Diumenge 24 durant l'any

Estimats germans:
Els profetes van ser homes de fe viscuda a fons. La seva vida transcorria conscientment a la presència de Déu, com les aigües d'un riu transcorren sota la llum del sol. La seva ànima vivia sempre atenta a la veu interior del Senyor que els parlava a cau d'orella; i no es resistien al missatge rebut ni es feien enrera.
La seva relació amb Déu per la fe, l'esperança i l'oració els dóna fortalesa i els fa capaços de dur una vida coherent: ells no fugen de les dificultats, no tenen complexes davant la gent que els envolta, ni es tornen enrera per les crítiques ni per les persecucions, i tenen prou clar que la seva innocència és Déu qui l'ha de declarar. És admirable i commovedora la saviesa dels profetes i la fidelitat i fortalesa amb que viuen la seva llibertat de fills de Déu. Per aquestes raons els profetes són anomenats servents de Déu.
I entre tots els servents de Déu cap no és tan fort, tan fidel i tan lliure com Jesús, reconegut com el Gran Servent de Déu. També ell té clarividència absoluta de la presència del Pare en la seva vida i en tot allò que li espera en el compliment de la seva missió. Jesús ho ha acceptat tot des del fons del seu cor, i amb paraules clares anuncia als seus apòstols els sofriments que li són reservats.
Els apòstols, encara no prou formats, han descobert que és el Messies, però no entenen ni accepten que hagi de ser perseguit i de patir fins a la mort. Han donat tímidament el primer pas, el de la fe, però no estan preparats a donar el segon: la fidelitat fins a suportar la persecució i el sofriment, quan això sigui necessari.
Jesús els instrueix perquè es preparin -ells també- a ser fidels fins al sofriment, quan arribi l'hora de la veritat. I els diu: Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m'acompanyi. A poc a poc, els apòstols aniran aprenent aquestes exigències i seran capaços d'acompanyar el Servent de Déu fins a la persecució, al sofriment i a la mort.
Germans, nosaltres, cristians convençuts i fidels a la nostra fe, haurem d'aprendre també tot allò que ens ha dit Sant Jaume en la carta d'avui: Si algú deia que té fe i no ho demostrava amb les obres, ¿de què serviria? En efecte, no podem estar tranquils i satisfets pensant que tenim fe, que creiem en Déu, si no ens atrevim a confessar-la, si la vivim d'amagat; si, quan volem fer alguna pràctica religiosa, anem allà on no es coneguin; si quan algú fa davant nostre la seva professió d'agnosticisme o d'incredulitat, no sabem fer, per la nostra part, una professió de fe i callem, tots acovardits. No ens podem acontentar pensant que tenim fe, si amb prou feines tenim relació amb Déu o si no ho demostrem amb bones obres.