aquests béns, i de fet ja figuraven al Cadastre. No s’ha pres res a ningú. Allò que era de l’Església, de les Parròquies o del Bisbat d’Urgell, ara s’ha inscrit. I si en algun lloc concret hi hagués hagut algun error, es podria esmenar. No és justa, per tant, la sospita permanent amb remor d’anticlericalisme sobre el que l’Església ha fet al llarg de la història: hem defensat i cuidat responsablement del patrimoni, les esglésies i els béns de tots els cristians. I tothom qui ho consideri sense prejudicis, reconeixerà que ha estat així.

Ara la Jornada de Germanor, un any més, ens ve a recordar que aquesta “construcció de l’Església” és més que els temples i rectories, encara que siguin necessaris. L’Església es va realitzant a la catequesi, la pastoral envers els joves i les famílies, les colònies i l’esplai, els seminaris i la formació dels laics, l’atenció als malalts, l’ajut de càritas envers els pobres, les missions i l’ajuda al tercer món, el manteniment del personal contractat per a les accions pastorals, l’acció dels religiosos i religioses, els mitjans de comunicació social, els temples i altres dependències d’acció pastoral, etc. Amb el vostre ajut podrem anar-ho fent i ampliant segons les necessitats que anirem tenint, i que són grans. Ajudar és ser-ne coresponsables, i ho ajudarem si ens ho estimem. Cal agrair a tots els qui, en les declaracions de la renda, marqueu lliurement la “x” en la vostra declaració –tant si és negativa com positiva-. És compatible amb la destinació a d’altres fins socials, ja que no s’exclouen els dos. Comporta també anar fent camí cap a l’autofinançament i un esforç de major transparència informativa en els comptes. L’Estat permet que les persones que volen ajudar l’Església ho puguin fer a través de l’assignació tributària. S’evita així cap aportació directa de l’Estat, i no és un diner públic sinó que lliurement l’assignen o no els ciutadans a una confessió religiosa o a una finalitat social, o a les dues a la vegada. Aquesta aportació a través de l’IRPF només representa cobrir el 25% de les necessitats bàsiques de l’Església, i el 75% restant ve directament de la generositat dels fidels a través de campanyes, subscripcions i donatius directes. Gràcies per la vostra generositat mantinguda.