“No tinc por!”

“No tinc por” fou el clam que encapçalava la manifestació tan massiva de repulsa dels atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost de 2017, aquest divendres farà un any. Clam per condemnar la violència i donar suport a les víctimes, però sobretot fou un oferiment de pau i de convivència respectuosa per a tots els ciutadans, independentment de les seves conviccions religioses o ideològiques. Els terroristes amb fredor i brutalitat ens amenacen les nostres persones, els monuments i les esglésies; i no els hem fet res. Ens hem de defensar amb la nostra convicció democràtica fonamental, amb la llibertat religiosa per a tots, amb la serenitat plena de fermesa que aquells dies es va viure exemplarment a tot Catalunya. Volem viure en pau, volem ser acollidors de tothom i no tenim por dels qui ens ho volen destruir. No ho aconseguiran. Som molts més i estem compromesos en la pau i la reconciliació.

El Papa Francesc, els Bisbes de Catalunya i d’Espanya, moltíssimes persones que van deixar els seus missatges a la Rambla de Barcelona afirmàvem el nostre més profund dolor per les víctimes que van perdre la vida en una acció tan inhumana i fèiem arribar el suport i la proximitat als nombrosos ferits, a les seves famílies i a tota la societat, condemnant una vegada més la violència cega, que és una ofensa gravíssima al Creador, i elevàvem les nostres pregàries a Déu perquè ens ajudés a seguir treballant amb determinació per la pau, el diàleg i la concòrdia a tot el món. El terrorisme és una pràctica intrínsecament perversa, del tot incompatible amb una visió moral de la vida, justa i raonable. No només vulnera greument el dret a la vida i a la llibertat, sinó que manifesta la més dura intolerància i totalitarisme. El Papa Francesc en una altra ocasió l’ha descrit com una "plaga", un flagell a eradicar de la mateixa manera que les guerres.

Aquells dies dels atemptats, i després també, ens vam reconciliar amb els Mossos i  les forces de seguretat, amb bombers, sanitaris, metges i tothom qui va donar un cop de mà per ajudar. Taxistes que no cobraven, gent que donà sang, acollida gratis als hotels. En el fons, tota la ciutat de Barcelona, i tot Catalunya i tot l’Estat espanyol, amb Europa i el món, es van bolcar en ajudes i solidaritat, amb petites i grans històries molt heroiques i dignes. S’acomplí així, un cop més, la qualitat i la grandesa de la societat barcelonina i catalana en moments cruels de violència gratuïta i injusta.

El Sant Pare Francesc es referí al dolor viscut aquells dies, dient que “Déu plora amb nosaltres i ens sorprèn”, i que “hem de ser persones de primavera”, persones d’esperança. Es referia a la gran visió de l’esperança cristiana, perquè els creients “tenim un Pare que plora llàgrimes d'infinita pietat pels seus fills. Un Pare que sap plorar, que plora amb nosaltres. Un Pare que ens espera per consolar-nos, perquè coneix els nostres patiments i ha preparat per a nosaltres un futur diferent. Aquesta és la gran visió de l'esperança cristiana”. Després del que vam viure a Barcelona fa un any, de les diverses mostres massives de pregària com a la Sda. Família i a Tarragona, i les expressions de solidaritat i condol des de llocs ben llunyans, hem d’enfortir les conviccions i retrobar les raons per a la fraternitat i l’esperança, que foragiten la por. Perquè sigui veritat que: “No tenim por!”.